Manuel Pérez

Efímer i humà. La memòria del teatre i les persones desapareix quan el públic deixa de recordar. Molt de temps romandrà present l’esperit bulliciós de Pep Cortés, la seua decidida contribució al conreu d’una escena teatral que li deu tant. A finals de març els camarades i companys han organitzat un acte d’homenatge al Principal de València, un ritual que es repetirà a principis d’abril a Alcoi, epicentre teatral valencià que l’actor i director va esperonar decididament

No era la primera vegada que es postulava per a dirigir el teatre públic català amb més pressupost, però ara ha sigut la definitiva. El passat juliol s’anunciava a bombo i plateret que Carme Portaceli (València, 1957) serà l’encarregada de pilotar el simbòlic Teatre Nacional de Catalunya (TNC) entre setembre de 2021 i juny de 2027. La directora arriba amb l’aval de les xifres d’ocupació de la seua etapa al Teatro Español de Madrid, però enmig d’una crisi funesta per a les arts en viu com a conseqüència de la COVID-19

Tres anys abans que l’Acadèmia sueca concedira el Nobel de literatura a Harold Pinter l’enyorat Espai Moma de València va oferir un cicle d’obres del dramaturg britànic per a celebrar els vint anys de la sala. Això va ser en l’any 2002 i encara es poden trobar per Internet rastres de sarcasme periodístic, mostres d’estranyesa pel fet de dedicar pràcticament tota la temporada a un dramaturg “quasi desconegut” a casa nostra, com reconeixia llavors Carles Alfaro, director de la sala. El cicle va ser un punt d’inflexió per a alguns dels que acabaríem d’una manera o altra lligats al teatre. Com Txékhov, Beckett, Albee i Koltès, l’enganxosa teranyina dramatúrgica de Pinter ens va atrapar per a sempre. Un univers de paraules que fonamenten situacions de somni etílic, sempre a la vora del malson. Dir i no dir alhora, heus ací la difícil qüestió. Potser sense aquell cicle seminal, sense aquell aprenentatge total de la natura del text teatral, mai no hauríem pogut arribar a estimar l’obra de Paco Zarzoso i tants altres

Cada Nadal al voltant de 30.000 persones assistixen al més vell espectacle conservat d’una llarga tradició titellaire valenciana. Tot i tractar-se d’un betlem, la part sacra resta eclipsada per l’autèntic protagonista, Tirisiti, un pocavergonya malfaener, sí, però tan carismàtic com per a exercir de referent iconoclasta de diverses generacions de xiquets d’Alcoi i més enllà. Com diu la introducció, ens endinsem en este “petit retaule on pot passar de tot”

Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià