GRUPO PLAZA

el poder de les paraules

Dones, creativitat i censura franquista: una lluita del feminisme que continua viva

La Universitat de València acull el primer congrés internacional sobre censura franquista a dones en la literatura, la traducció i els mitjans de comunicació, un problema que continua vigent, fins i tot en llibres comercials

25/09/2017 - 

VALÈNCIA. “Les dones mai descobrixen res; els falta, per descomptat, el talent creador, reservat per Déu per a intel·ligències virils; nosaltres no podem fer res més que interpretar, millor o pitjor, el que els hòmens ens donen fet”, deia en 1942 Pilar Primo de Rivera, fundadora de la Secció Femenina de la Falange, el partit que va sostindre la dictadura a Espanya fins a 1975. Esta idea misògina potser hui ens faça riure, però les acadèmiques asseguren que encara no ens hem lliurat del paraigües ideològic que fon clau per censurar durant mig segle en Espanya a autores de tot el món. La Universitat de València acull el 28 i 29 de setembre, el 'Primer Congrés Internacional de traducció i censura en la literatura i els mitjans de comunicació', unes jornades on periodistes, lingüistes i traductores mostraran cóm arrosseguem aquell aterridor silenci forçós que encara està massa viu. 

El congrés, emmarcat en el projecte MUTE, “Mujer, traducción y censura en España”, abordarà la censura des del franquisme fins l'actualitat. “Hi ha qui diu: La història l'han escrita els hòmens. I clar que és així. La dona es va dedicar primer a la traducció perquè se li permetia traduir però no escriure, perquè l'escriptura era original i la traducció era una reproducció”, critica Gora Zaragoza, investigadora principal del projecte i professora del Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Universitat de València. 

“La censura en Espanya es tipifica en 1938 en la llei de premsa, que establix el mecanisme de censura prèvia obligatòria. Amb ella, el franquisme prohibix totalment les traduccions al català el basc i el gallec fins als anys 60, excepte si eren temes religiosos o poètics molt concrets. A més, prohibix també les traduccions al castellà d'obres amb temes que no siguen afins al règim, com el feminisme, el marxisme...”, conta Pilar Godayol, Catedràtica de la Universitat de Vic al departament de Traducció, Interpretació y Lengües Aplicades que farà una conferència. La seua investigació es centra en Simone de Beauvoir, Betty Friedan i Mary McCarthy, tres escriptores feministes. 

El procediment per fer funcionar tota esta maquinària de silenci intel·lectual forçat, era complex. “Els llibres se sotmetien a un exhaustiu sistema de lectura per part d'un lector que examinava si el contingut atemptava contra el dogma, contra la moral, contra l'església, contra els ministres, contra les institucions o contra persones que col·laboraren o hagueren col·laborat amb el règim. Aquest lector, escrivia a mà el seu expedient de censura i esgrimia les seues raons”, detalla Gora Zaragoza. “A més, en el qüestionari existia un punt que deia: “Si l’obra és apta per a públic infantil o femení, expresse’s”. És a dir, que es comparava a la dona amb un xiquet”, critica Zaragoza.

És complicat saber exactament quantes obres artístiques foren censurades, en ocasions, vàries vegades cadascuna. Pel·lícules, obres de teatre, llibres, revistes... “Si vas a l'arxiu n’hi ha absolutament de tot. Inclús Walt Disney tenia expedients de censura”, assegura Gora Zaragoza. “Els expedients ocupen un edifici sencer: el Archivo General de la Administración en Alcalá d'Henares. Es poden consultar si fas una sol·licitud però només pots entrar a consultar-los amb un llapis”, relata. “Els tècnics et porten a la taula un sobre i de vegades, a més de l'expedient de censura, ple de pols, dins està fins i tot el llibre original sense censurar”, reviu Zaragoza. 

 I la censura no era només ideològica: era arbitrària. “Las páginas 160, 166, 189 i 190, tienen párrafos que es aconsejable suprimir aunque no constituyan ofensa a la moral”, llig en veu alta Gora Zaragoza un fragment d'un expedient. “Libro sin chicha y esa falta de profundidad lo salva. Una tontería solemne y profundamente antifeminista es la propuesta de que las niñas no tengan juguetes de niñas. En conjunto es un librejo sin sentido común y güero. Lástima que no se publique foto de la autora que, naturalmente, es nada menos que periodista”, llig Pilar Godayol el menyspreu de l'expedient de censura de 'Mujeres en lucha, el movimiento feminista en España', d'Amparo Moreno.

