Dones en neurociència: actives, diverses i visibles

VALÈNCIA. La carrera científica, si la dibuixàrem en una pissarra com la que podria haver utilitzat Ada Lovelace, Hedi Lamarr o Rosalind Franklin, és una carrera en forma d’arbre, basada en pujar de categories professionals fins a arribar a dirigir equips de recerca. No és estrany fer una ullada a la xarxa i comprovar com els buscadors, en escriure professions científiques amb el gènere en femení, donen com a resultat enormes llistats de reputats hòmens científics i ni tan sols una dona. Perquè el segle XXI no ignore el talent de les dones científiques, un grup d’investigadores de la Universitat de València i de la Universitat Jaume I de Castelló ha organitzat este dilluns la I Jornada de Dones en Neurociència. Un total de 14 biòlogues, farmacèutiques, fisioterapeutes i neurocientífiques de diversos àmbits que prenen la paraula per demostrar que no només estan actives, sinó que són visibles. 

Tot comença en la infància. “De les dones no s’espera que fem ciència. Així com als xiquets sí que se’ls ensenya a menjar-se el món i que arriben allà on ningú no ha arribat, de les xiquetes el que s’espera és que somriguen. I que siguen ‘cuquis’. Aleshores la falta d’expectatives influïx i la falta de referents científics, no conèixer a les científiques de la història, alimenta el problema”, critica Ana Cervera, membre de l’equip organitzador de la jornada. 

“Tenim dos tipus de reptes. El primer és on estan col·locades les científiques i el segon és el contingut de la ciència”, explica Capitolina Díaz professora de Sociologia i Antropologia Social de la UV i ponent de les jornades. “Les dones tenim poca presència en carreres de tecnologies, enginyeries i física. I està demostrat que no és un problema de capacitat, perquè la medicina està feminitzada i aprovar una enginyeria no és més difícil que aprovar medicina. I tampoc té a vore amb la dedicació, perquè en medicina hi ha guàrdies llarguíssimes, és un treball que exigix suportar l’estrés... El problema és que des de menudes no hem tingut referents d’este tipus. Des de xicotetes, no ens imaginem que podem arribar a ser això perquè no hem vist dones vestides d’enginyeres, ni d’informàtiques...”, explica Díaz. 

Avançar en la carrera científica: sostre de cristal molt baix

Si una xiqueta ha decidit ser científica, anirà a la universitat i farà una carrera. “Sí que es veu que comencen moltes xiques i fan la tesi, però després de la tesi s’ho van deixant. És com una aixeta que goteja, segons avança la carrera van perdent-se: hi ha moltes menys investigadores postdoctorals que predoctorals, moltes menys que arriben a tindre un treball assegurat en la universitat o els centres d’investigació i moltes menys que exercisquen un càrrec de responsabilitat com a caps de grup de recerca”, explica Ana Cervera. 

“Açò té fonamentalment dos causes. Una que és intrínseca a les estructures acadèmiques i científiques i una altra que és externa i té a vore amb la falta de corresponsabilitat dels hòmens en l’atenció i la cura de les persones”, explica Capitolina Díaz, membre de l’Associació de dones investigadores i tecnòlogues amb vora 600 dones científiques. “El sistema acadèmic és molt antic, nepotista i sexista, i  posa una sèrie de traves subtils, difícils de vore però molt nocives com ara la llum de gas, que retarden i dificulten l’accés de les dones a les posicions més elevades. La prova és que a Espanya tenim 50 universitat públiques i només hi ha 5 rectores. A tota Europa estem en el 10-15% de dones rectores, presidentes o directores de centres de recerca”, critica. 

Una societat que no espera dones científiques

La Universitat de València, segons Díaz, està per damunt de la mitjana espanyola i europea -amb un 28% de catedràtiques, sis punts per damunt de la mitjana- però esta dada encara està a 22 punts de la paritat. Per què?

