Dolores Redondo: d’Elizondo al Planeta

VALÈNCIA. Ahir i abans d’ahir estava en Barcelona, hui toca València i demà, Madrid. És l’agenda de la tercera setmana de promoció del Premi Planeta, que encara la portarà fins a Sevilla, Saragossa, Pamplona i la Ribeira Sacra. La comarca gallega és l’escenari de la novel·la Todo esto te daré, el motiu que porta Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) a passar el matí atenent entrevistes de ràdio, premsa i televisió. Encetarà la vesprada prenent café amb un grup de periodistes que l’esperem al vestíbul d’un hotel cèntric. Sabem que ha dinat tard (un arròs, per suposat) i estarà cansada. Si fóra una estrela de la música, el cine o la televisió hauríem de preparar-nos per al pitjor, però no és el cas. Arriba amb un somriure que es dibuixa sovint al seu rostre, saluda a tots un per un i se sotmet pacient a una nova sessió de fotos. Quan li preguntem per este esforç promocional no fa broma: és un privilegi per a qui encara se’n recorda d’haver tingut novel·les en el calaix. A ella no li tornarà a passar.

– Després de convertir la comarca navarresa del Baztan en punt de peregrinació turística, li fan ofertes d’escenaris per a pròximes novel·les?
– Ofertes sí me’n fan. Este matí m’han proposat que escriga alguna cosa en València. I jo dic que no, València no la puc posar com escenari d’una de les meues novel·les perquè per a mi és la tranquil·litat, l’amabilitat, estar a gust... Jo busque els llocs més recòndits, més difícils. Ara la gent va amb el paraigües a Elizondo i no m’ho puc creure. De veritat que estic feliç per adonar-me’n que no som tan banals i que hi ha molta gent com jo que veu bellesa als llocs que a priori semblen hostils: llocs d’exigència, on la vida de la gent que hi viu pot ser dura. Això marca un caràcter que m’agrada i necessite paisatges hostils que espremen els personatges.

– Per què has triat la Ribeira Sacra?
– No tinc cap relació allà, era un lloc adequat per parlar de caciquisme. La meua germana viu a prop fa poc de temps i em va recomanar visitar-lo. Ella sap que m’agraden eixos escenaris que d’entrada no són idíl·lics. En Galícia perviu un servilisme de gent que es plega als interessos de la noblesa o l’aristocràcia, però la història podria haver-la contat a un altre lloc o amb una família de banquers. Li he dedicat el llibre a mon pare, un gallec que va emigrar al País Basc, on es va casar amb ma mare amb oposició de la seua família, amb la qual he tingut molt poc contacte. A mi de menuda la història em semblava de Romeu i Julieta.

– Després de la trilogia protagonitzada per Amaia Salazar ara t’endinses en un univers de protagonistes masculins...
– Encara ningú no m’ha preguntat si em sent identificada amb el protagonista, Manuel, que és un escriptor homosexual. Algunes coses ja no es plantegen perquè la Trilogia del Baztan m’ha donat un lloc com autora. No cal que em pregunten, per exemple, si estic compromesa amb l’homosexualitat perquè accepten que puc abordar l’escriptura com un exercici lliure. Ja m’han preguntat moltes vegades si Amaia sóc jo, si sent el mateix que ella... Si fins i tot em van preguntar en una xarrada si ma mare m’havia maltractat! Ella estava present, vaig fer que es posara en peu per aclarir que no, per suposat que no... (riu) 

– Nous personatges per a tractar nous temes?
– Escric ficció, però estic molt compromesa amb temes reals, com els maltractaments o els crims. En Todo esto te daré la cobdícia és un tema, també l’amistat adulta entre tres homes molt diferents que es troben i han de col·laborar. I parle de que encara hui hi ha gent o famílies o grups davant dels quals tot el món es plega i els fa el favor per ser qui són, ells ni tan sols han de demanar-ho. A la novel·la està caracteritzat per una família noble, però a tots ens poden vindre al cap famílies poderoses de polítics o d’empresaris. El títol és una cita bíblica: la proposta de la cobdícia, que per als cristians és identificable i saben que a la frase hi ha una acusació.

 Quan parlem del premi econòmic que suposa el Planeta, 601.000 euros per a la guanyadora a mitges amb Hisenda, Dolores Redondo sí fa broma sobre la cobdícia dels impostos. Todo esto te daré és la frase amb què el dimoni va temptar Jesús al desert oferint-li tots els regnes del món a canvi d’adorar-lo. I ara és la temptació més visible als llocs de privilegi de les llibreries per als que busquen un regal per al Nadal. 

El guardó, i sobretot la promoció, va en parella. Així que l’escriptora i el finalista Marcos Chicot formen un pack quasi indissoluble en estos dies. L’autor de El asesinato de Sócrates fa els honors al seu cognom en valencià: és un xicot altíssim que assumix amb maneres exquisides el seu paper de secundari al costat de la guanyadora del Planeta. Entre els dos hi ha bona química i quan intervé Marcos, Dolores fa comentaris amb humor: destacant com parla de bé este escriptor especialitzat en la Grècia clàssica (és veritat) o prometent-li 50 euros pels elogis al llibre d’ella. Molt millor així: hui encara queden per davant un parell de compromisos amb televisions locals i la signatura de llibres a uns grans magatzems. I moltes preguntes sobre la policia foral de Navarra que li ha donat tant d’èxit.

