Dos exemples de política líquida

La política s’ha tornat líquida. Situacions que semblaven impensables ara són possibles. Primer exemple: un president de Govern comprova incrèdul com li presenten una candidatura alternativa, amb aspiracions serioses, per a dirigir el partit amb el qual va aconseguir arribar al poder. És el que està passant en el Partit Socialista del País Valencià, on el seu secretari general, Ximo Puig, pensava que viuria un dels seus moments més dolços dos anys després d’arribar a la presidència de la Generalitat i, de sobte, es troba obligat a fer una campanya interna de primàries que no tenia prevista.

Al llarg de la setmana s’han escrit interessants anàlisis sobre les convulsions internes del  PSPV, la majoria d’ells extrapolant el pols que han mantingut els partidaris de Pedro Sánchez i els de Susana Díaz en el PSOE, encara que el socialisme valencià té les seues pròpies característiques. En qualsevol cas, la possibilitat que Puig deixe de ser secretari general ha tensionat el partit, on una sèrie de càrrecs partidaris de Pedro Sánchez –com Manolo Mata, Carmen Montón i Jesús Ros- han corregut a donar suport a  la candidatura de l’actual secretari general i president de la Generalitat. Mentre, l’alcalde de Burjassot, Rafael García, encetava la seua carrera  en primàries apadrinat per membres de la nova Executiva federal. La situació també preocupa en l’entorn de la vicepresidenta, Mónica Oltra, que continua repetint que “el Consell és a prova de bombes” malgrat que les tensions i el nombre d’interlocutors que volen seure a la taula de l’Acord del Botànic no para de créixer.

Amb la incertesa sobre quin serà el resultat de les primàries, el que sembla més clar és que els sanchistes, estiguen alineats amb Rafael García o s’hagen sumat a la candidatura de Puig, tindran una gran capacitat d’influència per a canviar  l’actual model de direcció en el PSPV. Dues són les prioritats d’aquest col·lectiu: col·locar una persona amb un altre tarannà al capdavant de la secretaria d’Organització que ara ocupa Alfred Boix i construir una Executiva de País més reduïda i amb competències que no queden desdibuixades per la participació dels socialistes en el Consell.

A més a més, la direcció del PSPV que resulte triada en el congrés, està condemnada a intentar construir ponts amb l’Executiva de Pedro Sánchez i del nou secretari d’Organització, José Luis Ábalos, que pensa fer valdre la seua influència territorial. Situació que allunya la pretensió de Puig d’aconseguir un grau major d’independència de Ferraz.

Segon exemple: un ministre d’Hisenda tracta als ciutadans com si foren menors d’edat i utilitza el seu càrrec de manera sectària. En una democràcia centreeuropea, qualsevol homòleg de Cristóbal Montoro que anunciara una baixada d’impostos l’últim any de la legislatura perquè necessita guardar-se alguna “zanahoria” per a utilitzar-la abans de les eleccions, estaria ja fent les maletes. Si, a més a més, el Tribunal Constitucional li hagués anul·lat una llei d’amnistia fiscal de la qual s’han beneficiat no menys de cinc alts càrrecs corruptes vinculats al partir del Govern, també estaria de camí a sa casa. I, per descomptat, no hauria tingut temps d’amenaçar l’oposició amb difondre informació tributària per a callar boques.

Sembla que el trumpisme i les pràctiques populistes, a més d’haver fet emergir nous partits a Espanya, també han contagiat als partits que s’anomenen seriosos, però que ara toleren i emparen les declaracions del ministre d’Hisenda per entretenir el personal i difuminar l’escàndol de l’amnistia fiscal.

La frase de les “zanahorias” es particularment ofensiva per als ciutadans, perquè revela l’ús del sistema fiscal com una simple eina electoral, que no té en compte la necessitat de cosir la bretxa de desigualtat oberta per la crisi. I també evidencia que no hi ha voluntat de canviar l’actual sistema de finançament autonòmic en aquesta legislatura, ni de compensar els greuges provocats per l’acord pressupostari al qual ha arribat el PP amb els nacionalistes bascos i els partits regionalistes de Canàries.

Són dos exemples d’actuacions, una legítima i l’altra il·legítima, on la política apareix fonamentalment com un simple instrument de poder, de control de l’altre. Situacions que allunyen la ciutadania de la política. Exemples de què això passa en tenim recents. L’alt nivell d’abstenció registrat a França en les últimes eleccions legislatives –després que Macron barrara el pas a la candidata feixista- és molt preocupant. La baixa activitat legislativa del Congrés dels Diputats, des que es va constituir, també és molt preocupant. En tot aquest període el Parlament només ha aprovat la llei de Pressupostos i, aquesta mateixa setmana, la reforma de RTVE. Un resultat molt magre en comparació amb la urgència dels problemes dels ciutadans. Així que ja seria hora que ens deixàrem de política líquida i exigírem més política sòlida.