A vida viscuda

La notícia de la mort de Joan Iborra em va arribar per sorpresa el passat divendres, a l’ADDA, just abans del concert amb què ADDA Simfònica va cloure la XIII Temporada Simfònica, de 2023-2024, amb el títol genèric «Passions». Per a l’ocasió, el director, Josep Vicent —sublim, com sempre!—, havia programat en la primera part les Quatre últimes cançons de Richard Strauss («una mort en la bellesa», segons les notes al programa redactades per José María Perea), amb l’exquisida soprano sueca Iréne Theorin; i havia reservat per a la segona part la intensa Simfonia número 7, Leningrad, de Dmitri Xostakóvitx, com una explícita —i oportuníssima— reivindicació en favor de la pau i contra totes les guerres.

No va ser sinó al sendemà de l’actuació, mentre l’ADDA ja viatjava a Logronyo per oferir un nou concert al Riojafórum, en el Festival de la Rioja, que vaig tenir l’oportunitat de comentar amb Josep Vicent —en un breu i sentit intercanvi de missatges— la notícia del traspàs de Joan Iborra, que al seu moment va ser mestre seu de percussió en el Conservatori d’Alacant... I molt més que això:

—La premsa ha estat demanant-me declaracions. Però no els he pogut dir res perquè no trobava les paraules... —venia a explicar-me Josep Vicent—. Va ser com un pare per a mi.

—Ho sé...

—Li vaig dir adeu ahir. I em vaig recordar que, quan em feia de mestre, em deia: «Josep, la música és molt fàcil o és impossible.»

—Ostres... Quin crac! Saps? M’he trobat una frase en una novel·la que crec que és d’aplicació perfecta per al seu cas. Diu: «A vida viscuda, la mort farà tard.»

—Així és... Joan, al tanatori, amortallat, ja no era ell.

—Sí... Però a Joan la mort ja li ha fet tard. Perquè tenia (a gosades!) una «vida viscuda» com ben poca gent.

—Cert! Era genial... I molt viscut!

—Me’n recorde, quan tot allò d’Equiliquà... Què devíem tindre, setze o dèsset anys? Tu vas anar a contar-li que havíem fet un grup jazz. I ell se’t va quedar mirant amb aquell mig somriure seu i el cap una mica de gaidó. I et va dir: «Un grup de jazz? Jazz? Jazz? Jazz? Jazz Butano!»

—Sí! Sublim!

—Amb Joan és això: «La mort ja hi fa tard.»

—Mira... Et passe una foto.

[M’entra a la pantalla una foto de Josep Vicent amb Joan Iborra, tots dos abraçats i somrient de manera còmplice a les portes de l’ADDA]

—Oh!

—Sí... La foto té quatre o cinc anys. És just després de l’assaig general d’una Leningrad de Xostakóvitx com la que vaig fer ahir. I com són les coses, eh? Ell va faltar despús-ahir, dijous, que és quan vaig fer l’assaig general del Leningrad. És, si tu vols, una pura casualitat sense importància... Però que em fa pensar una cosa que m’ha obsessionat sempre: i és que mai no sabem quan és l’última vegada que fem una cosa.

—Precisament per això tenim l’obligació (l’obligació moral i tot!) d’assaborir amb plenitud cada cosa que fem: amb la mateixa intensitat que hi posaríem si sabérem del cert que és «l’última vegada» que la podrem fer.

—Exacte!

No li ho vaig arribar a dir, però en aquell precís instant de la conversa vaig pensar que ell mateix —el mestre Josep Vicent, l’amic Josep Vicent— és una de les persones que conec amb una millor i major capacitat per a això: per a assaborir cada cosa que fa —cada projecte, cada disc, cada concert; cada instant de vida, cada moment, cada present, cada «ara i ací»— amb plenitud i intensitat incommensurables. Tant, que es podria dir que hi comparteix escola amb l’enyorat Joan Iborra: tinc per a mi que, també en el seu cas, quan al final del camí tot hi canvie  de color —confiem que dins de molts i molts anys, i moltes i moltes passions!—, és segur que «la mort hi haurà fet tard».

