Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 25 de octubre y se habla de TOQUE DE QUEDA coronavirus estado de alarma ghatto
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

Dormir sobre el camp de batalla

23/09/2018 - 

VALÈNCIA. Imatges privades, intransferibles. Durada de la seqüència? Per determinar. Parlem dels somnis. S’entenen si regirem el nostre underground? Sentiments i experiències són les parelles de ball d’aquesta franja horària. Un format late night, on tenen cabuda les quimeres personals. El ritme, el gènere musical, el marquem d’antuvi. Els somnis són ben primaris, els més fantàstics difícils d’acomplir. I mira, tots en tenim. Amb sort, agafem el son a la primera si Morfeu ens afavoreix, ens fa l’ullet. Baudelaire venia a dir que el somni és el viatge arriscat que fem cada nit. Els llençols atapeïts d’il·lusions ens arrepleguen, segons costums, quan fem fora la roba que mostrem al món. Un univers privat, independent, compartit a saber per quina raó i de vegades per convicció, que és el llit. Ell ens acotxa l’acció nocturna entre estufits, cops de peu, suors fredes...

No caldria trencar-se el cap per a engegar la màquina del descans. Els neurocientífics diuen que els somnis tenen la seua pròpia font autònoma. L’indret de la nostra testa on els recordem conscientment li diuen hot zone. La neuròloga Francesca Siclari juntament amb altres investigadors així l’anomenen. Sembla que quan somiem el cervell s’activa de valent i la consciència li fa costat. Afirmen, fins i tot, que els somnis són com una vivència real. Imatges picades, en acció. El pack de records va amb nosaltres, enllà on podem jeure. Només un estímul i s’activen, s’alliberen de la xarxa, del nostre arxiu. Comença el somni o el malson. Ací manen les enrònies. Tal vegada comença la fantasia però els maldecaps també troben el quid. La nostra capacitat sensorial la reduïm poques hores al dia, generalment en fer-se fosc. Tot en stand by, si tenim la son de cara. Com recordar tot allò que ens passa en horitzontal? Tot en repòs o tot magnificat? Quins records atresorem en la reserva? Dormiu bé?

Teories i trucs a l’hora de xafar l’orella n’hi ha un fum. Tothom s’entusiasma, comenta com és d’efectiva l’última tendència per dormir com un soc. Tranuitadors que fan fugir la son, night birds, també n’hi ha a manta. Fanàtics de les nits. Mai no veuen l’hora d’estirar-se, sempre a les tantes. Enceten el son sense pressa, amb profunda  ganseria. Franja horària anarco pop. Les nits fan i desfan, recreen el nostre univers paral·lel al dia. Normalment els que hem viscut amb la intensitat dels temps les hores inacabables de València, duem la resistència enganxada. Horaris pot conciliadors amb la velocitat europea, al cant del gall, del nord. Aguantàvem ben drets. Fer petar una becaina ni ho somiàvem. Caure rodó ni pensar-ho a una ciutat noctàmbula com la nostra. En aquells anys miràvem el mar a punta d’alba des de Casa Calabuig, la cantonada estratègica, al final de l’avinguda del Port, tot un clàssic. Un local peculiar, amb la seua expenedoria de tabac com la dels bars francesos. Entrades ininterrompudes dels que van de nits entre els pescadors matiners i la gent del Grau. Sense aclucar els ulls, amb ulleres de sol, per pescar un pinxo de truita, una mahou o un grandíssim café amb llet. Moments on es veia el mar, sense cap construcció afegida que encallés la vista, quan marxàvem cap a l’avinguda de Neptú per arribar a  l’arena i tocar la mar.

