VALÈNCIA. Esta espècie molt nombrosa i molt estesa, té diferents subespècies que ocupen el mateix hàbitat a diverses hores del dia i que repassem a continuació:
Ni el desdejuni, ni el dinar, la menjà més important del dia és l’esmorzar. Això ho saben tots els valencians treballadors, però hi ha un que ho sap millor que ningú: l’esmorzador professional. Si plou la deixarem caure, i si fa calor canviarem la terrasseta per l’aire condicionat del local climatitzat, però per res del món es quedarà sense esmorzar.
Este animal panxut i de bon caure coneix els millors horaris, els millors bars, i les millors barreges que existeixen en tot el territori valencià. No fan cas dels influencers que es pensen que han inventat l’esmorzar i recomanen llocs finolis, ells són tradicionals, de mantell de paper, vi en llimonà, i flam de café o natilles en galeta Maria de postres.
L’entrepà com més gran millor, res de mig, sempre sencer i en bona cosa de mescla carnívora. Important també que la part siga abundant i incloga cacaus, tramussos, i ensalada en algun element en salmorra. Per a beure no pot faltar el vi o la cervesa, sempre en format de litre, i sempre buida al final de l’esmorzar, en eixe moment previ a fer-se el cremaet. A més els dies festius tot pot escomençar en una cassalla arrancadora, i acabar en un gintònic dels antics, en bona cosa de Larios i sense llavoretes, perquè a ell amb l’alcohol li passa com a Spiderman amb la pluja, li fa aire. Sens dubte és l’amo del bar cada matí, on pot passar un parell d’hores i ingerir 1500 calories gastant només uns eurets.
S’ajunten després de dinar, apareixen en les seues bosses enormes i demanen els seus cafés. Tallat descafeïnat de sobre; bombó del temps en got de vidre curt de café; café sol del temps, sense llima, en la llet de soia freda i sacarina; i un café descafeïnat de màquina llarg de café, en llet semidesnatada temperada, sense bromera, en sucre moreno, en tasseta de porcellana i a banda un got en un gel i un trosset de llima. El cambrer acostumat a tractar en esta espècie no es desespera, i es proposa complir la comanda fil per randa, perquè sap que si la llet està massa calenta, el gel un poc desfet o s’oblida la sacarina obtindrà una reprimenda sonora del tipus: “altra volta la llet bollint, mira que t’he dit que la volia freda!”, o “que despistat eres, mai dus la sacarina damunt!”.
Les cafenet es mouen en grups, mai van a soles i mai callen, el silenci és el seu major enemic. El silenci i les envejoses del bar d’enfront. Són les reines del bar/cafeteria cada vesprada, algunes poden passar 6 hores en la taula amb el gotet del café davant d’elles, sense alçar-se ni tan sols per a anar al bany. Altres apareixen i desapareixen seguint l’horari escolar, i també hi ha només cafeneteres de cap de setmana. Quan és un grup molt unit sincronitzen els seus períodes, acudixen totes al mateix perruquer, a la mateixa esteticista i acaben fins i tot semblant-se les unes a les altres.
És una espècie fonamentalment femenina, molt territorial i tancada a rebre nous espècimens dins de les seues colles. Entre els seus temes de conversa favorits està l’amiga que eixe dia no ha acudit al café, el grup de whatsapp del col·legi, i els últims xafardejos del veïnat. Gasto no en fan massa tampoc, però ambientar, ambienten bona cosa.
A poqueta nit, quan van desapareixent les cafeneteres, agafa el relleu el perdut o apuracases. Igual ha estat allí tot el dia, igual no, mai saps quant de temps du recolzat en la barra del bar. Sembla part del mobiliari, té la postura agafada en la barra i d’allí no el mou ningú. Sempre en el gotet mig buit, perquè és prou pessimista, ha escoltat més d’una volta dir al cambrer “ja ho tens bé per a hui”.
La seua mesura ideal és el vaquerito, el seu destí cremar l’herència o els estalvis familiars, la seua posició sempre lleugerament inclinada, i el seu crit de guerra “fica’m altra”. Són éssers solitaris, però si t’apropes a ells i els preguntes qualsevol cosa et donaran conversa, i et contaran les veritats de la vida “in vino veritas”. De fet poden passar del silenci absolut a pegar algun crit, moment que sol precedir el “vés i gita’t, i ja tornaràs demà”.
Coneixedors de tots els municipals del barri (els han hagut d’acompanyar alguna volta a casa) els /barerus ebrius/ no poden ser donants de fetge. Tampoc solen tindre massa vida social i han tancat més voltes els bars que alguns cambrers veterans. Si et creues en algun perdut, bastarà en no fiar-li diners que mai tornaràs a vore, i en evitar el seu alé capaç de tombar caminants blancs més ràpid que els dracs de la Khaleesi.