VALÈNCIA. Aquells que recorden la primera part de Jurassic Park, potser encara els sone la Teoria Del Caos, que exposava el matemàtic interpretat, per Jeff Goldblum, a la pel·lícula de Spielberg. La teoria era resumida com el factor d'imprevisibilitat dins dels sistemes complexos, i exemplificada mitjançant el següent axioma: Una papallona bat les seues ales a Tòquio, i aleshores en Nova York plou en lloc de fer sol.
Se suposa que al sistema complex del panorama musical valencià tot està compartimentat d’una forma més o menys clara, i no és que el factor d’imprevisibilitat es complisca, diguem-ne, tot el sovint que seria desitjable. Propostes ben emmarcades en estils prou reconeixibles, estils que perpetuen fórmules canòniques per tal de causar un impacte el més immediat possible en l’oient... res nou baix el sol. I així, fins a l’infinit i més enllà!
Per això, trobar-se amb propostes sorprenents les quals, més que fugir de qualsevol classificació, creen la seua pròpia a base d'un estil personal i intransferible, és molt d'agrair. I que una rara avis aconseguisca sobreviure en peu sobre els escenaris, amb un mercat comercial tan esquiu a aquesta mena de propostes, ens endinsa directament en la categoria dels miracles. I eixe és el cas de Dwomo.
Antonio Jose Iglesias i Coque Loran van fundar Dwomo a Madrid a les acaballes del segle passat. "Jo treballava com a tècnic a la Sala Clamores, on básicament es programava jazz" així ho recorda el seu productor Fernando Polaino, exmembre de Los Lunes , responsable del segell Granja Beat, i que ha treballat, entre d'altres, amb Nawja Nimri, Carlos Nuñez o El Lichis. "Abans del concert de jazz, es programaven com a teloners grups de diversos estils, i una nit, crec que va ser l'any 98, vaig veure entrar a dos tipus que carregaven un fum de Casiotones, i això ja em va cridar l'atenció. Em vaig dir a mi mateix que ací passaria alguna cosa, com a mínim, sorprenent, i ja en la prova de so em vaig quedar bocabadat! Ens vam intercanviar els telèfons i des d'aleshores, treballem junts".
“Per descomptat” respon Loran, un dels membres del grup, “abans de Dwomo els dos nadàvem ja al mar de la música en grups madrilenys de diversos estils com Malarians, Tacatá, Slurp, Cono, etc.”. Iglesias respon per la seua banda: “Hi havia vida abans del grup, sí. Encara que més terrestre. Projectes amb trajectòries i rumbs més definits de rock sorollós, garatgers, neocabaret, reggae, música jamaicana… supose que tota pedra va fer paret per tal de botar a una altra dimensió a colp d’electrònica domèstica, guitarra i veus. La falta de prejudicis li va afegir a la nostra missió un risc molt atractiu que ens va espentar a enlairar-nos”.
Eixe risc va trobar recompensa amb Disco 24 (1999) la seua primera demo gravada com a Dwomo, la qual va ser premiada per Mondosonoro. Des d’eixe moment, se’ls obrin les portes de Radio 3, i amb els seus primers inclassificables discos i maxisingles que van del punk a la bossa nova passant per l’electrònica, comencen a fer-se un estatus dins del pop underground madrileny fins al punt de què al disc Descalzos en la luna (2005), són altres grups com Mad Professor, Big Tòxic o Spectrum els quals presenten versions i fan remescles de les seues cançons.
I és l’any 2007 quan donen una nova mostra del seu caràcter imprevisible, traslladant la seua base d’operacions de Madrid a València. “Ens vam traslladar després de la bona resposta del públic cada vegada que fèiem una presentació ací.” Explica Loran “Ja teníem bones amistats, i necessitàvem un canvi de visió, una nova etapa”.
"Descobrirem molt bones bandes, tant en aquells moments com ara" continua Loran, "és una llàstima que no hi haja vocació per tal d'eixir i exportar-les de cara a l'exterior." Segons Iglesias "ens vam trobar una escena diversa, una Russafa menys moderna, un Cabanyal en lluita, unes institucions més negatives respecte a la cultura... Hem vist nàixer grups, i acabar-se uns altres, i hem viscut el meninfotisme contra el qual tant ens van avisar. Molta gent no va entendre que vinguérem a una ciutat més xicoteta, en meitat de la crisi de la indústria discogràfica. En fi, a contracorrent, com els salmons”.
