El ‘Manhattan Transfer’ de John Dos Passos: la ciutat o l’ànsia totalitzant

VALÈNCIA. Com a bon nord-americà nascut a finals del segle XIX, la genealogia de John Dos Passos (Chicago, 1896 – Baltimore, 1970) portava en el mateix cognom l’evidència dels orígens que havien aplegat navegant a eixes terres. Descendent per la branca paterna de comerciants portuguesos que des de l’illa de Madeira buscaren un millor futur, Dos Passos va nàixer quan son pare ja havia assolit sobradament eixe futur i era un ric i influent advocat de la ciutat de Chicago. Fruit d’una relació doblement adulterina entre eixe advocat i una aristòcrata de Virgínia, el jove John no podria utilitzar el cognom patern fins als 16 anys, quan els pares, després d’un llarg infern legal, pogueren normalitzar aquella relació.

Fins a eixe moment la infància i primera joventut de Dos Passos va ser una successió de viatges amb sa mare per Europa i Estats Units. És el que té ser fill d’una aristòcrata que davant l’escàndol decidí tirar de recursos familiars i posar terra pel mig. “He crescut en els hotels”, arribaria a dir el mateix Dos Passos, sembla que no massa entusiasmat amb la infància itinerant que va viure.

En qualsevol cas, pareix que aquella itinerància constant li marcaria el camí. Després d’una elitista escola de Nova Anglaterra i una llicenciatura en Arts per Harvard, en 1916 ja passejava i ampliava estudis a Espanya, des d’on botà a una França immersa en la Primera Guerra Mundial, i on serviria com a voluntari conduint una ambulància que alleugerava l’infern de les trinxeres. Tota eixa experiència seria el material viscós de la seua primera novel·la, One Man’s Initiation: 1917, publicada en 1920, i el de la segona, Three Soldiers, en 1921. Seria esta darrera, ja dotada de més substància i un encara relatiu però ja perceptible ofici, la que li portaria unes crítiques elogioses i un cert reconeixement en els ambients literaris nord-americans, quan només tenia 24 anys.

Però l’autèntic colp de puny estava per vindre. Ho faria en 1925 i la novel·la es diu Manhattan Transfer. Abans d’això, des del seu retorn d’Europa havia alternat Nova York amb nous viatges (eixa ambivalent herència materna) dels quals sorgirien nous llibres. Així, en 1921 es pujarà a l’Orient Express i recorrerà els Balcans, Turquia, el Caucas i Orient Mitjà, conformant eixe periple una de les experiències més fascinants de la seua vida, que es reflectix en un seguit d’articles que voran la llum inicialment en diverses publicacions nord-americanes, i que finalment seran editats de manera conjunta en 1927 amb el títol Orient Express, un dels llibres més singulars i atractius de l’autor. Abans, en 1923, eixiria l’assaig Rosinante to the Road Again, una sèrie d’articles al voltant de la realitat espanyola, espill d’una passió per les terres ibèriques que en ell no s’extingiria mai. Com no ho faria un compromís polític esquerrà que se significarà de manera notòria en 1927 amb l’episodi de l’execució a Massachusetts dels anarquistes Sacco i Vanzetti, després d’un juí per robatori i assassinat replet d’irregularitats. L’oposició pública mostrada per Dos Passos a la pena imposada el condemnaria a la llista negra dels poders nord-americans.

La dècada dels 30 serà la de la seua consagració com a escriptor. The 42nd Parallel (1930), Nineteen Nineteen (1932) i The Big Money (1936) conformaran l’anomenada Trilogia USA, una exitosa tríada on l’autor pretenia reflectir –i ho va aconseguir– les tres primeres dècades del segle XX des del prisma nord-americà. Literàriament parlant va ser, molt probablement, el seu cant del cigne. Però els anys de la redacció de la trilogia seran també els de la seua presència més o menys continuada a París, formant part de l’anomenada Generació Perduda. Al costat d’Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald o Dorothy Parker, Dos Passos serà un més dels nord-americans que passejaran per eixa ciutat la dipsomania generacional que tant i tan bé practicaven, envoltada d’una bohèmia molt relativa de la qual aquell grup d’expatriats voluntaris i genials eixien i entraven capritxosament. I també Espanya, amb l’espectacle apassionant de la República i l’horror de la guerra, la ruptura de l’amistat amb Hemingway a la vista de la seua insensibilitat davant de determinats excessos, i el desencís polític en comprovar la deriva totalitària de l’estalinisme, tan actiu en la rereguarda republicana.

