Balles? Professionals valencians fan de la dansa un mitjà de socialització per a col·lectius minoritaris

VALÈNCIA. Òscar ja n’ha fet els 15. Una vesprada, mentre passejava acompanyat del seu cuidador, va passar per davant de la seua antiga escola de dansa. La porta estava oberta i impulsivament va entrar a tota presa, va buscar la seua classe i allí la va trobar. Gema. Es va asseure a un costat i va contemplar com ballava per a uns altres alumnes. Allí continuava l’amiga amb qui havia compartit música, espai i elements; la persona sensible que va saber esperar, que mai va demanar-li una resposta immediata: «Aquella reacción me impresionó. Hacía años que había dejado de venir, no recuerdo la razón, y llamé a su madre para saber más de él. Cuando retomamos las clases, reproducía todo lo que habíamos trabajado años atrás. Ahora es un niño grande y aún así, se pone encima de mi de la misma manera, busca las mismas posiciones y los mismos objetos».

Gema Gisbert és ballarina des de fa tres dècades, però la seua didàctica en Botànic Espai de Dansa va canviar en conéixer este jove que els metges qualifiquen d’autista: «Pensé que lo mejor sería dedicarle una clase a solas con él. Lo primero que hice fue ubicar cajas diferentes por el aula y que al abrirlas, descubriera algo distinto con lo que podíamos jugar, comunicarnos, hacernos amigos». Sense dubte, eixe és el principal benefici de la dansa, que iguala. El seu vocabulari físic supera a l’oral, el que no tots poden controlar. «El movimiento no es ponerse a bailar por la sala, el movimiento es estar vivo, captar».

En Botànic Espai de Dansaels ritmes són els dels ballarins

‘Hui a ballar!’. Caterina té 17 anys. No sap els dies de la setmana, però mai oblida una classe amb la seua millor amiga. Es coneixen des que en tenia tres. «Cuando empezó, yo nunca veía que hacía lo mismo que las demás niñas. Me frustraba, pero ella iba tan contenta... Al cabo de mucho años, un día Gema me abrió la puerta del aula y me dijo: ‘Tu hija es bailarina’. Y cuando la ví, ¡es que no la reconocía! Empezó a motivarse, empezó a andar mejor, a hablar más, a estar más centrada, a tener ilusión», explica Ana, sa mare. Tot el que havia retingut durant més de sis anys, per fi l’exterioritzava. Sempre és progressiu, necessiten temps per a experimentar i conéixer-se lliurement des de la creativitat i el plaer. «Estos niños desde pequeños tienen mucha presión psicológica y física para que evolucionen, para que se pongan de pie, para que anden. Es un martillo continuo encima de ellos con visitas al fisioterapeuta, al logopeda, y aparte están los nervios de los padres porque quieres que salgan adelante. Sin embargo, la danza, para Caterina, es un descubrimiento continuo de cosas nuevas, igual no tan explosivas como la primera vez, pero ella consigue estar motivada continuamente. Y ello también me ayudó a mí misma. No tendría tan claro que todos somos iguales si no fuera por la danza », es reafirma Ana.

Un retrobament amb el terra

Carmen només reacciona a la música. Si no la sent, no vol menjar, no vol caminar. Però amb les notes musicals i la dansa, s’incentiva, reforça els avanços psicomotrius. Carmen és invident i els seus pares s’han cansat d’esperar el nom de la síndrome que pateix: «Estamos afiliados a la ONCE. Este organismo concede becas para que los niños acuden a ciertas actividades que les son beneficiosas. Llevo dos años pidiendo ayudas para sus clases de danza y no me la conceden. Me dicen que es una actividad lúdica. ¡Cuando es aquí el único sitio donde avanza de verdad!», lamenta sa mare.

Milloren menuts i també grans. Carmen supera els 60 i mai havia imaginat que tornaria a retrobar-se amb el terra, «pensava que només era per als anys d’infantessa». Balla dos hores a la setmana juntament amb un grup de sis persones majors: «Són les dos millors hores de la setmana. En eixe moment de dansa tot el món es queda fora, estic totalment absorta per la música i vaig redescobrint el meu cos. Pensava que pel meu físic, sóc una persona grossa, no ho podria fer. Però no. De fet, conforme aprenc com es relacionen les parts del cos, he millorat la meua forma de caminar, he fet més dinàmic el moviment d’alçar-te del llit. És un plaer».

