X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 17 de noviembre y se habla de policía local energía fotovoltaica VGP circuito del motor dealz
GRUPO PLAZA

València, quina paciència 

A cara descoberta

27/10/2019 - 

VALÈNCIA. Sembla que tot té cara B, si em permeteu utilitzar un terme envellit de quan fèiem girar la música en vinils. Encara que la tendència a estar a l’última ha volgut reviscolar els discos entre els millennial i en els “postnosequè” del moment. Què faríem sense les cares B que tot i tots tenim i no per carambola? Em vénen al cap les B-side on sonaven les cançons menys susceptibles de ser un èxit. Segurament a molta gent, per tal de fer la topetia als segells discogràfics i als visionaris de hits, els agradava més aquesta cara menys enganxosa amb intenció de no ser emprenyadora, de no sonar a tot past. Alguns temes de les cares B tenen un no-sé-què, més substància diríem. Doncs que sonen!

El nostre particular jukebox ens ha classificat els individualíssims èxits. Retenim la sintonia de capçalera harmonitzada per temporades, preqüeles, remakes, seqüències viscudes, les que componem els moments dels anys. Intenteu fer-ne el llistat. El mix, el popurri us abraçarà i traslladarà amb ritme a unes altres “cares”, a unes altres línies temporals de la  vostra història. La successió de melodies amb noms i cognoms, amb localitzacions enyorades i detestables.

Una rocola d’ensurts i alegries. I qui pitja el botó? Qui és el DJ? Òbviament, amb contracte indefinit, el nostre cervell. Quin paio! És un pou de ciència capaç d’aconseguir que ens adaptem a gairebé tot, sense haver de donar massa arguments, no xarra tant, i va a la seua. En definitiva, un òrgan prou considerat perquè ens allibera de moltes cabòries, feineja a l’ombra. A tot volum aquesta peculiar orquestra que vibra dirigida per la batuta de les amígdales, on sonen les emocions que l’escorça prefrontal gestiona. Hi ha tantes reaccions afectives, tantes maneres de manifestar-se el pensament, tantes de passar desapercebudes, camuflades, les commocions més intimes. Tantes cares a la vista, tants sense caure’ls la cara de vergonya, no saben on la tenen. La curiositat no espavila si la confiança i el coneixement es relaxen, s’afluixa l’enrònia;  si pel contrari estem amb el posat descobridor amb dosis d’inconsciència, si entrem en matèria, no recelem i ens llacem a l’atzar, cara o creu. No és bo viure amb por, ni tampoc ser un ignorant, o sí? Anar de cagat no genera res bo. El fet de témer sempre és perillós. Així que, sense dubtar-ho disfressem-nos de Capità Cook, pugem a l’aventura dels dies per la cara.

Disposem-nos a aclarir la mirada, a hidratar amb llàgrimes artificials els ulls. Escorcollem de fit a fit, mirem a la cara, a les cares, a totes les que trobem al pas. Vigilem els que per salvar els seus interessos fan cara a tots els vents, que ballen segons el so. Un abecedari de rostres que sovint encobreixen el temperament, amaguen el caràcter. Som a un escenari de tarannàs diversos, amb adjectius camuflats, enganyosos, hipòcrites, que qualifiquen i s’ajusten a les variades fesomies, als seus portadors. Les senzilles i no tan sofisticades cara A i cara B, les tradicionals, ja no es disputen moments de glòria, han deixat de ser les protagonistes del corral. Un alfabet de lletres, de personalitats van a estiracabells per disputar la història, la política dels dies. Costa tant llevar l’embenat, descobrir la careta, la falsa aparença. Les màscares que controlen sense mirament, amb forats als ulls i a la boca que contaminen qualsevol àmbit, el nostre espai no va cara a cara. El que no s'assembla a res no existeix, deia Paul Valéry i l’occità tenia raó.

Aleshores la imitació, les carassetes formem part de la farsa. Una comèdia que es burla del ciutadà, dels seus neguits, dels propòsits, les inquietuds, assegudes o dretes  en un espectacle fingit en un sol acte. En aquest cas desfilen, a la cercavila del poder, individues i individus esperpèntics, dantescos. Personatges simples, elementals amb sofisticacions barroeres, amb l’estil coent inconfusible de “tenen fanecades” o amb disseny de l’última tecnologia de butxaca. Magnifiquem amb un amplificador Marshall qualsevol pelacanyes. Homenatges indescriptibles, previsibles, en forma de sainet amb fons caduc i de tots els colors al nostre espai, on vivim. Pertorba que ho miren tot pel forat d'un ral, que tot es faça per treure algun profit, sense deixar escapar cap avinentesa de guany. Que en un tancar i obrir d'ulls es passe, davant la nostra estupefacció, de l’odi i la indiferència al d’estimats col·legues-camarades, rentant-se la cara i llepant el cul, fent la gara-gara amb elogis interessats, que se’ls òbriga la boca segons l’evolució fonètica de l’euro.

Confeccions de caretes a mida del consumidor. Peces breus del dia a dia que capgiren en benefici dels “teatrers”, molt d’ells amb un book limitat i egos inflats. Personatges ampul·losos amb cos i cara altisonant, amb la pretensió d’omplir la butxaca, el frigorífic i la panxa. Un repertori inesgotable al nostre patrimoni artístic, els New Saineters vénen per quedar-se. Res a veure amb Francesc Mulet o amb Bernat i Baldoví, ací ni La infanta Tellina i el rei Matarot ni de lluny El virgo de Vicenteta. Ens trobem en aquests instants davant La Commedia dell’Arte del comboi, de la caspa, del folklore electoral. Som a l’antropologia de noves faccions escrites a la cara; fisonomies amples i llargues, contorns variats amb una lleugera capa d'innocència de nyigui-nyogui, de mentida a punt. 

Cares que enganyen a destra i sinistra, a raig i roll, que surten al vol amb eleccions sota la capa del cel. Rudolf Pöch, pioner de mil i una cares, de la fotografia, de la cinematografia, de la documentació sonora... va detectar i diferenciar uns deu tipus facials. Aquest austríac, fundador de l’Institut d’Antropologia i Etnografia de la Universitat de Viena, si en comptes de xafardejar els segles XIX i XX es teletransport és, ara i ací, a casa nostra per donar una ullada, probablement li desbarataríem la seua desena de varietats de rostres. Ai si vingués face to face! Som una terra tan fèrtil i tan ben assortida. Miscel·lània valenciana, el territori de les mil cares, caretes i carasses; ara l’una ara l’altra, sense interrupcions. Són temps de vaques grasses. Mirem amb quatre ulls, millor ens veurem les cares, no fos cas que ens precipitem. Caldrà treure’ls les màscares amb molt de morro. Haurem d’anar a cara descoberta, fent cara a l’adversitat, plantant cara. Descarats.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email