Un dels músics amb el qual es van trobar va esdevindré ràpidament en una mena de col·laborador habitual. Parlem del Gilberto Aubàn, millor conegut pel seu malnom artístic, Gilbertàstico, un altre inquiet franctirador de l'escena musical valenciana. "Jo estava en una discoteca per Blasco Ibáñez a altes hores, crec que el Miniclub, i de sobte va aparéixer davant de mi un 'tio' amb un pentinat molt estrambòtic i em va dir "Home, tu eres Gilbertàstico! Em va dur fins a Toni, que em va rebre dient-me: Per fi un artista underground! (rialles). Aleshores vaig entrar en la seua banda per a gravar el Disco Dios (2009) el primer que van gravar a València. I des d'aleshores col·laborem junts en diversos projectes, de fet va haver-hi un temps que els vaig tindre com a banda al meu projecte personal".
Des d'aleshores, van traslladar el seu "Cosmic Cocktail", com ells mateixos anomenen el seu estil, a la vorera del Túria. Iglesias ens aclareix que va allò del Cosimic Cocktail: "és l'antibandera. Una brigada internacional en moviment etern. No concebem l'art sense mutació, i el repte està a evolucionar sense perdre el nostre estil". Segons Loran ‘Cosmic Cocktail’ és la nostra resposta davant la falta d'imaginació." Una barreja d'estils i llengües que van de Maria Dolores Pradera a Stereolab, del francés fins al xinés.
"Com a anècdota, una vegada estàvem actuant i algú des del públic ens va cridar ‘poliglotes!’". Un poliglotisme que, en tot cas, els ha permés girar per Europa, Llatinoamèrica, Àfrica i fins i tot Xina.
Resposta davant la falta d’imaginació...i davant l’excés de prejudicis, com ha comentat abans Antonio. Precisament de les dues coses van donar una bona lliçó al disc, publicat en 2013, en el qual Dwomo van decidir cantar a la seua ciutat d’adopció.
El projecte va nàixer un parell d’anys abans dins del cicle Intercanvis, que el mestre del periodisme musical valencià, Rafa Cervera, també col·laborador de Culturplaza, va organitzar al Centre Cultural Octubre, i en el qual convidava a diversos grups valencians a fer relectures del cançoner d’altres grups de la terreta. I també a Dwomo. “Em va cridar l’atenció la manera que tenien de barrejar coses molt estranyes”, explica el mateix Cervera, “eixa manera de fer folk que no era folk, de fer pop molt estrany, amb eixes lletres meravelloses que mai saps ben bé d’on venen”.
La qüestió és que els valencians d’adopció s’ho van prendre tan seriosament que dos anys més tard la seua particular taronja sonora es collia d’un arbre d’on versionaven de Julio Bustamante a Ovidi Montllor, de Francisco a Vídeo, Amor sucio o In Fraganti. Sí, Ovidi Montllor i Francisco apareixien al mateix disc, i tampoc es va acabar el món. Un electroxoc molt sucós que potser els va acabar de descobrir al públic valencià i els refermà com un dels talents més valuosos de la nostra escena musical.
Segons Cervera "Dwomo han aportat a l'escena local una cosa que per ací escasseja: un carisma i una disposició a prova d'incendis. Van vindre a València amb una mà davant i una altra darrere i en un temps rècord es van fer amb la ciutat i van seduir al públic i a molts dels nostres artistes." Gilberto Aubàn afegeix: "han aportat molt d'enginy, un sentit de l'humor molt absurd, molt naïf, fins i tot dadaista, que nodreix en gran manera l'escena local". "La clau està en la seua personalitat", sentencia Polaino, "que transcendeix del fet musical. Estan immersos en un procés de renovació i reinvenció constant. Mai han caigut en la repetició.”
Els últims anys els Dwomo han baixat el peu de l’accelerador pel que fa a la seua producció com a grup, per donar més espai als seus múltiples projectes paral·lels, com són Parmesans, Le Grand Miércoles, Dúo Caifás i un llarg etcètera. La seua última entrega discogràfica data del 2016, el recopilatori de cares B i cançons inèdites El eslabón perdido.
I tot just quan semblava que els havíem perdut la pista com a grup, tornen este pròxim dissabte 26 d’octubre a la sala 16 Toneladas de València per celebrar el seu vinté aniversari. Acompanyant-los sobre l’escenari, Mr. Perfumme i Saai! Una celebració que obri la porta a l’edició de nou material del grup que veurà la llum pròximament.
Carlos Gardel cantava al tango Volver això de “...veinte años no es nada...”. En el cas dels Dwomo, la veritat és que vint anys han donat per a molt. En el seu cas, han sigut dues dècades de beneïda heterodòxia, imprevisibilitat, imaginació, i falta de prejudicis. Una dècada de les quals, aquests dos cosmonautes sonors, ja porten fent de l’escena musical valenciana un lloc més interessant, i també més divertit. I amenacen seguint, ja que, segons Antonio, “l’espai és immens i el viatge continua”.
Per molts anys.