CASTELLÓ. És Pepa Cases una de les artistes més polifacètiques de la província? Possiblement. La castellonenca, que du bona part de la seua vida lligada a la dansa, també té en mans un projecte musical, fa teatre i al mateix temps copresenta el programa Trau la llengua en À Punt. A més, durant el seu dia a dia dirigeix l'Escola Municipal de Dansa de Vila-real i l'Aula de Dansa de la Universitat Jaume I. Ah, i també treu temps per organitzar tres festivals que dirigeix -el Vila-real en Dansa, Albalat en Dansa i Fes Tales-. Com ella mateixa diu, "un cul inquiet". Però també unes ganes immenses de continuar creant i fer cultura que la duen a publicar ara mateix un llibre, anomenat Danza y confinamiento, i que presentarà aquest dijous al Teatre Principal de Castelló. Sobre aquest, però també, sobre molts dels seus altres projectes parla amb Castellón Plaza.
-Publiques un llibre de dansa en un món ple de tutorials de YouTube. Què amaguen aquestes fulles?
-Primer que tot el digital no pot competir mai amb el paper. És igual que la dansa, el teatre o la música en viu, per més que tingues el disc, el vinil o que pugues escoltar una cançó a Spotify, difícilment se't posa la pel de gallina com en un concert en viu. Per a mi un llibre és igual. A més te'l pots endur a tots els llocs i prendre notes. I aquest és un llibre especial, perquè està pensant per a adults i xiquets. Hi ha una part una teòrica, que evidentment si busques per Internet la pots trobar, però jo ací et faig un recopilatori del més important. Tot i això també s'adapta als temps nous i inclou codis QR que et porten a vídeos que et poden ajudar a entendre millor el que t'estic explicant. I després en cada capítol hi ha exercicis específics sobre la temàtica que hem tractat, que sí que són originals meus. I el que té d'especial és que al ser creat durant el confinament de 2020, tots els exercicis estan pensats per a treballar a casa. No necessites una super aula, ni material específic de dansa, fins i tot companyia, perquè hi ha activitats que les pots fer sola. Està tot pensat a més per a no tenir experiència prèvia. A voltes pensem que és necessari tenir una tècnica, però ací propose jugar a la dansa i amb tot el material que adjunte poder desenvolupar després els exercicis.
-Assegures que la dansa no es pot aprendre per Internet, però durant mesos les escoles només van tindre aquesta via com a opció. Què és el que encara li falta a l'aprenentatge en línia?
-L'única cosa que potser no té la part digital i no tindrà mai -i això és molt guai, perquè la pantalla mai superarà la realitat- és el contacte. La dansa o el circ són disciplines que necessiten molt de training i estar en contacte amb els altres. Tu si vas a classes de guitarra i estàs sol amb el professor no passa res, però en dansa quanta més gent hi haja és molt més nutritiu, perquè no sols aprens de la professora, també dels companys i de l'evolució que tenen. Mirar des de fora ajuda molt a prendre consciència del propi cos.
-Més que ballar amb màscara, a moltes acadèmies de dansa els preocupava que s'haguera d'impartir classes amb distanciament. Continua sent aquest el gran hàndicap?
-Per sort nosaltres, tant a Vila-real com en l'UJI, no hem tingut cap problema amb l'administració, perquè eixe sol ser el primer problema que es té, sempre et paren tot i en aquest cas, han confiat molt en la nostra visió responsable. Sí que és veritat que canvia la manera de donar classes, perquè vas en mascareta, està tot obert, hem patit molt de fred aquest hivern, però és el protocol que hi ha, i de fet no hem tingut cap contagi des que vam encetar el curs en octubre. Ara bé, encara que intentem respectar la distància, al final és molt complicat, has de contactar amb l'altra persona, sobretot els adults, els xiquets intentem que no es toquen molt, però tampoc pots evitar-lo al cent per cent. El que sí que fem és utilitzar molt de gel i estar sempre amb la mascareta.
Ara estem preparant una jam per al dia de la dansa i la farem a la plaça Major, perquè s'han de passar les activitats als carrers. Doncs aquesta activitat suposa un poc més d'inversió, perquè has de posar un equip de so en condicions, també il·luminació i preparar, en definitiva, una convocatòria més gran. L'ajuntament està a favor i col·labora, així que genial. Des de l'escola no volem aturar les activitats. Tot el que estava a la meua agenda s'ha dut a terme, sols que en altres circumstàncies. Fins i tot la mostra final de curs està plantejada per a fer-se al carrer. Tot i que tenim reservat el teatre per si plou, perquè no podem convocar a l'escola per a un altre dia.
-En més d'una ocasió has reclamat que a l'escola de dansa de Vila-real li fa falta major inversió. Continueu esperant millores?
-Ara tot això és secundari, si ja ho era abans... La cultura sempre ha sigut secundària i ara encara més. Però pel que fa a les instal·lacions tenim tot el que necessitem i és cert que enguany ens han pujat el pressupost. Vaig dubtar molt si seguir en la direcció de l’escola, però si ho feia era en altres condicions. La pujada de pressupost l’hem utilitzada en contractar a una persona que estiga en recepció, una cosa que per a mi era fonamental, perquè l'escola està en un primer pis, hi ha molt de xiquet i xiqueta xicotet, tenim un grup de dansa down, aleshores calia una persona perquè estiga pendent i més enguany amb el tema del protocol sanitari.
"Vull deixar l'Escola de Dansa de Vila-real en noves generacions, però on están?"
-Abans de la pandèmia vas dir, en declaracions a aquest diari, que et plantejaves delegar en una altra persona la direcció del centre. Continues mantenint aquesta idea?
-Si, jo em faig gran i també està bé deixar espai a la gent jove. Sempre he dit que hi ha hagut una època a nivell cultural en la que hi havia companyies i artistes que no deixaven passar als altres. Els jóvens volíem arribar i era com que si hi haguera un tap molt gran. Això en la meua generació no volem fer-ho, volem deixar espai a la gent jove i emergent, tenen una visió del món totalment descontaminada, en comparació a nosaltres. El tema és que en Castelló és molt complicat trobar a gent 'successora'. Jo porte 20 anys en la professió i continua sense haver-hi una companyia professional de dansa. Com és possible? En les companyies de teatre també ocorre, està Xarxa, Visitants, Scura Spalts, La Fam, però després no hi ha noves generacions. Sé que ja no existeix la paraula companyia de teatre o de dansa com a tal, ara són creadors, col·lectius, eixes coses van canviant, però encara així a la gent li costa tornar a Castelló, que està molt bé eh, potser necessiten més anys per a continuar formant-se, però estaria bé mostrar-nos-ho i agafar els projectes que per sort hem aconseguit assolir.
Així que, vull deixar l'escola de dansa en noves generacions, però on estan? Jo em quedaria assessorant o ajudant en el que puga. Entenc que no és fàcil i que espanta, perquè portar projectes com aquest implica també una part administrativa que no ens agrada. També començar a ser autònom o fer-te empresa, però s'ha de passar per ací.
-A la dansa, que ja de per si es manca de paraules, no resulta encara més complicat emocionar amb part del rostre cobert?
-Normalment no és un problema, perquè com a intèrprets de l'escena tenim l'avantatge de treballar sense ella. Totes les actuacions que he fet des que ens han desconfinat ha sigut sense, perquè evidentment el teu grup es considera com un nucli de convivents. I per al nostre treball és necessari que siga així.
-Per què creus que costa tant consumir dansa si, al final, tots d'una manera o una altra 'ballem'?
-Ens han educat malament, a veure la cultura des de l'enteniment. Les arts plàstiques tenen el mateix problema, la gent no té costum d'anar a veure una exposició perquè tenen està cosa, com la dansa, més abstracta, requereix més feeling, més emoció i com ens han educat a voler entendreu tot fa por. El teatre, en canvi, et diu les coses superexplícites i ens entra de pressa, però justament el que té de bo la dansa és que és universal, la pots dur de gira fins a França, Portugal o Austràlia, en teatre açò no és tan senzill. Jo que faig teatre en valencià, em limita a anar a Madrid o Aragó, però en el cas de la comèdia, fins i tot, al ser valenciana, no la puc dur a Andorra, perquè aquests no s'enriuen de les mateixes coses que nosaltres.
-És per això que la dansa funciona millor amb els menuts? No l'entenem els adults?
-Sí, els xiquets i xiquetes volen experimentar i gaudir, no saben què veuran i els dóna igual. Passa fins i tot en diferents estils de teatre, la gent no va a veure teatre clàssic, perquè ja pensen que potser no ho entenguen i facen el ridícul, perquè després no podran opinar. El teatre clàssic és fantàstic, la gent al·lucinaria molt, tenim adaptacions meravelloses. De fet si es continuen fent és perquè són un clàssic i un clàssic vol dir que no mor mai, que és igual d'interessant ara que d'ací a vint anys perquè és atemporal. Però ens han posat al cap que tu com adult has d'entendre les coses i després has de poder opinar i opinar com els altres. Això és un error.
-Un festival de dansa mai té tanta expectació com un de música o de cinema. Creus que es pot deure al fet que falta implicació per part de les administracions?
