VALÈNCIA. En aquells 70, amb huit o deu primaveres, els xiquets nascuts en els últims anys del franquisme, eixamplaven el territori dels jocs, més enllà dels carrers i les travessies del Cabanyal. El món no tenia més límits que els seus peus, encara que era essencial la capacitat de blanquejar el relat de les aventures, si els pares assetjaven a preguntes, per a evitar que s'escandalitzaren per la llunyania dels confins explorats, o per la sòrdida fonètica de la seua toponímia, bellíssima hui, en la distància: el Paretó, la Farola, la Gità, l'Escullera, les Roques…
El port era infinit. Ho era en la cartografia imaginada per la jovenalla. També, amb el pas de les dècades, en el full de ruta de l'expansió de les terminals de containers de l'Autoritat portuària. A costa de Natzaret, això sí, de convertir-lo en un poble sense platja ni horitzó, sense futur fins fa no res, quan els veïns han començat a vore la llum al final del túnel. I també, en menor mida, de les platges de Pinedo i el Saler.
La platja i la mar també eren infinites, a ulls dels xics, però tenien horitzons definits, panoràmiques franques, pocs angles morts on trobar emocions. I després estava el més enllà, els oceans, les Mallorques, Àfrica, tot allò que parava més llunt de la ratlla, que s'havia llegit en els manuals de Geografia, de què s'havia sentit parlar als vells marins, només a l'abast en els somnis, verbalitzats a sovint, en l'anhel per invertir la perspectiva i conjecturar la terra ignota des de la mar. Tot açò amb els xicons en portes ja de llegir a Verne, Vázquez Figueroa o de practicar la innocència de consum frenètic de Martín Vigil, amb obres com El misterio del Almak. Dafoe, London, Melville, Conrad i tants altres tardarien uns pocs anys en irrompre com un tro.
Una part del port, hui solapada en els plànols pels nous molls i canals de La Marina i del port comercial, era en realitat una continuïtat, quasi fusionada, de la platja. La vora de la mar, molt més entrada cap a terra que hui, acabava en una escullera de pedra, darrere de la qual s'alçaven les tanques –electrificades, deien alguns per a donar emoció a la cosa– i els magatzems portuaris. S'olorava i s'escoltava l'activitat. S'intuïa, s'imaginava.
Un breu i rústic passeig d'obra, dissenyat amb ben poca gràcia i escassa solvència, i clavillat en alguns trams, feia de transició, on hui està la pantalla gegant i els arrossos amb pretensions del Marina Beach, xino-xano, entre la platja i la llarguíssima línia de rocam. En mig del mur de pedra que contenia la força de les aigües, sobretot els dies de temporal de llevant, i la tàpia del port hi havia un espai residual: un camí polsegós i impracticable els dies després de ploure, una espècie de via de servici, flanquejada per tones d'enrunes il·legals. En el primer tram de passeig elevat solien concentrar-se els pescadors de canya més comodons. Al llarg del rocam se n'aventuraven uns altres, solitaris. I també ionquis, poetes, enamorats i fugitius.
I els xiquets dels 70, per descomptat. En les roques es trobaven platges menudes, d'apenes uns metres, on alguns rastrellaven l'arena per a buscar cucs per a pescar. La xicalla més atrevida les escodrinyava per a trobar coves i passadissos, entre les roques, que els serviren de refugi natural on protegir dels ulls dels altres els primers cigarrets i on amagar tresors, normalment andròmines que la mar havia tret i modelat amb fantàstiques formes.
A voltes caminaven a pas ràpid a sotavent de l'escullera per a aplegar al paretó –oficialment, Dic del Nord–. Uns altres viatges, amb més temps, jugaven a arribar des de dalt, botant de roca en roca i salvant com podien els esculls. A voltes, fins i tot, corrent, sense ni acudir-los al pensament traumatismes de les extremitats ni servicis d'urgències. Coneixien allò com la palma de la mà, clar, i sabien que a voltes unes pedres, en apariència innocents, eren l'entrada a uns altres universos: permetien esgolar-se cap avall, entre els buits justets per a que cabera el cos d'un xiquet, i franquejaven l'accés a alguna cavitat interior on amagar-se de les bandes enemigues o d'algun malcarat busca-raons.
Aquelles travessies més pacients també aprofitaven per a trobar llocs discrets des dels quals llançar-se a nadar, cara a l'estiu, els dies que la mar estava tranquil·la i no colpejava contra les roques amb força, amb les ones fent buits perillosos. No sempre, certament, encertaven amb la definició de mar tranquil·la i a voltes eixien de l'aigua xorrant sang i plens de rascons que havien de dissimular com podien abans de tornar a casa. Tots eren valents i fins i tot temeraris. I tenien ganes de créixer per a fer com els xicons més grans i poder bussejar, sortejant els colps de mar, per a recollir amb la navaixa clòtxines i petxines.