“El pes de la família és encara major que la càrrega laboral. Encara hui moltes dones  a l'hora de prendre una decisió laboral, tenen en compte este balanç i, encara que renunciar és voluntari, és la societat la que et convida a no continuar, a quedar-te on estàs, que tampoc estàs tan malament. Perquè el sacrifici i l’esforç que et suposarà, socialment, per a una dona no està acceptat. Si algú ha de renunciar, allò ben vist és que siga la dona”, explica Gertrudis Perea, neurocientífica i investigadora principal al Consell Superior d’Investigacions Científiques i ponent de les jornades.

Perea ha treballat, entre d'altres, per a l'Institut Tecnològic de Massachusetts, un dels centres de recerca més importants del món, i en els seus viatges no ha trobat molta diferència de tracte cap a les dones científiques. La discriminació no és un problema local. “Hi ha un biaix global. N'hi ha matisos, però té igual que te’n vages a França o a als Estats Units. Es té un poc més en compte que les baixes siguen més llargues i que siguen compartides per dones i hòmens, però en general passa el mateix”, detalla. 

“Un gran obstacle és la precarietat. És molt difícil seguir una carrera científica a Espanya. Molta gent pensa a emigrar per poder continuar, però quan tens el cap a la criança, esta emigració, que és el pas necessari per poder seguir la carrera, se’t fa més difícil”, argumenta Ana Cervera. “És trist, però al final, la Ciència seguix la mateixa lògica neoliberal que ‘vals el que produïxes’, és igual que tota la resta”, critica. 

Menys estudis científics sobre dones que sobre homes 

Les científiques s’han adonat que, a més de la diferència d’accés a la carrera científica, una vegada s’està dins, els estudis estan majoritàriament dirigits a estudiar característiques masculines. La paritat és inexistent, fins i tot quan les dones són l'objecte d’estudi. 

“Es va fer una metaanàlisi dels treballs de neurociència amb fotografies de cervells, i s’ha vist que només 1,5 de cada 5 estudis incorporaven cervells de dona i cervells d’home. I no és problema d’accés: la major part d’estos estudis estan fets en centres de primer nivell, en l’Institut Tecnològic de Massachusetts o a Harvard”, critica Capitolina Díaz. Esta situació genera una errada en els resultats, per estar només adaptats a realitats masculines. “Amb molta freqüència les diferències intragènere són majors que les diferències entre gèneres. De vegades dos cervells de dona es diferencien més entre sí que un cervell d’home i un altre cervell de dona”, afegix Díaz. 

A més de bandejar la dona com a objecte d’estudi, les científiques expliquen que la societat i les estructures acadèmiques encara empren actituds que les infantilitzen i que resten importància als seus esforços. “A mi encara continuen preguntant-me si sóc estudiant o em diuen “bonica” en contexts en què està fora de lloc. Sembla que hages d’anar sempre dient per davant que eres professora perquè en contexts en què s’esperaria que es respectara una suposada autoritat o un rang, no et prenen seriosament. El respecte te l’has de guanyar”, s’enfada Ana Cervera. Estes actituds, amb la reiteració en el temps, passen factura.

“Moltes vegades dóna fins i tot vergonya dir que ens dediquem a la ciència. Sembla una bovada però és una sensació d’inferioritat imposada a foc, d’estar ocupant un espai que no ens pertany, on no tenim l’autoritat intel·lectual ni moral per estar ahí. Sempre llegim “científics diuen que tal” i quan entres en la notícia és una dona la que parla. I fins i tot et sorprén que siga una dona”. 

No obstant això, Ana Cervera, troba motius per a l’optimisme. “L’any passat a penes no es va sentir parlar del dia de les dones en la ciència i enguany hi ha moltes activitats. Només a València hi ha una de l’Ajuntament, una altra de l’institut de recerca Príncep Felip, de les facultats... i això vol dir que tenim moltes ganes de fer-ho, de parlar sobre les dones científiques que no es coneixen i açò és fantàstic”. 

Capitolina Díaz va més enllà: “A la societat li costarà prou reclamar açò perquè no està ben informada. La igualtat de gènere no es espontània, ha d’haver organismes d’igualtat vigilant des de dins de les estructures dels organismes públics. I no només això, sinó que cada dona i cada home -perquè han de ser els nostres aliats en este procés- han de reclamar que la igualtat siga una realitat”.