En aquesta obertura de portes a la igualtat, Gema ha estat recolzada pels companys i fonamentalment per la directora de Botànic, la ballarina Amparo Ferrer, una perfecta alma mater del projecte que progressivament ha creat un espai de dansa d’atenció personalitzada. «Para mí el baile es mi hábitat, es básico para entender la vida. Cuando estoy con ellos, el movimiento es más verdadero, es como más limpio, no se centra en las formas, sino en la satisfacción del baile en sí. Y si llegamos a que eso se vuelva más técnico, pues ya es total». Aquests dies la ment li treballa veloç en les necessitats del nou centre que obrirà d’ací a poc temps per amplificar el treball d’integració.

La dansa es compassa a cada tempo

Són col·lectius amb ritmes propis, com també ho són els que pateixen una paràlisi cerebral. Però poden protagonitzar espectacles tan suggerents com Enter The Faun, coreografiat per la novaiorquesa Tamar Rogoff.  Va ser la font d’inspiració de la valenciana Esther Mortes: «Empezamos en 2012 con tres niñas y hoy en Balletvale+ somos 21 alumnos. Bailamos ballet cada domingo. Y los beneficiós son muchísimos, especialmente en la estabilización del cuerpo, la fluidez de movimiento, la coordinación y la propiocepción, es decir, algo tan simple como separar o unir índice y pulgar». Estos dies l’aula està envoltada de càmeres, trípodes i micròfons. Es roda un documental sobre el seu treball minuciós, recolzat per un fisioterapeuta per cada xiquet. Ells sí tenen ajudes. «Gracias a la Fundación Hortensia Herrero, contamos con un piano en directo en nuestras clases y poco a poco vamos aprendiendo más en este campo. De momento, somos la única escuela en España que imparte la danza clásica como terapia rehabilitadora».

A aquesta cita setmanal amb el ballet no falten mai ni Paula, de 9 anys, ni Mariana, de 8. « He visto mucha evolución en este par de años, físicamente, emocionalmente y sobretodo socialmente. Me refiero a la capacidad de adaptación, de entender más sus problemas y al mismo tiempo de normalizarse más. Se siente capaz», destaca orgullosa sa mare. El passat mes de juliol van fer una visita al teatre Rialto. Els esperava una classe magistral amb Tamar Rogoff i el ballet de la Generalitat Valenciana.

Els ballarins de Balletvale+van fer una classe magistral amb Tamar Rogoff i el ballet de la Generalitat

Companyies professionals

I, fins i tot, es pot evolucionar del plaer a un nivell professional. Juanjo Rico va obrir la seua companyia Moments Art en 1997. Per ella ja han passat més de 500 alumnes. Els seus actors i ballarins tenen un tret comú, una còpia extra del cromosoma 21. Però més enllà d’això, els seus espectacles es mouen pel circuit de teatre normalitzat. L’últim, titulat Im-perfectes, es va estrenar al Teatre Valle Inclán de Madrid. «Si es una obra de calidad, funciona. Si no, sería engañar a losbailarines y al público. Eso sí, les aporta algo diferente».

El seu epicentre d’acció està a la ciutat de València, però les classes han arribat fins al Regne Unit, Turquia i Eslovàquia gràcies al projecte europeu Creating communities. «Les impartiamos talleres formatives a nivel de producción teatral. En España solo hay cuatro compañías profesionales con actores con diversidad funcional. En Madrid, Sevilla, Cadiz y la nuestra. Les mostrabamos la necesidad de dignificar a los nuevos intérpretes, a la profesión».

Des de la presumpta normalització que fixem la majoria, estem parlant de col·lectius no habituals, ballarins que s’escapen dels temps reglats de les escoles. La dansa els ha donat el que demanden: una via d’integració, un espai on esborrar suposades diferències.