Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 28 de octubre y se habla de coronavirus AYUNTAMIENTO DE VALENCIA IBEX 35 BOLSA ESPAÑOLA
GRUPO PLAZA

EDITORIAL VALENCIANA

Companyia Austrohongaresa de Vapors: el somni editorial d’un pare encarnat en la seua filla

Anna Bayarri i Francesc Bayarri són els impulsors de l’última editorial en valencià enraigada en la Comunitat i focalitzada en memòria històrica

12/12/2016 - 

VALÈNCIA. La genètica és hàbil en copiar rostres, actituds, silencis còmplices. Entre Anna (València, 1992) i Francesc (Almàssera, 1961) hi ha 31 anys de distància i molts centímetres de confiança per a crear junts una nova editorial en valencià. “Jo sóc un dels autors, ella és la directora”, s’excusa el periodista, escriptor i pare d’una jove llicenciada en Comunicació Audiovisual que aporta al projecte la perícia per a narrar amb imatges, la destresa per a connectar amb els lectors a través de les xarxes socials i la lògica per a dur la comptabilitat de l’empresa familiar.

Companyia Austrohongaresa de Vapors?” Més que el fet de dirigir l’editorial, el que va impactar Anna és el nom “tan poc comercial” amb què ja l’havia batejat son pare, no sabem des de quan: “És un homenatge a Berlanga i a la quantitat d’escenes en què esmenta l’imperi austrohongarés en les pel·lícules. Hi ha gent que conta que el pare de Berlanga era amic del cònsol de l’imperi i quan era xiquet, visitava sa casa. Siga certa o no aquesta història, per a ell simbolitza una imatge de l’absurd, és un poc kafkià. I en eixe sentit, demostrava que l’imperi, que se’n va enfonsar econòmicament, era una organització caòtica”. El ridícul s’entremescla amb una referència històrica a la Compañía Valenciana de Vapores; “que em transmet la idea d’aventures”, somriu murri aquest seriós somiador.

En nou mesos en actiu ja sumen quatre publicacions: una novel·la, dues traduccions i una biografia, unides per l’historicisme i el reconeixement de la vàlua de grans professionals. Les trobem en 180 llibreries del territori valencià. “No creia en el futur d’una empresa basada en el paper i m’he sorprés del nombre de vendes. Hui has de buscar al lector amb promocions a través d’Internet. Els seguidors interaccionen molt a les xarxes. Una nota diferenciadora nostra és la creació de vídeos artístics a la manera de cartells de presentació”, assegura Anna, que mira satisfeta son pare: “Totes les editorials en valencià anem en el mateix vaixell. Som amics, traductors, periodistes. La batalla la guanyem entre tots. Jo mateix he presentat l’últim llibre de Rafael Solaz. Si es publica un llibre bo en valencià, als lectors li agradarà llegir en la nostra llengua i construirem una societat lectora en valencià”.

La Fábrica de Hielo va acollir en abril la primera presentació de Valencia Sic Transit

Per al primer viatge de la companyia, Francesc s’ha guardat la seua quinta novel·la, Valencia Sic TransitÉs la més intrínseca. Aquella que viatja del tardofranquisme a la Copa Amèrica; aquella en què descobreix, envoltat en una fantasia geogràfica, l’afany familiar per la impressió i aquells complexos mecanismes fabricats a Alemanya: “en el número tres de Covarrubias radicava la impremta que mon pare i dos cosins havien inaugurat en la primera meitat dels anys seixanta del segle XX” (Bayarri, 2016: 12). “És el llibre que més m’agrada. Diu que no te res a veure amb ell, que és una falsa biografia, però hi ha històries que et recorden a ell o a algun amic. Hi ha coses que saps que les conta personalment, que li han passat”, desvela Anna. Tot seguit, Francesc ho matisa: “Hi ha molt de mi, però no en el sentit de contar coses reals. Hi ha frustracions, esperances, malsons personals”.

Justícia històrica

Els següents dos llibres tirats a impremta són, per a la direcció de la companyia, de justícia històrica amb dos valencians de renom. L’un rescata de l’oblit un soldat republicà, el primer a desfilar per la capital francesa després del desallotjament dels nazis, una fita que va ser eclipsada interessadament per la publicitat francesa i espanyola. Amado Granell, el valencià que va alliberar París és una traducció al valencià del llibre de Cyril Garcia, un historiador francés descendent d’exiliats republicans. “Era un personatge que m’interessava molt. El coneixia després de llegir La Nueve d’Evelyn Mesquida i El español de la foto de Paris de Trilles. I ara, en saber que eixia la seua biografia, em va paréixer un magnífic projecte la traducció al valencià”, explica Francesc, l’artífex.

