Beure, brillar, escriure

Que sí. Que no. Que tu és que eres un borratxinet, em diuen, entre rialles.

En algun moment havia d’assentar-me i escriure sobre esta idea romàntica de si els escriptors beuen per a escriure millor. Molta gent ho resumix així: “Mira Bukowski. O Hemingway”. Si eres jove i estàs envoltat de llibres i de gent que escriu, és normal que un dia et preguntes: “Per què no em compre una botella d’alguna cosa en el super, vaig a casa i em pose a escriure mentres bec?”.

El que està clar és que si u obri botelles de whisky o de ginebra, llavors ixen de dins i se’ns apareixen, com a genis, Patricia Highsmith, Juan Benet, Carson McCullers, Lucia Berlin, Juan Carlos Onetti, William Faulkner, Ray Loriga, John Cheever, Truman Capote, Juan Rulfo, Marguerite Duras… Davant d’esta panoràmica u pensa que sí, que els bons escriptors també són bons bevedors i que beure no és tan roín (esta és una paraula lletja, però ja està posada). Beure és horrible si tens ressaca, si et lleva anys de vida, si et porta un càncer a casa.

Jo bec, a vegades prou. Ho sé perquè al sendemà em dic: “Kike, deixa-ho una temporada”. Tinc uns quants amics i amigues escriptors. Ens ajuntem, bevem. Presentem llibres, bevem. Volem ser originals, que se’ns veja el talent, però, com que continuem tenint inseguretats, bevem. Uns quants glops ens faran brillar. Narcisisme i ebrietat. El que no fem és, una volta que estem a casa, traure la botella i fregar-nos les mans abans de pegar-li al teclat. Mira, no. Quan quedem i allarguem la nit, els whatsapps de l’endemà van de ressaques i cures, no de: “Guau, vaig arribar a casa i vaig escriure deu pàgines que són l’hòstia”. Escriure no és massa grat; beure tampoc és que acabe sent massa plaent; però escriure és buscar-se i beure és prendre un camí del qual s’haurà de tornar.

Els escriptors som carn de bar –fins i tot es pot escriure poesia en ells–. S’escriu de meravella en els bars. La vida ocorre en els bars, tant és així, que si les persones no isqueren de casa, a la literatura li quedarien quatre dies. I això fa que em pregunte si no serà que els escriptors bevem com qualsevol, només que nosaltres tenim coartada i, fins i tot, ens ho perdonen.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola d’escriptura Selecta, a València. Els seus últims llibres de contes són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat