'Aquesta cançó, no!': Un llibre desvela als censors de Raimon i Ovidi Montllor

VALÈNCIA. En la "sala de la esquina" de la seu del Ministeri d'Informació i Turisme franquista, un grup de persones estaven encarregats de frenar, amb un llapis de doble punta, una blava i una altra roja, l'onada imparable de la resistència al règim que es coïa des de la música. La Nova Cançó, què des de finals dels anys 50 es va erigir en una expressió cultural i política de resistència, va ser controlada i censurada durant dos dècades. Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat es van convertir en símbols de la lluita contra l'ordre establert amb les seues lletres. Però, des d'una planta baixa en Madrid, un home va ser responsable que moltes cançons mai eixiren a la llum, i que es generara una imatge de perill sobre els concerts d'aquests artistes.

La censura va ser una de les eines més poderoses utilitzades pel govern per intentar controlar el poder de la música, especialment aquella que es cantava en català. Però, com era el procés de censura? Quins eren els criteris? Qui decidia les mutilacions de les cançons i els concerts? Aquestes són algunes de les qüestions que aborda Maria Salicrú-Maltas en el llibre Aquesta cançó no!: Cara a cara amb els censors de la Nova Cançó (Comanegra, 2024), una obra fruit d'anys de recerca exhaustiva, amb una part molt important de documents inèdits i entrevistes amb els mateixos censors.

Maria Salicrú-Maltas es va submergir en un treball de formiga per descobrir qui eren els censors responsables de prohibir o alterar les lletres de la Nova Cançó. Segons explica, aquest procés va ser llarg i complicat, ja que la documentació necessària estava dispersa en diferents arxius -principalment, l'Arxiu de la Corona d’Aragó i l'Arxiu General de l'Administració, en Alcalá de Henares.

"He fet una feina detectivesca d'anar a molts arxius, comprovar documents: que siga aquesta firma, que siga aquest paperet, que siga aquest nom, aquesta data... I tot això m'ha servit, finalment, per a trobar qui eren els noms i per poder trucar a la porta d'ells", explica l'autora.

Un dels grans reptes va ser aconseguir que els mateixos censors accediren a parlar amb ella. En el llibre, recull testimonis d'alguns dels homes encarregats de supervisar les cançons i decidir quines podien ser publicades i quines quedaven prohibides. Molts havien mort, o no contestaren, però Josep Mampel Llop (valencià també, natural de Forcall) va accedir a contar-li la seua feina. En un primer moment, aquest valencià que va residir durant gran part de la seua vida a Madrid, només va confessar que es dedicava a revisar els llibres en català, però una dedicatòria a l'autora li va destapar: la seua signatura també era la que apareixia en els expedients de la Nova Cançó. "Si jo no hagués trobat aquells documents, crec que no m'ho hauria dit mai", admet l'autora.

Mampel aleshores va dir que no s'acordava. També altres censors, en els seus encontres amb Salicrú-Maltas, solen justificar la seua feina explicant que era una manera de ser funcionari, o que necessitaven els diners, o fins i tot que intentaven fer com qui no veu. "Alguns sí que me'ls crec, i d'altres a mitges", diu l’autora, posant en dubte la sinceritat d’algunes explicacions.

La Nova Cançó, baix la lupa

"Tenien molta por del separatisme i de les idees metafòriques que podien estar camuflades en les lletres de les cançons. Per això qualsevol cosa en català la miraven amb lupa". La Nova Cançó es va considerar especialment com a perillosa per al règim franquista. No només per les seues lletres compromeses, sinó també per la seua popularitat que no va poder ser frenada ni tan sols amb la censura (Cançó de matinada va ser la número 1 a la llista d'èxits del 1966, i L'estaca o Al vent van convertir-se en l'himne de la resistència antifranquista a tot l'Estat i més enllà). Eixa catarsi de llibertat també era evident en els concerts on el públic cridava consignes contra el règim, repartia pamflets clandestins i, fins i tot, organitzava manifestacions espontànies després dels recitals.

Per a celebrar els concerts, la promotora havia d'enviar una llista amb les cançons i la lletra de cadascuna a la censura. I allà anaven policies a controlar que res s'eixira del guió. "Els concerts de Raimon eren especialment vigilats perquè la seua música instruïa en una ideologia antirègim que entenien que podia alterar l'ordre públic", comenta. Aquesta por del règim es reflectia en la minuciosa supervisió a què eren sotmesos els artistes. El llibre descobreix com actuaven sovint de manera arbitrària: "No tots censuraven igual. Alguns eren més durs i prohibien tota la cançó, d'altres només un fragment", afegeix.

Els valencians Raimon i Ovidi Montllor, alguns dels cantants més perseguits

Aquesta cançó no! permet conéixer amb detall la cara oculta de la censura: la dels autors dels expedients. Molts coincideixen en que L'estaca era una de les línies roges més clares, però també Raimon, a qui van espiar des que va arribar a Barcelona al que van controlar i censurar de manera molt meticulosa. Raimon va ser sotmés a un seguiment constant per part de la policia: "Sabien molt de la seua vida privada i dels seus contactes. Però una cosa són els informes policials, i una altra és la realitat. Hi ha moltes coses que són certes, però d'altres no tant", explica.

Raimon no només va ser vigilat en el seu dia a dia arreu l'Estat, sinó també quan actuava a l'estranger, com París o Nova York. Aquesta obsessió per controlar el cantant i el seu impacte social també queda clar en la llista de cançons que no va poder enregistrar, encara que moltes d'elles foren musicalitzacions de poemes d'altres autors com Salvador Espriu, Ausiàs March o Joan Timoneda. Salicrú-Maltas ha recopilat quasi una trentena de denegacions.

Un altre que apareix en els expedients és Ovidi Montllor, amb més d'una vintena de denegacions. El seu cas és especialment sagnant, perquè huit d'elles mai es van enregistrar i han quedat inèdites. Només queden les seues lletres, sense música, en un expedient de l'administració franquista. "Des d'ací anime a qui vulga musicar aquestes lletres inèdites", encoratja l'autora, com ja es va fer amb una d'elles, Abril, dins del projecte La Nova Cançó Inèdita. Lletres censurades a la llum.

Maria Salicrú-Maltas és clara en afirmar que la seua recerca no ha acabat: "Encara falta molt per descobrir. Hi ha molts arxius que no he pogut consultar. La investigació ha de continuar, i espere que altres persones seguisquen estirant el fil. Encara queda molt per saber de la Nova Cançó", assegura. En aquest treball, seran claus els expedients que encara no estan catalogats, però també els arxius personals dels artistes i els promotors. Un treball a contrarellotge, perquè els arxius personals poden desaparéixer.

Des de 1958 fins a 1978, torpedejar qualsevol manifestació cultural que parlara de llibertat es va sistematitzar i normalitzar. Especialment si era en català, especialment si podia ser popular. Els censors recorden eixos temps amb poca culpa i fins i tot certa nostàlgia. I encara que l'eco i el record d'eixos concerts multitudinaris puga fer pensar el contrari, la realitat és que la censura va aconseguir ofegar en part a la Nova Cançó i va tindre un impacte directe en la vida dels artistes represaliats gràcies a les "lectures" de persones com Josep Mampel Llop.