Anna Millo: "Les orquestres m'han donat un bagatge que no es pot pagar en cap escola"

CASTELLÓ. Anna Millo (Benicàssim, 1994) acaba de publicar el seu primer disc en solitari, Radiografia, però no és una desconeguda per als escenaris de la nostra terra. Amb una trajectòria musical de més d'una dècada, la cantant ha liderat diversos projectes, alguns dels quals encara forma part, com la banda de música jamaicana The Dance Crashers, el grup de versions Blackbird Trio i la A4 Reggae Orchestra. També, ha sigut una de les veus de La Kinky Band, una de les principals orquestres de Castelló, des de 2016 i fins a l'any passat. I ha col·laborat amb nombrosos artistes del panorama valencià i estatal com Xavi Sarrià, Smoking Souls, El Diluvi, La Ranamanca, Dandy Wolf o Radio Rude.

Però, com la mateixa artista afirma, ara és quan es presenta com a Anna. No és la veu de cap altra banda. És ella a l'escenari, donant veu a les huit cançons que formen el seu disc de debut. Radiografia es presenta, a més, com un disc conceptual, eclèctic i molt íntim. Cada una de les seues cançons està relacionada musical i líricament amb una part del cos. 'Pormásquequiera', el seu primer senzill, parla de l'ansietat.

Es tracta d'un projecte sense dubtes molt personal, on Millo canta en valencià, castellà i anglés -idiomes que ha utilitzat tot aquest temps- i empra estils tan diferents com el hip-hop, el neo-soul o el pop. L'artista presentarà el disc, per primera vegada, el 12 d'octubre en Radio City València. Dies després -el 17 d'octubre- l'interpretarà en directe a la sala Paral·lel 62 Club de Barcelona i també estarà present en la 16ª Fira de la Música Valenciana, que com cada any es celebrarà a Castelló de 14 al 16 de novembre. 

-Molt de temps pujant als escenaris, però traure un disc implica molt més emocionalment. Et donava vertigen fer el pas?
-Molt, és com tornar a viure des de zero, com tornar a començar. Presentar-se a algú amb el teu nom i cognom no és el mateix que dir que eres la cantant de 'x' projecte. Em sent dissociada de la realitat. Ara vaig a viure el que és traure música sola i se sent com parir un fill.

-I per què ara? El primer single el vas traure el dia que complies 30 anys... t'ha servit d'empenyiment canviar de dècada?
-D'empenyiment i de "tope". És ara quan m'he vist preparada i tinc els mitjans. Si no ho he fet abans era per falta de temps i de mitjans. Treure un disc implica una inversió de temps i diners super gran. Per tant, ha sigut un cúmul de casualitats. Ix ara, però fa un any que vaig començar a preparar-lo.

-Has format part de diferents orquestres i treballat amb músics molt distints. Com ha ajudat tot això a construir la teua identitat musical?
-Doncs ha donat lloc a un disc eclèctic amb moltes influències. Al final, les bandes en les quals he estat i estic, i les orquestres, m'han donat un bagatge professional que no es pot pagar en cap escola i en cap institució. Tanta gent que he conegut m'ha inspirat a fer ara açò.

-De fet, hi ha cançons que sonen més a reggae, però d'altres sonen molt pop.
-Eixa era la idea i la por. Em costa definir l'àlbum en un estil concret, però va lligat al que volia expressar. Tenia ganes d'experimentar i, per tant, entre en contacte amb diferents pals i estils.

-Amb cada cançó has volgut parlar d'una part del cos o emoció. T'abellia fer un primer disc més conceptual?
-Sí, en quant se'm va ocórrer vincular totes les cançons a una part del cos, és com que tot va cobrar sentit. M'agrada escoltar la música en format disc. Els singles estan bé, però m'agrada que l'artista propose un àlbum i els conceptuals són en els que més em fixe. Quan vaig pensar aquesta idea per a Radiografia, em va ajudar moltíssim a filar les cançons. Crec, a més, que com a disc presentació està bé que estiga molt definit de dalt a baix.

-Hi ha algun tema que tingueres especialment ganes de traure?
-El primer single 'Pormásquequiera' el vaig escriure en 2021 i és una cançó que no pensava que s'anara a escoltar. La vaig escriure de manera sanadora. Quan estic malament i no sé expressar-me, a voltes faig cançons. Parla de l'ansietat i encara m'impressiona moltíssim escoltar-la produïda i veure-la a Spotify.

-Qui és la dona major que es pot escoltar en la 'intro'? La teua àvia?
-Sí, la primera veu del disc és de la meua iaia. La introducció és com el cap i simbolitza un cúmul de pensaments. Records diversos que em rondaven pel cap i desemboquen en aquest primer tema. El disc, en general, beu molt dels records. Sortiran més coses relacionades. He buscat molts àudios i imatges d'arxiu familiar i dels amics. De fet, es pot escoltar la seua veu, però hi ha més recursos.

-Creus que la teua música estarà sempre lligada al teu moment personal?
-Va de la mà, crec que és inevitable. Ja he escrit temes amb anterioritat per a The Dance Crashers i, tot i que era un projecte col·lectiu, en les lletres sempre narrava sentiments personals. La diferència és que ara el disc va acompanyat de tota una estètica i exposició que clarament soc jo. Però si, encara que en coses futures no siga tan evident, sempre estarà lligat al que sent. 

-Després del llançament toca presentar el disc als escenaris. Com t'agradaria que foren els directes?
-Tinc clar que aniré amb banda i encara que hi ha alguns temes lents, serà un directe potent. Tinc moltes ganes. Al final, l'escenari és on més còmoda estic. 

-Fins on t'agradaria aplegar ara que encetes aquesta etapa en solitari?
-Intente mantindre les expectatives no molt baix, però sí de manera realista. M'encantaria que tirara endavant, anar tenint més concerts i que l'àlbum donara els seus fruits. Ha sigut una inversió no sols meua, també d'Òscar Roig, el productor i bateria. De tota manera, seguiré compatibilitzant-ho com sempre he fet. Mai he estat en un sol projecte, perquè la música és així.

-Diries que tants anys sobre els escenaris t'han ajudat a saber ara al que t'enfrontes?
-Totalment. L'experiència et dona molta maduresa, sobretot a l'hora de mantenir les expectatives i tractar amb la gent. Ja saps el que hi ha. Tot i això, estic encetant un nou projecte en tots els sentits, he de començar de zero i agradar a la gent pel que jo faig.

-En 'Canción Regular' t'acompanyes de Vera Carrión. T'agradaria fer més col·laboracions?
-Amb moltíssima gent. M'encantaria refer el disc amb tot col·laboacions amb gent que admire, com Bárbara de Mafalada, Belén Natalí -una artista d'ací de Barcelona- o Lia Kali. Col·laboraria amb molts artistes locals, també amb Kawak.

-Fa anys que estàs instal·lada a Barcelona. Com és l'escena catalana? La trobes molt més oberta que la valenciana?
-Són cosines germanes, en tots els sentits. Ací hi ha una escena molt activa, molt més gran, però va en consonància en la grandària de la ciutat. En Castelló i el País Valencià hi ha molta música i s'aposta per ella també, però a diferent escala. També per a mi és un poc nou, porte molts anys vivint, però estic ara donant-me a conéixer.