Dins de 'L'estudi': el docu-reality que ha obert la televisió d'À Punt als músics valencians

VALÈNCIA. “Va haver-hi un boom a internet. Ni estava preparat ni l’esperàvem. Jo volia cantar més cançons del meu repertori però els amos de les discoteques i els programadors em deien que si volia interpretar altres temes, havia de fer dos o tres vegades Purpurina”. El raper Alberto Gambino recorda davant la càmera la ironia de compondre un èxit musical, la condemna del one-hit wonder. Va escriure un tema arxiconegut “de conya”, i després va anar haver d’anar desgastant-la sense descans, igual que ocorre amb la samarreta predilecta de l’armari.

D’això fa quasi una dècada i ho va explicar fa unes setmanes a L’estudi, primer programa dedicat a la música que s’ha emés a la televisió d’Àpunt. Hi apareix Gambino i també Mireia Vives i Borja Penalba, la feliç fusió que fa un any publicava Línies en el cel elèctric. L’estranya combinació estilística adquireix un sentit aventurer quan es presenta l’argument del programa: Gambino haurà de versionar una cançó de Vives i Penalba, i el duo farà el mateix amb un tema del raper. Al final, tots es clavaran a un estudi per reinterpretar un clàssic de The Beatles: Here comes the sun. Disposen de quatre hores per enllestir el seu treball.

Durant el procés de gravació dels temes els músics parlen: de l’ofici, del desfici

“No pensava que s’apostara des de l’inici per un format en què la música i els músics són protagonistes, i on es despullen emocionalment”, admet Vicent Colonques, productor musical i director del programa. La idea va prendre forma en una conversa entre ell i Marga Landete durant una vesprada a Benimaclet, mentre germinava la utopia d’un sindicat de músics i quan la nova televisió era només una finestra d’atenció. “He vist programes amb una concepció similar, com Jazz a l’estudi de TV3, però això em semblava molt fred. Nosaltres volíem que també es parlara dels músics i es feren versions creuades. Tots els grups que han acceptat ho han fet a cegues”, aprofundeix Colonques.

Va ser ell qui proposà armar un projecte al realitzador Rafa Piqueras, qui acabava de fundar una productora amb el seu soci, Gabriel Serrano. “Ens presentaren el programa com una revista musical, amb una vocació més periodística que la del producte final”, recorda el mateix Piqueras. A la cadena, explica Colonques, hi existia el recel que el resultat fóra un contingut destinat només a una audiència melòmana. Els productors reaccionaren aleshores “desenvolupant el vessant humà del programa, amb mecanismes de narració” que l’acostaven al territori del docu-reality, comenta el realitzador i productor executiu.

El nou enfocament també tenia els seus perills: “Hi ha molt més de realitat que de ficció al programa. Hem corregut el risc que en algun cas la barreja no eixira bé, però volíem jugar a la realitat”, es reafirma Piqueras. La filosofia de “tot el que succeeix, convé” també podia resultar contraproduent per altre motiu: “El reality un referent vàlid, però podia tirar cap enrere als músics; i tampoc és un reality a l’ús”, pensa el realitzador. Tant és així que van determinar no utilitzar eixe concepte de manera interna.

Quant als presentadors de l’espai, es va fixar que Colonques desenvoluparia el rol d’assessor musical que havia de provocar també el desafiament conjunt de les bandes. Faltava, però, qui conduïra el programa. “Rafa (Piqueras) m’ho havia comentat alguna volta i al cap d’un temps em va cridar perquè fera una prova. Vaig ser l’última peça. Mai havia presentat”, reconeix l’actriu Mireia Pérez, també membre del grup Sokolov. Com a companya d’ofici, “parla el seu mateix codi, s’entén fàcilment amb ells”, apunta Piqueras. Colonques, per altra banda, representa una figura més estricta i distant: “Com que al nostre territori no hi ha una indústria potent, no estem massa acostumats a eixa figura externa del productor i a vegades és difícil que alguns artistes es deixen guiar”. El repartiment de papers es va produir “d’una manera natural”, apunta Pérez: “Coneixíem la fórmula del programa hem desenvolupat la resta sobre la marxa, d’una manera espontània”.

Amb un equip de rodatge d’una desena de professionals, L’estudi va convocar els primers músics el passat 15 de gener.

“No tots els grups van acceptar”, reconeix Colonques, “i altres ens demanaven un programa pilot per a vore com seria”. Va haver-hi, igual que als primers passos de tants altres projectes que han inaugurat la nova cadena, una barreja de candor i inseguretat, certa actitud de primers éssers humans xafant terra. “Hi havia un marge de dubte entre els músics; no podíem oferir-los cap garantia de com seria el producte final ni assegurar-los que tindria èxit, però nosaltres confiàvem”, recorda Pérez.

L’estudi, per cert, han sigut en realitat quatre estudis diferents: els Rockaway en Castelló, Cut Records i Elefante a València, i Tigruss a Dénia. En eixos espais s’hi han hagut de sincornitzar els vint-i-sis músics o grups que participen en la primera temporada. En els tres capítols emesos fins ara, a més de Gambino i el duo Vives i Penalba, han intercanviat versions Badlands amb Gener i Senior amb Las Auténticas.

Algunes vegades són els referents artístics els que els diferencien; en altres ocasions hi ha elements més evidents, com l’escletxa generacional entre els membres de la banda que lidera Miquel Àngel Landete i el quartet de pop-rock de Castelló, encara unes adolescents. Els criteris d’elecció són diversos però n’hi ha dos insubornables, segons els responsables: presència femenina en cada programa i que almenys un dels grups cante en llengua valenciana.

Un dels grans objectius de L’estudi, divulgar la música valenciana i els seus creadors, connecta amb l’absència de l’ens públic durant els últims anys. “Com que no treballem amb bandes molt conegudes a escala estatal utilitzem la primera part del programa per a fer un documental, presentar-los i posar-los en relleu”, apunta Piqueras. “Eixos primers vint-i-cinc minuts són importants perquè intentes que la gent empatitze amb els grups. Hi ha músics que estan obrint el cor”, aporta Colonques. Es aleshores quan la càmera es recrea en la senzilla vida de barri de Gambino, o la rutina d’institut de Las Auténticas, o la mateixa rutina des de l’angle anvers, amb el docent Landete, Senior damunt l’escenari.

Eixa part del programa impregna el programa d’un to cru, agre, quan als comentaris dels músics es trasllueix el context de l’escena valenciana. “L’escena està com està”, es desunfla Colonques, “i el 80% dels grups que han vingut no viuen de la música que fan. Intentem que eixa denúncia estiga palesa quan ells ho comenten. Estem en un moment molt bo musicalment però no així en l’àmbit laboral”. Si ben és cert que el programa no aborda d’una manera explícita la situació del sector, un dels creadors sí que apunta a que es tracta que el públic interioritze una senzilla clau: “Que la música és una feina”, diu Colonques.

No hi ha confirmada, afirmen els responsables, una segona temporada de L’estudi, però no neguen que han pensat en com fer evolucionar el format, després d’un inici marcat per la innocència dels productors i també dels protagonistes. Vint-i-sis testimonis i quasi quaranta cançons han encetat el camí de retorn dels músics a la televisió pública valenciana.