història » treballs perduts

Auschwitz i la banalitat del mal

Després de la guerra, molts nazis s'amagaren darrere del relat creat pels guanyadors

2/11/2023 - 

Fa més de deu anys. Era prop de Cracòvia. En la parada de l’estació posava Osvietzim, en polonés. En alemany és Auschwitz. Feia un sol amable de primavera centreeuropea i caminàrem fins la caseta d’entrada al camp. No hi havia encara Instagram i per tant no hi havia encara persones amb trastorn de dèficit d’afectivitat fent postures absurdes sobre la via fèrria. O potser sí, però no les recorde i en tot cas no podien propagar digitalment la seua estupidesa.

Jo llavors ja havia llegit a Primo Levi, però encara no a Raul Hilberg, l’autor de La destrucció dels jueus europeus, una obra monumental i molt densa. Però Hilberg té un altre llibre més lleuger on s’explica de manera més directa. Es diu Memòries d’un historiador de l’Holocaust i parla de les víctimes, dels testimonis i dels culpables: industrials, funcionaris, militars o membres del partit nacional-socialista. Tots tenien noms i cognoms. Lluità per tant contra la difuminació del culpable i la seua conversió en un monstre únic i alhora nebulós: el nazisme com a boira; Hitler com a condensació. Escrigué sobre la comodíssima posició en la República Federal Alemanya de molts d’aquells nazis amagats pel relat posterior creat pels guanyadors de la guerra. I sobre la incomodíssima manca de resistència del poble jueu a la massacre i els intents de crear un símbol que pràcticament no existí: “ens reconforta la imatge de l’insubmís amb l’arma a la mà”, digué. És cert. L’alçament del gueto de Varsòvia fou, al capdavall, una excepció. Al final, després de pensar-ho molt, conclogué que la idea de banalitat del mal de què parlava Hanna Arendt era mentira.

Jo llavors tenia 22 anys i encara apuntava allò que feia en un quadern. Era molt pedant, però ara m’és molt útil: Em pregunte què puc dir a banda que recórrec un camp de mort sistematitzada amb humana complaença. Res més”. I efectivament no vaig escriure res més. Era 2 d’abril. Havíem arribat a Cracòvia després d’un viatge llarg i agredolç en tren. De nit feia fred i vam beure molta cervesa. Costava menys d’un euro: això també ho vaig apuntar. Vaig dormir vora la finestra, però no tancava bé. Era una finestra antiga i precària. L’hostal era barat. Vaig emmalaltir la setmana següent. La ciutat em va semblar un museu i un patrimoni meu, també: amb el mateix gòtic i el mateix empedrat. Potser per això els nazis la respectaren i la passejaren. Mentrestant, passava tot allò que, amb tant de detall, explicava Hilberg. Tenia molta raó: no és cap banalitat. El Mal, després de tot, sap molt bé el que fa.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno

Noticias relacionadas