D’això i de moltes més coses vaig tenir l’oportunitat de parlar el passat dimecres, al port de Silla, amb —precisament— l’autor de l’emmarcable frase vitalista: el novel·lista suecà Víctor Labrado. Perquè no ho he dit encara: la frase en qüestió («A vida viscuda, la mort farà tard») m’ha saltat als ulls durant la lectura de la recomanabilíssima novel·la Nascuts del fang, de l’amic Víctor.

—Xe! M’ha semblat genial, la frase, Víctor! No la coneixia... És popular? La dieu a la Ribera? O és de collita pròpia?

—No, no, no. La frase és meua... Però sí que és veritat que he volgut jugar a donar-li un  cert aire de parèmia: com si fora un refrany. També n’he colat una altra, no sé si te n’has adonat.

—Digues.

—«Qui ompli un sac foradat, només fa gran el forat.»

—Ostres! És bona, també. Molt bona. Però de tota manera, ja et dic, em quede amb l’altra: «A vida viscuda, la mort farà tard». És com això tan teu... Com era? Ah, sí! «Cacauada que no fas i rebolcó que no pegues, ja no els arreplegues!»

—Veus? Aquesta sí que és popular... «Esmorzar que no fas i rebolcó que no pegues, ja no els arreplegues!»

—Això deu ser formar part d’una «educació albuferenca»: una manera molt de la Ribera i de l’Horta d’expressar clarament i de manera aplicada la idea clàssica del «carpe diem» horacià o del «tempus fugit» virgilià...

Va ser un dia farcit de bons moments, com el d’aquest fragment de conversa. Amb el pretext de les VIII Jornades sobre el Parc Natural de l’Albufera, després d’un passeig amb barca, de la presentació de la novel·la de Víctor i de la sabuda successió de ponències i debats, vaig dinar al Club Esportiu Saladar de Silla amb una companyia impagable: a més de l’amic Víctor, vaig poder compartir taula i conversa —tot un luxe!— amb l’exquisit i admirat fotògraf Francesc Vera, i amb el mateix protagonista de la novel·la de Víctor, Ramon Ibor, i la seua dona Isabel. Aquest és un dels privilegis de la literatura sense ficció: que, inopinadament, el personatge d’un llibre acabat de llegir pot emergir fora de les pàgines impreses i presentar-se en forma de persona de carn i ossos amb qui és possible dinar i mantenir un diàleg que transcendeix, matisa i complementa els fets narrats.

No és cas d’explicar ara i ací les anècdotes, les reflexions, les ocurrències i les opinions que vam poder intercanviar animadament amb aquest particular heroi de Sollana que, nascut del fang, va decidir canviar al seu dia la corbella, l’arròs i la pesca d’anguiles pels llibres, les aules i l’atenció sanitària. Però una cosa sí que hi ha quedar absolutament clara: que la vida viscuda a la vora de son pare per aquell xiquet que ell va ser —pel Ramonet protagonista de la novel·la— és part d’un món irrepetible, ara inimaginable, que ha desaparegut per sempre mai més: de la mateixa manera que aquella Albufera d’aigua transparent, tan plena de vida, també ha deixat d’existir irremeiablement. Sort del Víctor que, per mitjà de Ramon, ha sabut arribat a temps de documentar-lo, literaturitzar-lo i fer-lo reviure, aquest món, en la seua novel·la Nascuts del fang!

Per a això diria que serveix, també, la literatura: per a burlar la reixa del temps i redimir-nos de totes les pròpies morts —individuals i col·lectives. És així que, per mor de l’alquímia de la literatura, ens resta el consol agredolç de saber que, a pesar de la degradació de la gran marjal valenciana, gràcies a la vida viscuda per Ramonet —i reviscuda per Labrado— la mort de l’Albufera ja fa tard. I que, de la mateixa manera que la maleïda desdentada ha fet ja tard davant l’apassionant «vida viscuda» pel genial Joan Iborra, també en el pla col·lectiu potser la mort del poble valencià —i de la veu de les seues paraules— potser serà una mort que farà tard: tot dependrà, al capdavall, de quanta vida ens atrevirem a viure plenament, intensament, sense renúncies... Amb la preclara consciència que, davant la fatalitat advertida per Vigili i el seu clàssic «tempus fugit», l’única alternativa possible és la del vell «carpe diem» d’Horaci. Ço és: «A vida viscuda, la mort farà tard» —Labrado dixit, Josep Vicent scivit.