‘Com un record d’infantesa’: càpsules contra l’oblit

VALÈNCIA. Amb una carrera musical de més de vint anys a l’esquena, Feliu Ventura es llança a la literatura amb la seua primera novel·la, Com un record d’infantesa, publicada per Sembra Llibres. Un pas que, a ulls del cantautor xativí, representa més un canvi de format que no un salt a una altra disciplina: “fer cançons també té una miqueta de literatura”, explica. La primera incursió de Ventura en el món editorial té com a resultat una obra que es deixa amarar per la figura d’Ovidi Montllor, present en el mateix títol i amb un notable protagonisme en la trama.

“L’obra d’Ovidi em serveix per a explicar altres històries. Això respon a una idea que he tingut sobretot en els últims temps: les cançons són com càpsules de memòria, no només dels diferents moments històrics, sinó també de xicotetes històries quotidianes”, afirma el xativí. Com un record d’infantesa narra el viatge de Víctor, un jove dibuixant xilé nét d’un republicà d’Alcoi exiliat al país andí, que després de la mort del seu avi decideix viatjar a terres valencianes per tal de conéixer millor el passat de la seua família i seguir el rastre de Montllor.

L’interés de Ventura per Xile es va veure acrescut durant el viatge que el cantautor va realitzar pel continent sud-americà l’any 2012 i que va donar com a resultat el documental La memòria de la música, emés a TV3. En la seua novel·la estan molt presents les lluites populars que van protagonitzar la història recent d'aquell país. “Els valencians sovint pensem que el que ens passa no ha ocorregut a cap altre lloc del món. Xile i el País Valencià es pareixen en la mesura que han viscut etapes negres, tenen dolors compartits”, explica el xativí.

Ventura reconeix que es va sentir impressionat per l’acostament dels xilens a la seua pròpia memòria històrica, molts elements de la qual van ser destruïts durant la dictadura militar de Pinochet. “Part de la nostra memòria també es troba soterrada a les vores de les carreteres i a les fosses comunes, però ells n’han sabut fer una recreació simbòlica de la qual podríem aprendre”, afirma. Segons Ventura, tant el documental com la novel·la que acaba de publicar plantegen una tesi molt semblant: “les cançons ens han servit per a recuperar la memòria”.

Feliu Ventura va escriure la part central de la novel·la al Mas de Sopalmo, situat entre Ibi i Alcoi, on Antoni Miró custodia l’arxiu personal del seu bon amic Ovidi Montllor. Una figura injustament ignorada durant molts anys en l’àmbit institucional que, no obstant això, ha protagonitzat infinitat d’homenatges impulsats des de la societat civil. Ventura opina que, tot i això, la seua memòria encara no ha estat degudament restituïda, ja que “no s’ha col·locat el seu treball en totes les manifestacions artístiques en el lloc que li pertoca. No existeix un pòsit sòlid que s’haja materialitzat en polítiques o iniciatives culturals per tal de restablir la seua obra i el seu ofici”.

El Montllor obrer de cançons és el que més interessa a Ventura, que en la seua novel·la s’aproxima a la figura de l’alcoià a través de la figura d’un músic fictici, Samuel Ponsoda, per retratar-ne “un dels aspectes que no està tan vist, el de fer cançons i rodar-les”. Més enllà de Montllor, el relat està replet de referències musicals que van des dels noms més evidents com Víctor Jara o Violeta Parra a altres de més inesperats com la banda de cúmbia Chico Trujillo. “Tinc un interés especial en les cançons com a instruments des d’on recuperar la memòria, com a arxius fonogràfics de determinats moments”, afirma Ventura, que en la novel·la també esmenta bandes com Urbàlia Rurana o Obrint Pas i aprofita per fer un xicotet homenatge al recorregut de la música en valencià: “aquelles cançons que féiem als 90 també han acabat siguen càpsules de memòria”.

Víctor Nahuel, protagonista de Com un record d’infantesa, afirma en un moment del relat que “la música no es pot dissociar del seu context social”. Una màxima que Ventura subscriu i porta més enllà: “qualsevol manifestació –artística o no– no es pot entendre sense tindre en compte el moment i el lloc en què es realitza”. La novel·la dóna cabuda també a una crítica a la Transició: “És un període beatificat i santificat, però va tindre moltes coses roïnes: persecució, tortura, silenci, la mort de Miquel Grau… Després del 79 es va produir una traïció a molta gent que havia lluitat per un canvi real. En certa mesura la situació no era tan diferent de l’actual, amb una societat que demana un procés constituent cap a una realitat que no acaba d’arribar mai”, expressa el xativí.

Tot i que no en fa referència directa, la novel·la aborda un tema com el de les migracions que, enmig de la crisi humanitària produïda per l’arribada de milers de refugiats a Europa, connecta de manera molt clara amb l’actualitat. “Vaig conéixer la història d’un pintor que em va impressionar molt. S’havia exiliat d’ací a Xile quan va acabar la Guerra Civil i després va haver de tornar a marxar cap a França. Aquest cicle em va marcar. Xile va organitzar vaixells per acollir republicans de l’Estat espanyol i ara nosaltres no som capaços de dur a gent que està patint”, afirma l’autor.

Com un record d’infantesa es complementa amb les il·lustracions de l’alcoià Daniel Olmo, col·laborador habitual del grup de música VerdCel. “Són il·lustracions simbòliques, que no tenen res a veure amb la narració, però sí amb la història. De la mateixa manera que les cançons a les quals faig referència en el text, funcionen com xicotetes càpsules que contenen una part de la nostra memòria”, remata el cantautor xativí.