-Tot suma, en diners torrons... Si Vila-real apostara per la dansa com aposta pel futbol, tot el món aniria a veure dansa. Això és una realitat. Tot depén de com vengues un producte i la societat no està venent la cultura com una cosa de primera necessitat, quan ho és. Tu quan estàs contenta balles, quan vas a una festa balles, quan tens una celebració balles, quan vas a una boda balles. Forma part de tots els millors moments de la nostra vida. El que ocorre és que ho deixem de costat. Durant el confinament què ha passat? Tots ens hem posat a llegir llibres, a ballar, hem vist sèries, pelis... Però ha passat el confinament i se'ns ha oblidat. És primeríssima necessitat. L'altre dia parlant amb gent jove que està estudiant art dramàtic i dansa em preguntaven que què faran quan acaben la carrera, si podran treballar d'açò. Treballaran moltíssim, perquè lamentablement després de la pandèmia el que ve serà la depressió. Una societat després de tot el que estem vivint, estarà deprimida i sols ens salvarà la cultura.
-A més de ballar, cantes, actues i condueixes un programa en À Punt. Ho fa Pepa Cases tot bé?
-No ho faig tot bé, per a res. Ma mare sempre diu: "Aprendiz de mucho, maestra de na". He tingut moltíssima pressió aquests deu últims anys. Tinc 40 anys i tenia pressió de triar en què centrar-me per a ser molt bona en una cosa. Ho pensava i és de veres, la gent es sol especialitzar, però a mi em suposa no ser feliç perquè m'agrada picotejar de tot. No sé si ho faig tot bé o no, intente fer-ho el millor que puc. M'exigisc molt. Ara, evidentment no ballaré tan bé com una persona que es dedica sols a ballar, perquè el dia té 24 hores per a tot el món.
-Et costa, en efecte, que la gent et situe més enllà de la dansa?
-M'ha passat tota la vida. En Argentina em coneixien més com a cantant, no sabien que era ballarina, perquè vaig començar a fer concerts en Buenos Aires. Ara molta gent em coneix per À Punt i de sobte diuen, "ah, però que balles també?" Mentre a la gent li agrade el que faig i puguen gaudir i compartir-ho, no em sap greu. De fet, m'agrada que descobrisquen coses noves sobre mi.
"VAIG CREANT A MESURA QUE TROBE A FALTAR"
-Ara mateix estàs traient temes del teu tercer disc. Què et va inspirar a crear aquest treball?
-Ja feia temps que tenia ganes de cantar, no a la dutxa, de compondre. Aquest disc es diu Tres, perquè és el tercer disc, però a banda, perquè té molt a veure amb la meua família: el meu xic, la meua xiqueta i jo que som tres, tinc tres gosses, estic en un moment molt bonic on puc compaginar família, feina i a mi mateixa. Hi ha com un triangle super bonic on també estan la dansa, el teatre i la música. Sempre estic envoltada de triangles.
A més, em passa que quan estic molt de temps dedicada a fer tele, per exemple, trobe a faltar molt la dansa. Quan tinc una gira de dansa, trobe a faltar la música. Aleshores vaig creant a mesura que trobe a faltar. Ara he publicat 'Besos confinats', un tema que evidentment parla del confinament, però sobretot de l'amor etern. De triar a la teua parella cada dia una altra vegada. Per al videoclip vam comptar amb una parella d'Eslida que porten junts 70 anys.
-Trobes, llavors, en la música una eina més per a desfogar-te?
-Si, evidentment. Qualsevol ferramenta artística ho és. Els xiquets es desfoguen pintant, perquè és el més senzill de fer quan són menudets. Però tot el món ho fa, sols hi ha qui té més talent o més disposició a ser més creatius.
-Es treballa més a gust quan no es busca l'èxit a les xarxes socials?
-Clar. Si jo ara tinguera 20 anys possiblement tindria estrés, perquè les noves generacions estan pendents de les pantalles, nosaltres encara hem conegut un altre tipus de vida. A mi sincerament em tenen igual els likes. La música no em dóna menjar, quasi invertisc més que diners trac, però forma part de la meua professió. M'agrada que ho veja gent, que s'emocionen en la cançó o simplement que anime a gent jove a fer-ho si és que estan dubtant. Però si, a la meua edat tens un relaxament amb açò, tot i que per altra banda tens altres pressions. Estic creant una peça nova i, quan has aplegat a una certa trajectòria, tens molta més por d'equivocar-te, i clar que ens podem equivocar. Tinc espectacles que han agradat molt i altres que sols he fet dos bolos. Per això, als meus alumnes els dic que aprofiten ara que encara no els coneix ningú per a fer un espectacle, que siga fatal i no li agrade a ningú, perquè ja creixeran.