Els últims anys (les últimes dècades, en realitat) de John Dos Passos tindran més llibres, però poc o gens substanciosos. Dos matrimonis, una única filla i un conjunt de circumstàncies vitals i personals que el duran a poc a poc, com les aigües d’un riu que després d’un salt impressionant van perdent força, a una irrellevància literària tan progressiva com trista, fins que la mort va executar la seua inapel·lable sentència en setembre de 1970, oblidat per tots, indiferent per a molts.

Costa entendre l’escassa entitat literària de les darreres dècades de Dos Passos quan llegim Manhattan Transfer (Proa, 1965). Perquè poques vegades un autor de poc més de 25 anys ha sigut capaç d’expressar amb tanta contundència i qualitat una metàfora total sobre la ciutat. Com revela el propi títol, la ciutat és Nova York. Amb els seus gratacels, rodamons, milionaris, oficinistes, desemparats, lladres, actrius i tota la fauna inabastable que és capaç d’abocar una urbs als seus carrers i places, als seus apartaments minúsculs, als caus més miserables, a les mansions més sumptuoses.

Potser a hores d’ara l’estructura de l’obra –una successió immensa de personatges d’aparicions més o menys efímeres– siga percebuda pel lector més inadvertit amb certa normalitat, però no ho era quan Dos Passos va lliurar a les premses esta autèntica obra mestra. Inevitablement influïda pel Dublín que sorgix de moltes de les pàgines de Joyce, i tres anys avançada a Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, i més de vint a La colmena, de Camilo José Cela, Manhattan Transfer compartix amb estes dos últimes la condició de novel·la col·lectiva, i en les tres no existix un únic o ni tan sols un grapat de protagonistes, perquè tots els personatges, sense distinció de la seua grandesa o miserabilitat, conformen el rostre únic i divers de l’ens que els absorbix i els modula.

La novel·la, de més de 400 pàgines segons edicions, abasta un període d’aproximadament vint-i-cinc anys de vida ciutadana, i tot eixe temps fluïx com una solitària escena d’un dinamisme trepidant, un immens mosaic sense fi que posa davant dels nostres ulls la lluita per la vida de dotzenes de personatges, i ho fa sense treva ni descans, traslladant al lector sensació d’estar assistint a l’observació minuciosa d’un fascinant formiguer humà, uns connectats amb uns altres, uns altres absolutament perduts.

En Manhattan Transfer no existix sentimentalisme, ni molt menys pietat, només una acta alçada des de la capacitat d’aprehensió i la genialitat de l’autor, des del rigor de qui pretenia denunciar la brega constant que el capitalisme imposa com a modus vivendi, la deshumanització que comporta i simbolitza la ciutat, però que amb la destil·lació que el temps ens regala perd part de la seua primigènia càrrega denunciatòria per a transformar-se, amb una certa amabilitat, en una vivíssima i brillant descripció dels dies inquiets de tants personatges, d’eixe reconeixement inevitable o eixe espill on tants podem albirar ombres i absurditats que tan familiars poden resultar-nos.

Realisme descarnat, diàlegs elèctrics, incapacitat d’eixir del cercle que la metròpoli exigix com una maledicció, tot en Manhattan Transfer inspira més tendresa que indignació, més empatia que crides a les barricades. Una visió panoràmica i genial, una d’eixes obres que, tot i la seua datació més que certa, romandrà sempre en els espais que la literatura reserva a les grans obres intemporals gràcies al talent –de curta durada, però talent, i immens– d’aquell nòmada tan genuïnament nord-americà anomenat John Dos Passos.