GRUPO PLAZA

seda

Del cuc a l’espolí: un patrimoni vulnerable

9/06/2024 - 

[...] igual que els cucs de seda, morint, s'esdevenien 

papallones petites, amb un tacte domèstic, 

vagament cereal, cosa de cada dia. [...]

Cosa de cada dia, diu Vicent Andrés Estellés. Si els contàrem a les criatures, a la xicalla de casa, que alguns hem crescut cuidant cucs de seda, dins d’una caixa vella de sabates, potser no ens creurien. Aquest hàbit primaveral era molt esperat, per aquells que vivim a l’Horta de València. Als nostres pobles sempre hi ha hagut una gran albereda amb moreres, que alimentaven (i alimenten?) els cucs i els feien créixer. La nostra caixa de sabates foradada, eixa joguina sostenible infantil era un símbol domèstic i representatiu de què la seda ha significat per al nostre territori, per a la nostra artesania i comerç.

No repetirem l’evident, que tan important era el treball amb la seda que fins i tot es va construir un edifici per a dedicar el seu espai al comerç d’aquest producte: la Llotja de la Seda, exemple magnífic de l’arquitectura gòtica civil. Totes les previsions, quan es decidiria fer aquest edifici, serien ben optimistes, per tal d’invertir en un lloc tan especial per a fer el negoci. Eixa activitat comercial s’ha vist relacionada, en moltes ocasions, amb la coneguda Ruta de la Seda, un terme creat pel geògraf alemany Ferdinand Freiherr von Richthofen al seu llibre “Xina”, publicat el 1877. Aquesta ruta determina una xarxa de camins i vies per on s’exportava la seda des d’Orient fins a Occident. I diguem des d’Orient perquè són xineses les primeres referències sobre la seda, entorn de l’any 2750 aC. (a la península Ibèrica, trobem el cultiu intensiu dels cucs de seda a al-Àndalús). Amb l’herència dels àrabs i la potenciació dels regnes cristians, la producció sedera va consolidar-se a les classes nobles i burgeses. Més enllà de Bizanci, centre de producció dominant, es varen establir punts comercials al Mediterrani, principalment a la costa italiana, afavorint la transferència de tecnologia i dissenys. La cerca de la seguretat mercantil fa que la producció i el negoci es deslocalitzen contínuament, i València apareix al mapa, convertint-se en una ciutat exportadora i vivint el seu moment d’or a principis del segle XVIII, disposant de tres de cada quatre tallers de tota Espanya. 

Tern en seda del Col·legi del Corpus Christi de València. Foto: Eliseu M. Roig

Vellut, domàs o teixits llavorats han sigut alguns dels productes tradicionalment elaborats al nostre territori, no sense anades i tornades, sent una activitat productiva afectada pels canvis i evolucions socials, els esdeveniments històrics i la creixent burgesia, tenint en cura els rendiments econòmics. Si hi hagué un element que va revolucionar la producció sedera, va ser el telar Jacquard, encara que no es va poder esquivar la gran crisi del segle XIX. La seda va retrocedir amb l’avanç d’altres fibres, com el cotó i també per les malalties que afectaven els cucs i feia el fil de seda molt dèbil, al mateix temps que el mercat oriental s’imposava. 

Tornant a casa, parlem d’un dels teixits més coneguts i valuosos: l’espolí, nom valencià pel qual es coneix a un tipus de llavorat. L’espolí és, històricament i actualment, un símbol de resistència enfront d’un context de globalització. La seua producció precisa de la tècnica i del coneixement artesanals, justament condicions que el fan molt més que un producte tèxtil, arribant a considerar-se com peces d’art. La creativitat pròpia dels nostres artesans, dissenyant dibuixos i formes i la continuïtat en la seua producció han fet de l’espolí un objecte altament desitjat per la seua bellesa i la seua simbologia, convertint-se en una icona de la indumentària tradicional valenciana, enaltida fonamentalment pel món de les Falles i també per les Fogueres.  

L’espolí, present a la pel·licula El último cuplé, protagonitzada per Sara Montiel

Nombrosos estudiosos i investigadors, i molts d’altres grans aficionats, escriuen textos, llibres i comissariant exposicions que posen en valor aquest teixit. Una de les darreres aportacions, des de l’acadèmia, ha sigut la defensa de la tesi: La sedería valenciana del siglo XIX. Garín: un nuevo capítulo de los tejidos de seda labrados, defensada a la Universitat de València per Arabella León, una de les grans expertes valencianes en la producció tèxtil de la seda. El seu treball sobre la casa Garín ve de lluny i va servir de base al projecte europeu, guardonat per Europa Nostra el 2022, SILKNOW, dut a terme entre diversos socis com són la UV, Instituto Cervantes, Leibniz Universitär Hannover, CNRS, Monkeyfab, Università degli Studi di Palermo, Institut Jožef Stefan Ljubljana Slovenija i Eurecom. Aquest projecte de patrimoni digital va tindre com a objectiu millorar la difusió, la conservació del patrimoni seder europeu aplicant investigació i ferramentes digitals, per a preservar tant la part tangible com intangible d’allò relatiu a la producció de la seda. 

A banda de la nomenada Garín 1820, altres tallers com Vives i Marí o la Compañia Valenciana de la Seda, són dipositaris dels coneixements necessaris per a teixir espolins, i així continuen fent-ho, no sense grans entrebancs si mirem la viabilitat del que és un negoci. Com tot treball artesanal i manual, que requereix un temps, d’un procés controlat per persones, es troba en un moment delicat quant a la seua sostenibilitat en el temps. Encara que parega que s’han iniciat processos de protecció, des de l’àmbit del patrimoni cultural, trobem que són accions molt abstractes (no són les proteccions patrimonials genèriques i abstractes?) i també inconnexes. Ens trobem davant d’uns productes tèxtils, considerats llegat patrimonial (estan inclosos en la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat!) altament vulnerables als mercats globalitzats actuals, com també a les còpies i falsificacions i a un mercat enfocat en la indumentària festiva.

Davant d’aquesta situació tenim a un sector productiu amb personal altament qualificat, però amb dubtes sobre la viabilitat del seu treball. Un sector poc estudiat, i poc o res recolzat més enllà de propostes, com hem dit, abstractes i genèriques que no ofereixen un marc productiu favorable i sostenible en el temps. Ens arrisquem doncs a què aquest coneixement (el fet immaterial) i els mateixos treballs en seda (els béns materials) es convertisquen en cosa del passat, en peces de museu i en oficis a exposar en les nostàlgiques fires artesanals, que no mostren sinó la decadència de tants oficis que hem decidit anar perdent, sempre en nom d’un progrés més que vacil·lant. 

Telar Jacquard a Garín 1820. Foto: Eliseu M. Roig

En alguns fòrums patrimonials, allà on ens atrevim a dubtar dels resultats dels processos de patrimonialització i a reflexionar sobre si realment el patrimoni que considerem interessant de salvaguardar, comencem a assumir què, més enllà dels titolets o mèrits culturals, tota artesania, indústria o activitat tradicional necessita viabilitat empresarial, d’una perspectiva de negoci, per tal de mantindre l’ecosistema de treballadors i treballadores professionals, productes i matèries primeres per continuar oferint els millors productes què, a banda de donar treball a centenars de persones, esdevenen en símbols identitaris. 

Potser som a temps de valorar i de reconvertir les nostres artesanies i indústries creatives, igual que el cuc de seda es transforma en bonica papallona, oferint-nos els fils amb els quals donarem acolorit goig a la vista. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme

Acceso accionistas

 


Accionistas