– Encara es porta bé amb Amaia Salazar?
– Em sembla un regal el que m’ha passat amb este personatge, eixe que molts autors busquen durant anys, el que permet arribar al públic i abordar històries una vegada i una altra des d’eixa perspectiva. A mi m’ha passat amb Amaia immediatament i és meravellós, però també vull reservar-me espai per contar altres històries amb uns altres personatges. Hi haurà més llibres d’Amaia, el pròxim ho serà, primer perquè m’apetix moltíssim i perquè este lapsus d’escriure una altra cosa em fa tornar al personatge amb més forces. M’ho va aconsellar John Connolly, em va dir que va arribar a odiar Parker per estar obligat a escriure novel·les de Parker tot el temps. Ell va començar a escriure una sèrie juvenil, diferent, i diu que era refrescant perquè així després tornava amb moltíssimes ganes al personatge.

– Va estar a punt d’escriure Todo esto te daré abans de la teua trilogia...
– Sí, és un projecte que em vaig plantejar al mateix temps que El guardià invisible. Vaig haver de triar i el meu home em va convéncer de començar pel Baztan. Crec que va ser la decisió correcta i ara necessitava contar esta història, des d’uns paràmetres distints i per cobrir unes necessitat personals de creixement com autora. A esta novel·la li havia arribat el seu temps. Espere que agrade i que els lectors troben ací la meua veu. Escriuré altres novel·les que em permitisquen créixer com a escriptora i probablement això es reflectirà després també en una millor Amaia Salazar.

– Què opina del boom de la novel·la negra?
– Crec que per fi ha trobat a Espanya el seu lloc, com el que té fa molt de temps a uns altres països. L’arribada dels autors nòrdics sense dubte ens va llevar de damunt eixa espècie de trauma per contar des de la nostra perspectiva i el nostre territori. Abans semblava que tot havia de passar a Boston o Nova York i no, es pot contar des del teu territori. També els personatges de novel·la negra eren molt concrets, no hi havia una dona policia com Amaia Salazar parint. Algú m’ho va qüestionar: va a donar a llum? Sí, elles també donen a llum!

S’està fent l’hora de tancar esta entrevista en grup, com recorden molt amablement les dos encarregades de premsa que acompanyen els autors. Una hora abans de la signatura de llibres al carrer Colom ja hi ha gent fent cua. Però encara hi ha temps per parlar de la pel·lícula que portarà la trilogia de Redondo a la pantalla gran i que s’estrenarà al març.

– Què esperes d’ El guardián invisible al cine?
– Estic molt contenta, molt emocionada. He vist poc més que vosaltres: els tràilers i algunes imatges del rodatge, però també molts exteriors i és fascinant. Han tingut l’encert de rodar en Baztan i sé que els actors han patit moltíssim: hi ha hagut accidents, estaven tot el temps banyats, dins del riu, pelats de fred... Per mi va ser molt especial vore Marta Etura en la pell d’Amaia, vestida d’ella, el primer dia que vaig arribar a Elizondo. Anava a calfar-se un poc i em van dir que els seus llavis blaus no eren de maquillatge. Estava morta de fred! Es va aprimar i tot l’equip ha patit, com els personatges de la novel·la, i crec que això es transmetrà.

– Serà una versió fidel?
– El director contarà el llibre des d’una visió, perquè té moltes trames i personatges i s’ha de triar. Però sí que, fins on he vist de la pel·lícula, l’esperit hi està: la por, la força, la humitat... el Baztan. Però si un vol la història completa ha d’anar al llibre. El millor sempre és un llibre!

Això mateix pensen un bon grapat de persones que l’esperen carregades amb quilos de llibres per a signar. Després d’atendre a les televisions els autors mamprenen el camí cap a El Corte Inglés, a penes a cinc minuts de l’hotel de les entrevistes. Dolores obri la comitiva i rep els primers somriures educats dels fans. En són més de cent i la cua se n’eix fins al carrer Colom. Després d’una nova sessió de fotos els escriptors seuen a taula i Marcos fa exercicis de braç, escalfant per a la marató de dedicatòries que se’ls ve damunt. Comencen les signatures i ja són unes dos-centes persones les que guarden torn, amb majoria de dones lectores. Molts vianants curiosos pregunten què passa, potser sorpresos per tanta gent amb llibres a les mans. Deixem allà l’escriptora d’èxit, sabedora de que hui, com cada dia de promoció, la jornada no té hora límit i acabarà quan s’acabe la cua de gent. Diu que es tornarà a posar mans a l’obra quan passe açò i puga dedicar novament jornades senceres a escriure, com a ella li agrada: “Tinc dos vides. Una és esta, arreglada i maquillada atenent als lectors, i l’altra és en pijama, els cabells amb una cua, escrivint amb un café i tot el temps per davant. Jo escric en mode iaia: manteta per ací, ordenador i tranquil·lament, relaxada, sola i aïllada”. Només acompanyada pels seus personatges i les seues històries negres.