Bassetes romàntiques per a ratpenats i gripaus a la lluna de València

VALÈNCIA. Entre les autovies A-3 i la CV-35, hi ha un tercer eix viari que canvia l’asfalt per l’aigua. El Parc Natural del Túria protegeix els últims quilòmetres del riu abans d’arribar a la ciutat i vertebra un camí que recorre —des del Parc de Capçalera del Cap-i-Casal fins a Vilamarxant i Pedralba— més de trenta quilòmetres a peu, cavall o en bici (amb eixa prioritat).

El camí està molt més prop del que sembla. No només es pot vore des de la V-30 un pont de fusta amb un arc que remarca l’entrada al parc natural a l’altura de la séquia de Favara. Sinó que a més  la mateixa línia 2 de Metro València compta amb varies parades de metro al mateix bosc, com la Vallesa i —clar— Entrepins.

El sistema Ibèric va arribant de manera escalonada al Mediterrani —dos del seus majors cims entre Saragossa i Sòria— fins a despuntar per les illes Balears. I ho fa acompanyat pel Túria, un riu que naix a la serra d’Albarracín i va serpentejant les muntanyes fins a aplanar el Camp del Túria, regar l’Horta de València i fins i tot aportant aigua i sediments a l’Albufera.

Però a diferència de la contaminació acústica de les autovies, al parc natural del Túria la pista acústica està marcada pel raucar. Entre la desena de gripaus i granotes que viuen a la ribera del riu, el gripau corredor és una de les espècies més nombroses. No arriben als deu centímetres —les femelles són més grans que els mascles— i tenen una ratlla groga a la pell com si fóra la columna vertebral, trufada de berrugues grogues i marrons que no li donen el millor aspecte.

Amb la primavera, l’augment de les temperatures remata el desgel de les muntanyes i provoca les primeres pluges. Però també calfa la sang dels mascles corredors, que tornen a la basseta on van nàixer per buscar una femella amb qui reproduir-se. “En arribar al toll, el gripau es posarà a raucar mentres van unint-se altres grioaysm formant un cor”, conta Jesús Dorda, biòleg al Museu de Ciències Naturals del CSIC. “Un cor de gripaus no és el mateix que la superposició de cants individuals a l'atzar: cadascun té el seu moment d'entrar a la melodia i formen una cançó concreta, encara que semble molt monòtona”.

Estos gripaus no són bons nadadors. Per això, les basses han de ser xicotetes i amb poca profunditat: mai s’atrevirien a saltar al riu, sinó que es queden a les zones humides de la ribera. De fet, durant la resta de l’any no necessiten viure prop de l’aigua. “El cor ajuda que les femelles localitzen el lloc de la posada i pels tons de veu, les femelles són capaces de diferenciar els mascles més grans i forts”, afegeix Dorda. Això sí, segons el ‘Manual per al disseny de basses per a amfibis espanyols’, els gripaus eviten compartir basseta amb altres espècies que els puguen fer competència. El mascle de gripau parter —una altra espècie concorreguda al Túria— “és un pare molt entregat ja que porta els ous amb ell durant setmanes fins a trobar la bassa perfecta per a les seues cries”, apunten des del parc natural.

La fecundació és directament a l’aigua, mentres la femella extrau uns cordons d’ous dels seus interiors que al cap de pocs dies es convertiran en cullerots. La seua metamorfosi arriba uns mesos més tard, mentres van completant les potes i els òrgans vitals mentres la calor activa el seu metabolisme. Això si sobreviuen: és important que el toll es mantinga segur i estable. Una pluja torrencial, una sequera o l’acció humana podria acabar amb un agent aliat de l’agricultura. La seua dieta basada en insectes forma un equilibri ideal per preservar les collites d’estiu.

Una dieta que solen compartir amb les rates penades que també viuen a la vora del riu. Unes espècies que també utilitzen el so per a sobreviure. Va ser analitzant un espectrograma d’ultrasons quan Càdec, un taller de gestió ambiental amb seu a Mestalla, va descobrir al parc natural fa tres anys el ratpenat de peus grossos, en perill d’extinció. Al voltant del parc hi ha catalogades catorze espècies diferents segons els seus tècnics, que volen desmentir alguns mites urbans. “No suposen un perill per a la salut humana ni solen atacar, excepte per defendre’s. El que sí que fan és pol·linitzar flors i dispersar llavors quan excreten, així com alimentar-se d’insectes que no agraden als humans”. En concret, poden menjar uns mil mosquits per hora.

Són els únics mamífers voladors ­—no, el gat volador no existeix— i s’ubiquen a partir de l’eco dels sons, fins i tot en freqüències indetectables per als humans. Una discreció que porten fins al sexe. Segons un estudi de la Universitat de Lausana liderat per Nicolas J. Fassel, els ratpenats d’horta —el veí més nombrós al parc­— es reprodueix sense penetració.

“El seu penis és set vegades més llarg que la vagina i té una extensió cardíaca al seu extrem set vegades més ampla que l’entrada a la vagina. Per tant, no poden penetrar-se”, explica l’estudi. Entre una i dotze hores freguen superficialment durant el coit per poder reproduir-se, segons conclou l’estudi.

Les basses són refugi òptim per a les rates penades, encara que algunes estan començant a utilitzar alguns refugis que la Generalitat i Red Eléctrica Española ha instal·lat a alguns pinars i torres d’alta tensió que creuen el parc. Una estratègia que va utilitzar l’Ajuntament de València el 2017 per controlar les plagues d’arnes a l’Horta. A la taula i al llit, al primer crit.