'Barbie': més del mateix

Entenc que Barbie puga enlluernar unes adolescents, però que un adult defenga sense riure’s que és feminista em sembla ridícul. D’altra banda, és encara pitjor: és avorrida. Veient-la, vaig recordar allò de Chesterton: que divertit no és el contrari de seriós, sinó d’avorrit. I no, no dic que una pel·lícula haja de fer riure (pot ser ben seriosa), sinó que t’ha d’entretindre, captar la teua atenció. Jo també vaig plorar amb Barbie, però eren llàgrimes de badalls.

Al principi em va divertir l’espectacular posada en escena i les picades d’ullet a 2001: Odissea de l’espai i a Matrix. Prometia un guió brillant i mordaç. Em va paréixer una genialitat, igual que l’autoparòdia: això de dir que les Barbie, amb tota la seua càrrega sexista i el seu cos ideal, havien contribuït al feminisme i salvat les dones. Però em vaig desinflar en vore que no era una autoparòdia: pretenien de veres que les Barbie són feministes a base d’eslògans de pa sucat amb oli i clixés enervants.

N’hi ha prou amb dos exemples per a desmuntar el deliri (atenció, espòilers!): 1) quan el Ken original torna a Barbieland, aparentment en té prou amb la seua verborrea pueril per a convéncer les Barbie –jutgesses, metgesses, premis Pulitzer i Nobel…– que accepten encantades ser les seues esclaves domèstiques; 2) en canvi, les Barbie, tot i que tenen un discurs més elaborat, no es llancen a recuperar la llibertat mitjançant l’activisme polític i dialectal (els quals només practiquen entre elles), sinó que recorren al sexe –tot i que sense genitals, clar– per a seduir els Ken, o més prompte –i pitjor– per a deixar-se seduir per ells, a fi de malmetre, enfrontar-los i votar en contra d’un canvi constitucional quan ells no estan. Els Ken, efectivament, acaben barallant-se, però al final fan gala del tòpic de la noblesa masculina i es reconcilien perquè són amiguets.

Recorde una notícia d’El Mundo Today sobre la “nova Barbie feminista liberal”, que era “exactament igual que la clàssica”, però amb un botó que, en prémer-lo, deia que “és feminista liberal”. Que profètic!

De jove vaig fer un curs per a ser professora, encara que sabia que no m’hi dedicaria mai (deteste parlar en públic). Un dia vaig preparar una classe sense cap ni peus on vaig afegir uns dibuixos, i la meua tutora, per a no carregar-se-la tota, em va dir: “Els dibuixets, molt bé”. Doncs això, les coloraines, molt bé.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_