VALÈNCIA. Fa 40 anys qui havia anat a Nova York era un privilegiat. Si algú havia visitat Argentina o Brasil era perquè tenia allà família, per treball, o perquè era milionari. Anar a França, Itàlia, Anglaterra o Portugal era al que més podien aspirar els valencians de classe mitjana, que en molts casos mai havien eixit d’Espanya. I no parle dels temps de la postguerra en què molts valencians només havien viatjat per a anar a França o a Alemanya a treballar; parle inclús dels anys 80 i principis dels 90, quan a Europa encara hi havia conflictes armats, i anar a Àsia o a Amèrica de turisme estava a l’abast de molt poca gent. En este segle - amb la beca Erasmus, els vols de baix cost, els viatges de noces, la moneda única i l’apertura de moltes regions al turisme- pràcticament tots els valencians d’entre 18 i 50 anys han eixit d’Espanya i molts d’ells, inclús d’Europa.
I quan viatges, encara que siga a Múrcia, compares. És inevitable comparar preus, comparar el clima, el caràcter de la gent, el menjar i fins i tot els monuments ens recorden a alguns monuments nostres. Tots tenim uns referents que servixen per a mesurar per comparació el que veiem quan anem fóra. I no podem evitar dir això de “com en casa en cap lloc”, més d’una vegada i imaginar-nos si seríem capaços de quedar-nos a viure al nostre destí vacacional. Però més enllà de la idealització del destí turístic, o de l’amor per la nostra terra que moltes voltes ens fa ser xovinistes, viatjar sempre és una lliçó, un aprenentatge i una experiència vital que et fa deprendre coses com estes:
Eixa és a la conclusió a la qual arribes una volta comproves que enlloc fan la paella com ací. Per curiositat moltes voltes miraràs en les cartes dels restaurants si tenen paella i quins ingredients li fiquen, i sempre sense excepció te n’adonaràs que la versió més comuna de paella, la mixta, ací seria un sacrilegi (a excepció d’algunes cases de la Marina). A Lisboa, a Atenes, a Marsella o inclús en un restaurant anomenat Socarrat de Nova York, voràs que els encisa barrejar carn i peix amb l’arròs. Pet tant hi ha dos opcions: o estem fent alguna cosa malament a l’hora d’explicar-li al món com es fa una paella de veritat, o bé els paladars forans no tenen papil·les gustatives i els té igual menjar paella valenciana que empastre mixte.
Açò sembla que és prou espanyol. Si hi ha un dia gratis en un museu, eixe dia estarà ple d’espanyols. Si hi ha una manera d’arribar a l'Estàtua de la Llibertat sense pagar, eixa serà la que utilitzarem. Al centre comercial d’oportunitats o al basar regatejant, els valencians intentarem sempre trobar la ganga. Per això també ens costa molt deixar propines i mirem sempre si algú fa la mateixa excursió a un millor preu abans de contractar. Ací triomfa Twitter com en cap altre lloc perquè és debades, com no ens ha d’agradar fer coses debades també quan som turistes?
Segurament t’ha passat que has anat a sopar a les 9 i t’han dit que la cuina ja està tancada, sí: això passa a Holanda per exemple. O que estaves en un bar d’Escòcia i et diuen “last call” a les onze de la nit, o el que és el mateix: última possibilitat de demanar beguda perquè van a tancar. I tu et quedes amb cara de bovo pensant, “però si acabe d’eixir de casa”. Fer-se un entrepà a les 10 del matí en alguns llocs és tan complicat com asseure a dinar a les 3 del migdia. Que els xiquets estiguen jugant a la una del matí al carrer mentre els pares es fan un gintònic en el 90% del món civilitzat és impensable i, ací en estiu, sol passar. Així que com diu aquell “allà on vas, fes com voràs”. Una reflexió que també val per a qui ens visita.
Això és una màxima que repetirem sempre que estem per ahí. En els creuers o en els bufets de “dinar inclòs” el menjar és de ranxo. En Noruega, França, Nova York o Anglaterra menjar bé costa un ronyó. Si no t’agrada el picant o les espècies a Sud-amèrica i a Àsia ni t’acostes. Trobar un “menú del dia” no és tan fàcil com pareix i així ens passa que gastem molt en menjar i disfrutar de la gastronomia de lloc que visitem, però en tornar a casa sempre diem això de “com a casa no es menja en cap de lloc”.
Si vas al Japó et té igual saber anglés, castellà o valencià, el més normal és entendre’s per símbols i mirant les fotos. Si vas a Itàlia, França o Portugal per exemple, te n’adonaràs que el valencià t’ajuda a comprendre moltes de les coses que diuen. Però la gran reflexió arriba si viatges molt i descobrixes que l’anglés de Glasgow, el de Texas i el de Canberra són molt diferents. Com diferent és el castellà que escoltes en Puerto Rico o el Perú del d’un gallec o un murcià i comprens si has rodat un poc per la Comunitat Valenciana que la separació català - valencià que alguns defenen és tan fictícia com irreal.
Hi ha algunes coses valencianes que el món hauria d’adoptar. Un palmito et dóna la vida quan fa molta calor, i trobar-ne en mig món és impossible. Seguint amb la calor un bon got d’orxata segur que et beuries en agost, i d’això sí que no n’hi ha per ahí. Quan tens un poc de fam, qué hi ha millor que passar pel forn i comprar un pastisset o unes rosquilletes? Els nostres forns et salven la vida en mil situacions, i trobar-los en mig món fora de supermercats és impossible. El nostre clima o la nostra llum també són coses que apreciem molt quan ens trobem enmig d’una tempesta tropical o passem una setmana sense vore la llum del sol en Manchester o Xangai.
Això sí que és una cosa que crida l’atenció. Òbviament hi ha llocs més civilitzats encara com Suïssa o Dinamarca on està tot impol·lut. Però en Àfrica, Àsia i pràcticament en tota Amèrica trobaràs que la neteja no és la seua màxima preocupació. I a més de nets, a casa, ens trobem segurs. La veritat és que mai vas pel carrer amb por que et segresten o et peguen un tir, així com tampoc puges a un taxi o entres a un supermercat pensant que t’estafaran. Coses que valores molt quan viatges.
Altres coses diverses que deprens és que el València Club de Futbol és molt conegut per tot arreu, especialment entre els futbolers. Que la Tomatina en alguns llocs com l'Índia és més famosa que les falles. Que has pagat el triple del que costa ací una entrada al Museu Belles Arts per vore algunes obres “menors”. I que per a explicar on està València, Castelló o Alacant moltes voltes et costa dir “a tantes hores al sud de Barcelona” o a “tantes hores a l’est de Madrid”, encara que cada volta més gent ens coneix. Viatja, deprén i torna a casa, perquè encara que estiga lleig dir-ho, com a la terreta no es viu a cap lloc.