VALÈNCIA. La pel·lícula del director manxec Julieta és l’escollida per a representar Espanya en la lluita pels Oscar. Nosaltres hem vist com la nostra terra ha aportat al món del cine genis com Berlanga i grans directors com Vicente Escribà, José Luis Iborra o Francisco Lara. Però vull imaginar per un moment que Almodóvar fera una pel·lícula “a la valenciana”, amb el nostre imaginari col·lectiu.
Per a començar, hauríem de triar un nom per a la nostra història, “Carme” com el barri o “Desamparados” com la maredeueta són opcions prou vàlides. Almodóvar té predilecció pels noms de dona i al seu repertori trobem: Julieta; Kika; Salomé; i Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón, totes elles Mujeres al borde de un ataque de nervios. Així que la nostra protagonista hauria de ser una xica Almodóvar, però valenciana. Ana Milán, una dona amb caràcter i alacantina, seria ideal per a fer de protagonista, i per a interpretar-la a ella de jove que busque entre el talent de la terreta, que n’hi ha molt. Encara que també podríem utilitzar Toni Cantó, ja sabem que ell no té problema de canviar de registre interpretatiu, de sexe, de partit, d’idees... del que siga menester per a triomfar. A més, ja té experiència treballant amb Pedro en Todo sobre mi madre, on precisament feia un paper de transsexual.
Però quedem-nos amb “Carme” i construïm la nostra trama amb Ana Milán com a protagonista. Desamor, revenja, assassinats, colorit, històries embolicades... són el laberint de passions del director espanyol més internacional. Que, per cert, havia d’anomenar Silencio el seu darrer film, però com que Scorsese també ha anomenat Silencio la seua última pel·lícula, va decidir canviar el títol definitiu pel de Julieta. Tot i això, ha sigut un fracàs als cines espanyols pel que fa a recaptació, sí que tingut prou d’èxit a les sales franceses i, per això, li farem, modestament, un suggeriment a Pedro: per a tornar a triomfar a Espanya, fes una pel·lícula a València, que no veus que, quan claven valencians als programes de la tele com Masterchef; Hombres, Mujeres bíceps y berzas (o com es diga); o Gran hermano (on hi ha 4 valencianes), puja el pa!!!
La història podria ser la següent: una jove que se n’anava als anys 90 de ruta per Barraca, Puzzle, Chocolate, Spook, Espiral, NOD... i que experimenta amb les drogues i la llibertat sexual, està de festa en festa, vivint el que han viscut molts valencians abans que arribaren els alcoholímetres. En això que es queda embarassada d’un xic desconegut prou templat en una nit de bogeria. Resulta que el xic té diners de família i la seua germana no pot quedar-se prenyada, així que li fan una oferta per a adoptar per sempre el seu bebé. Ella és jove, son pare (que és alcalde de Xirivella) pensa que és una deshonra que tinga un fill als 19 anys, i sa mare maquina un pla per tal que tinga el fill en casa d’uns familiars que viuen a Alacant i després fer l’intercanvi amb la família del pare.
Ara la nostra Carme s’ha fet major i, en complir 40 anys, fa balanç d’una vida plena de desenganys amorosos en la qual és infeliç. Així que decidix recuperar el seu fill, però només sap que el pare es diu Sento, que és de Xàtiva i que el fill, del qual només sap que és un xiquet i que té una piga al cul, l’adoptà suposadament la germana d’aquell amor (o recalfó) de discoteca.
Per a ajudar-la en la recerca del fill “venut” fa 20 anys té com a ajudant el seu amic gai, paper que podria representar Ferran Gadea. Ja sabeu que a Pedro li agrada sempre incorporar personatges excèntrics com Carlos Areces en Los amantes pasajeros, o Javier Cámara en La mala educación. El nostre “Tonet” seria ideal per a este paper d’ajudant estrambòtic de Carme.
Els ingredients estan ahí, només falta la voluntat. Ara València és “Film Friendly”, el que vol dir que busquen acollir produccions cinematogràfiques, així que facilitats, totes. De fet, El Bar, la pel·lícula d’Álex de la Iglesia, que eixirà a la llum en gener, està rodada a València. Si, a més, vols barris marginals com a escenari, barris burgesos, futuristes o històrics, ací tenim de tot. Així que Pedro, ja estàs tardant.
Amb el fenomen de la sèrie Stranger Things o els llibres de Yo fui a EGB s’evidencia que la gent és molt nostàlgica. La ruta del bakalao no ha tingut mai el reconeixement que es mereix a la televisió ni al cinema, i una pel·lícula d’Almodóvar que simplement recordara encara que fóra de passada la rellevància social i musical que va tindre aquell moviment seria de justícia poètica. Molt s’ha parlat de “La Movida”, però poc de la ruta, i molts “rememberos” segur que voldrien recordar aquelles nits que a la seua memòria han quedat marcades de per vida com a mítiques.
Segurament Pedro no rodarà mai una pel·lícula així, ni tampoc rodaran “8 apellidos valencianos”, i els actors i els cineastes valencians hauran de continuar anant a Madrid per poder trobar faena. Perquè en el cine, tot i els Tomorrowland de torn, ens passa com amb quasi tot, comptem poc. Contar per a comptar hauria de ser l’objectiu, contar la nostra realitat, crear un imaginari comú, per a comptar més en el panorama nacional i internacional, i també en el cinematogràfic.