Ara ens deixen, com a botó de mostra, un edifici que podria ser un concessionari de cotxes japonesos. Totxo, base, Alinghi amb nou contingut. Relíquia d’èpoques de malbaratament i deutes encara per pagar. Canvi de nom, rentada de cara, de cervell i una mica de pseudo literatura. Mola corpulenta transformada en contenidor d’art. Quina quimera té València per farcir-ho tot, d’omplir a tota hora. Probablement obres inqüestionables embotiran aquesta baluerna insòlita. Edifici que embussa, fa deu anys, la mirada al mar. Volum desmesurat arran l’aigua. Afegitons improvisats. No s’han replantejat el seu enderrocament? Els docks i els magatzems modernistes igual viurien més tranquils. Res a veure, no té punt de comparació, amb l’edifici de l’arquitecte japonès Kengo Kuma a Dundee, a 60 minuts d’Edimburg. Allí s’ha deixat caure el Museu Victoria & Albert de Londres. Grans espais expositius, entre l’aigua i terra ferma, fent homenatge als penya-segats escocesos, abocant-se al mar. Comparar és lleig, ho sé. 

I com no, caldrà parlar, encara que siga en somnis, de l’antiga Estació Marítima. Un bon marró poc atractiu i ben lluent. Sembla que l’empresa privada es farà amb els 7.000 metres quadrats destinats, diuen, a ser referència internacional. Ara negocis, mercadeig, d’ací i d’allà  estan a matadegolla per veure qui col·loca vora el mar a 300 startups. Innovació a dojo? Qui traurà profit d’aquest edifici tan particularment lleig? Tutti i gusti son gusti.  Fa no res, a un article de Cultur Plaza, s’insinuava la possibilitat, ho posava entre parèntesis, de tombar la Torre Miramar de la ciutat.  Aquesta sí, allò no?  Quin n’és el criteri?

Els peixos grossos que es porten l’oli la saben llarga. Molta gola, apetit colossal i tallades saboroses dormen, probablement, entre malsons atapeïts d’euros. Aquests maldecaps dels poderosos, dels “escolanets” empoderats, posant les ànsies sota el coixí, esperant respostes als neguits.  El Consorci, tot solet, ja  supera els 426 milions en deutes. Entrampats, ensorrats, amb l’aigua al coll! El Govern de Sánchez dorm entre fantasies animades i moltes cabòries. Ha de condonar els 350 milions d’euros acordats. Brussel·les, la Direcció General de Competència de la Unió Europea, marca els temps. Un mes per tocar-ne de calents! Quant de malbaratament associat al desvari. Ai, la inefable l’America's Cup! Quin malson!

Mentrestant, a la vora, el PAI del Grau bufa en caldo gelat. I el Cabanyal incomprès, un malalt crònic sense tractament, per curar. No hem d’oblidar el seny de Josep Sorribes, escoltem. Llegim els seus llibres i articles als diaris, “el PAI del Grau: que tot canvie perquè res no canvie”. Rumiem en somnis si cal. Igual qui talla el bacallà s’ho repensa i ens deixen gaudir de l’horitzó en totes les direccions possibles. Molts de nosaltres somiem truites, arribem a creure que quelcom és possible sabent que  és irrealitzable. Massa mala llet, de la sencera que fa més efecte, quan anem a dormir. Somnis i quimeres. Als ciutadans els fa perdre la son veure com a tort i a dret, entre uns i altres, arruïnen i fan malbé el paisatge a prop del mar, el perfil més nostre. Al món civilitzat es respecten els barris mariners, la seua identitat és malcriada. Els meus somnis, els de molts ciutadans de València, s’han vist alterats per les aventures descontrolades i els deliris de grandesa.

El MIT, Massachusetts Institute of Technology, busca com ficar-se en els somnis. Dormio es diu l’experiment. La idea és poder controlar allò que somiem i poder recordar-ho. Ui! Endinsar-se als somnis, als nostres, pot ser perillós. Piratejar la nostra creativitat a l’hora de somiar fa lleig, i més quan l’activitat del cervellet minva. La vulnerabilitat sura entre els núvols. Records i sensacions activades. Tafanejar els nostres moments hipnagògics quan estem endormiscats. Ficar el nas als minuts hipnopòmpics a punt de despertar-nos, no fa el pes. Guionitzar els malsons no és bon assumpte. L’emoció del narrador, aquell qui conta allò que acaba de somiar ens amenaça. Protagonista, monologuista de les intencions, dels projectes, de les il·lusions, dels drames de la nit. Obrint la fase del son. Verbalitzant els somnis daurats. Fer i desfer, la feina del matalafer. Per a la resta, els receptors, només és tabarra. Encara que somiem desperts, que somiem impossibles.

 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email