“Anava llegint-lo en imatges”, relata Anna, qui, com a vocacional realitzadora, explotarà el vessant audiovisual de l’emocionant periple d’Amado Granell: “Hem fet una proposta de documental per a la nova televisió. L’hem presentada conjuntament amb InfoTV, de Juli Esteve. De fet, ja tenim material gravat. Vam començar amb el preguió i a posteriori hem rodat ja algunes entrevistes. D’alguna manera, acabarem fent un bon documental de 50 minuts”.

L’altra trajectòria valenciana a la qual els Bayarri reten tribut és la de la periodista Rosa Solbes, amb la qual Francesc ha compartit experiències en Ràdio 9 –ella va ser la primera directora i ell cap d’informatius-, els diaris dirigits per J.J. Pérez Benlloch i Radio Cadena. D’ella han publicat la biografia que signa Esperança Costa: Rosa Solbes. El periodisme insurgent. “Ho hem fet per ella i per tota la generació de periodistes de la Transició que encarna, professionals d’un periodisme valent i de qualitat que no s’han reivindicat encara”.

La Transició obsessiona Francesc com a matèria primera d’assaig i narrativa: “M’encantaria estimular escriptors a analitzar o fer ficció d’aquest període convuls en la Comunitat, amb moltíssimes peculiaritats. No és un material inèdit, però és sumptuós. Tenim la mal anomenada Batalla de València; la particularitat d’haver tret els tancs el 23F; la corrupció política que, tot i no ser exclusiva d’ací, té unes característiques pròpies; i l’essència d’un poble que és capaç de passar de l’eufòria col·lectiva a la depressió més absoluta”, enumera aquest insaciable escriptor que guarda escampades per la seua casa familiar d’Almàssera carpetes amb retalls de diaris d’aquella època. “Sobretot són notícies al voltant del 23F, no tant pel vessant periodístic, sinó pel que va suposar per a una generació combativa. Primer, perquè ens va mostrar com estaven les coses. I segon, perquè ens va evidenciar que amb aquella societat callada, muda, no es podia fer la revolució”, lamenta.

Anna se’l mira: “Quan arribaven els exàmens d’història, només volia que em contara el justet per a aprovar. I no parava. Sap moltes coses”. El que també fa amb gràcia dins del cercle familiar és contar històries, “contes que sempre parlen o estan relacionats amb la mort!”, subratlla la mitjana dels seus tres fills. Francesc riu bonhomiós: “És humor negre! És el que feia mon pare amb nosaltres, és un bon material per a fer acudits, precisament per a llevar-li tragèdia a les coses”. I és ací quan repesque de la novel·la Valencia Sic Transit un acudit del iaio:

-Saluda el senyor Portolés, fill. Així, quan m’escoltes en un dinar: “S’ha mort el senyor Portolés”, sabràs de qui estem parlant.

Anna és l’autora del vídeo amb què promocionen l’últim llibre de l’editorial 

Més d’una nota comuna amb Blasco

Els contes de terror modern, el periodisme i l’anticlericalisme són només tres trets dels molts que segurament Francesc comparteix amb Vicent Blasco Ibáñez. D’ell és l’última obra de l’editorial. Es tracta de la segona traducció al valencià de La Barracauna obra omnipresent en moltes cases valencianes ideològicament diverses: “Sobre tot tenen les obres del cicle valencià. Moltes persones d’església, monàrquics i conservadors de la postguerra el llegien. Si Blasco alçara el cap i ho veguera! Mira si era anticlerical que anava amb pals a rebentar processons i va tirar a la mar peregrins que estaven al port embarcant-se per viatjar a Roma. La policia no sabia si enfrontar-se als blasquistes o traure de la mar als religiosos que s’ofegaven. Amb ell l’esquerra ha comés una injustícia pel fet de ser molt nacionalista espanyol. Això vol dir que tampoc llegirem als escriptors francesos del XIX, com Balzac, Zola o Stendhal?”, inquireix Bayarri.

Aquest dimecres a la Casa de la Cultura d’Alboraia, escenari de la novel·la naturalista de Blasco, es farà la presentació oficial d’aquesta segona traducció al valencià de La Barraca. La primera la va signar Miquel Duran a finals dels anys vint del segle passat. Allí no faltarà la família, suport indispensable de tota empresa menuda. “Virgina Contreras, la meua dona i dissenyadora, és la creadora de les nostres cobertes”. Diuen no tenir grans aspiracions, però en poc temps podrien obrir mercat en Catalunya, els agradaria arribar a traduir tot el cicle valencià de Blasco i no descarten l’edició en castellà. Del llibre més immediat tan sols em poden regalar una pinzellada. “Serà la traducció d’una autora estrangera. Una característica nostra és l’equitat entre homes i dones”, es complauen pare i filla.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email