Passaren els anys, canviaren els temps, desaparegueren els pescadors, els ionquis, els poetes i els xiquets i l'escullera es convertí en un dels llocs on alguns d'aquells, ja crescuts, anaven a refilar les cendres dels pares que volien fondre's amb el Mediterrani, que n'eren més dels que pensem. Ningú vigilava allà, es podia perpetrar la il·legalitat i operar un cert cerimonial enviscat de tranquilitat i records. Poc després desaparegué també l'escullera, quan es va construir la Marina i el nou canal d'accés, amb motiu de l'America's Cup, en l'any 2007.
Al final de la línia de roques, i amb els xics exhausts per l'odissea, s'obria una connexió clandestina amb el port, una tanca metàl·lica forçada que donava accés al paretó, a gom de passejants els diumenges asolellats i de pescadors tot l'any, a sovint durant tota la nit. Calia esquivar les canyes per a avançar pel pas elevat i suportar el mal humor de molts dels pescadors, que creien tindre certs drets adquirits sobre la imponent paret vertical que protegia la dàrsena dels corrents i els vents del nord. Les baranes i els passamans estaven rosegats pel rovell i al llarg de l'espigó unes poques i estretes escales de pedra, excavades en el mur, connectaven amb les instal·lacions de la dàrsena, al costat de la Gità, el nom popular amb què era conegut el rompeolas o Dic de l'Est.
El trajecte es feia llarg i acabava en la vella farola, el tradicional far de València. En l'any 1930 s'inauguraren oficialment les obres de tots aquells dics que representaren la gran protecció nord del port de València, hui anacrònica, amb la construcció dels nous dics i molls que han deixat el paretó i el far com una relíquia interior, envoltat d'aigües embassades.
La mar allà solia ser molt brava i els pescadors li tiraven, amb llançadora, a les orades i als llobarros. Molt prop estava la mítica Cova del mero, amb la seua sépia mitològica, servida sobre paper d'estrassa. En teoria estava prohibit accedir a tot este territori, d'activitat portuària i comercial, però ningú ordenava que es segellaren els accessos oberts a les braves, ningú fiscalitzava en excés que els pescadors s'apostaren en el paretó, amb les canyes, com si foren un exèrcit en la rendició de Breda de Velázquez, que els clients que no tenien cap relació amb el port s'aventuraren fins la Cova del Mero, que la gent anara a l'entorn dels clotxiners, o a fer-se un retrat al far. Una altra cosa eren els xiquets, que anaven allà a descobrir el món, a descobrir-ho tot, que no tenien límits i que sabien esquivar els vigilants.
Si els xiquets s'aventuraven fins ad aquells confins era, com a mínim, per a explorar les rodalies del far vell i deixar-se esguitar el rostre, assentats sobre les amples baranes d'obra, quan les ones s'esclafaven contra els murs, banyant als novençans que anaven fins allà per a fer-se unes quantes fotos romàntiques. En el cantó on es trobaven la mamposteria del far i el formigó de l'escullera nova, paral·lela a la Gità, i que protegia els clotxiners, hi havien unes maromes amb nucs que permetien devallar a les roques, però este escenari era massa imponent, per la mar, completament oberta en este punt, i per aquella sensació d'immensitat blavosa que provocava una mescla de por, respecte i repte.
Si tenien temps i calculaven que no se'ls tiraria massa damunt la nit, els xiquets feien el trajecte sencer de l'escullera nova per dalt. En alguns punts podien empinar-se per a ataüllar l'horitzó, difús sempre, com en una estampa grega. Al final de la recta llarguíssima s'obria una plaça presidida pel far verd. Més enllà, agusant la vista, el roig, a l'altra punta.
El far, remat de l'espigó anemenat Nou Dic de l'Est –i que rellevava de les seues funcions a l'antic, la Gità–, era una misteriosa estructura metàl·lica de color verd –a estribord dels vaixells que entraven en la dàrsena–, moderna i automatitzada, a anys llum de la bohèmia de la vella farola.
Una escalinata bruta devallava, junt a una rampa, fins als peus de la mar, a la banda interior del port. Havien aplegat fins allà, una volta més, a la bocana que era la porta d'entrada des de València a totes les mars conegudes. I de totes les mars a València. Existien pocs portals com aquell, pocs espais que dispararen d'aquella forma la imaginació.
Una altra porta, discreta i metàl·lica, permetia intuir que alguna intrigant instal·lació s'havia construït baix de la redona i el far. A recer dels vents i les corrents habitaven pneumàtiques de la policia i dels bussejadors del port, algunes barquetes i també, omnipresents pertot arreu, pescadors –n'hi havien centenars, potser milers, en aquell temps–. Es distingien a 200 metres, entre el dic i la Gità, els clotxiners, les vetustes estructures de fusta –barques jubilades, en realitat–, amb dotzenes de cabirons en forma de braços dels quals penjaven les cordes amb el criançó que es faria saborosa clòtxina a pur de depurar aquella aigua bruta.
Així solien tornar ells també, bruts i fent olor a brea i sal. Alguna cosa se'ls ocorreria per a blanquejar l'aventura, mentres raonaven, entusiasmats, sobre la propera exploració.
* Una crònica i un pretext: La València marítima (I). La pesca del bou: tempestes i naufragis (2000), de José Huertas, edició especial de Josep Vicent Boira.