“Una vegada rebut l'informe, l'editor del llibre havia de suprimir estos paràgrafs i remetre de nou un exemplar per garantir que ho havien corregit, així que els editors, les editorials que continuen comercialitzant versions censurades, tenen perfecta constància de quins llibres els varen censurar. Es podria demanar que al menys en les noves edicions que publiquen, recuperen les versions originals”, reivindica Zaragoza. 

Encara existix opacitat sobre el tema, no només per el contingut dels informes sinó pels autors materials de la massacre intel·lectual, molts dels quals, eren capellans i religiosos que feien classe en universitats. “Encara que els expedients es poden consultar, no es poden publicar perquè consta la signatura i el nom manuscrit dels lectors, dels censors, molts dels quals seguixen vius i fins i tot alguns son periodistes i escriptors coneguts”, revela Gora Zaragoza. Entre aquestos noms es troba el de Camilo José Cela, Premi Nobel de Literatura de 1989. 

“A l'any 1966, Manuel Fraga, Ministre d'Informació i Turisme canvia la llei i obri un clevill transformant la “censura prèvia obligatòria” en la “censura voluntària” perquè permet traduir al català, basc i gallec excepte aquells textos que no són afins al règim”, recorda Pilar Godayol. “Els censors de vegades pensaven: és un llibre feminista i en català, només el llegiran quatre dones, un públic molt reduït. I el deixaven passar”, recorda. 

“A partir del 75 es mor Franco i sembla que la censura s'acaba, però no és així. Amb la constitució de 1978 es prohibeix oficialment la censura prèvia i el segrest de publicacions i s'elimina la plantilla que es feia servir fins ara. Però fins als anys 80 s'estableix el “Depósito Administrativo Obligatorio”, que era una censura aigualida, ho deixava passar tot, però és molt fort que en aquelles dates encara hi haja documents que hagen de passar per aquest procés”, critica Godayol.

La investigadora principal del projecte MUTE, Gora Zaragoza, assegura que per molt que estem en democràcia, la censura se seguix donant en la premsa, la ràdio o la literatura. “Es canvien títols de llibres perquè l'editor considera que així arribarà al públic que pretén aconseguir encara que no siga el títol desitjat per l'autor o autora. Però no solament açò. “La gran literatura que coneixem, la que forma part de la nostra cultura i bagatge, hui dia seguix sent fragmentària perquè es seguix comercialitzant amb les traduccions que van ser manipulades pels censors franquistes i continuen circulant així pel mercat”, assegura. 

Casos com el de Daphne du Maurier, l'escriptora de les novel·les 'Birds' i 'Rebecca', adaptades al cinema per Alfred Hitchcock i que van ser grans èxits d'ell però que la van oblidar a ella, demostren la escassa visibilitat de les autores. Però, a més, la censura va tindre unes implicacions socials crucials en l'endarreriment cultural espanyol de tota una època. 

“En 1928, l'escriptora Radclyffe Hall va publicar a Anglaterra el primer llibre que parlava d'una relació lèsbica, la bíblia del lesbianisme. El llibre es va prohibir a tot arreu. Només es va poder publicar a París i malgrat tots els intents per publicar-lo en Espanya, fins a 1989 no va poder eixir. Ni tan sols en democràcia, ni en 1975... Fins als 80 la censura funcionava”, critica Gora Zaragoza. “Imagina el que hauria suposat per a tantes dones de l'època de les nostres iaies haver pogut llegir eixes idees”.

Rescatar totes estes idees i identitats retallades costarà dècades. “La censura no es pot desmantellar tan fàcilment. Hauria de retraduir-se tot”, assegura Pilar Godayol, catedràtica de la Universitat de Vic. “El primer pas per recuperar una d'estes obres seria saber si està o no en copyright, que passa només quan fa 50 anys de la mort de l'autora. I en cas que fóra així, podries traduir-la i buscar una editorial que te la publicara”, explica Goza Zaragoza, professora de la Universitat de València. “Haurien de fer-se públics de veritat els expedients de censura i fomentar fòrums de debat com estem obrint ara per impulsar els projectes d'investigació i recuperació d'escriptores i texts manipulats”.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email