VALÈNCIA. Durant la dècada dels setanta del segle XX la narrativa anglesa va rendir-se als peus d’Iris Murdoch. En un panorama dominat per les figures i les obres d’autors com Kingsley Amis, Graham Green, William Golding o Anthony Burgess, i encara sense la presència aclaparadora de l’anomenada Generació Granta (Amis fill, McEwan, Barnes o Rushdie) que regnaria sense restriccions durant la fi del segle passat i l’inici de l’actual, l’aparició durant eixa dècada dels setanta d’obres com The Black Prince (1973) o The Sea, the Sea (1978), sorgides de la mà d’Iris Murdoch, va significar una alteració de l’orde narratiu anglés que encara perdura.
No es tractava d’una jove acabada d’arribar al món de les lletres. Perquè Iris Murdoch (Dublín, 1919 – Oxford, 1999), irlandesa per naixement però de família anglicana i educada a Anglaterra, ja venia escrivint novel·les des de la dècada dels cinquanta, i no havia sigut precisament una escriptora precoç. La seua primera novel·la va publicar-se quan ja havia complit els trenta-cinc anys, i va ser el resultat de la necessitat d’indagació que la seua passió i devoció natural –la filosofia– no li permetia desenvolupar amb les particularitats, ramificacions, divagacions i estructures que sí li donava un gènere com la novel·la.
La principal característica del conjunt de l’obra d’Iris Murdoch és sens dubte la profunda independència que manté respecte a les modes o corrents literaris del seu moment (de qualsevol moment, podríem afegir), la singularitat i fins i tot la reconeixibilitat que desprén qualsevol paràgraf de les seues novel·les, la revolució silenciosa (i per això doblement perdurable) que va suposar la presència autònoma d’una veu tan especial i diferent a tot allò que la precedia, i també a la contemporaneïtat a la qual va sorprendre i a la posteritat que l’ha consagrat sense a penes dissonàncies, convertint-se en un referent i una de les principalíssimes autores de les lletres angleses del segle XX.
També presenta una singularitat ben especial: les seues novel·les, tot i estar dotades sempre d’un rerefons de permanent indagació introspectiva (aquells estudis i aquella devoció per la filosofia, aquell foc inoblidable), són -a pesar de l’ampla extensió de pàgines habitual de la majoria d’elles- absolutament assequibles per a un públic molt majoritari, i per tant no patixen d’eixa taxa de dificultat que sol gravar les creacions d’una determinada altura intel·lectual. I potser eixe siga el gran secret de la perdurabilitat d’Iris Murdoch, de la seua accessibilitat fonda i humana, de la seua indagació complexa i alhora senzilla al voltant de les dificultats i les contradiccions del fet de viure, i que deixa en els seus lectors la sempre agradable i addictiva sensació d’haver crescut mentalment en acabar qualsevol de les seues novel·les.
El mar, el mar (Edicions de 1984, 2017) és, molt probablement, el cim narratiu de Murdoch, la condensació més perfecta de tota eixa indagació constant en els abismes de la personalitat i de les relacions que establim de manera permanent amb els altres, el joc d’espills interminable que facilita la indagació de les raons últimes (meditades o banals) de les nostres accions i afectes, i els efectes que provoquen tots eixos moviments en les nostres pròpies vides.
El protagonista absolut d’El mar, el mar és Charles Arrowby, un cèlebre dramaturg de ressonàncies shakespearianes (no casualment nascut a Strafford-upon-Avon) i que arribat als seixanta anys decidix abandonar les llums de Londres i de mig món per a retirar-se a escriure un llibre que vol situar entre les memòries i un dietari de to filosòfic. Eixe retir es concretarà en una casa situada en una zona rocosa, al costat del mar i a pocs quilòmetres d’un poblet mínim de l’Anglaterra més profunda. Eixe mar omnipresent, amb els seus canvis constants de forma, essència i color durant el sempre dubtós estiu anglés, serà l’escenari i el reflex dels records que va desgranant la memòria de Arrowby, i que giren de manera molt principal al voltant de les diferents dones amb les quals ha compartit la seua vida. Però eixe teòric exercici memorialístic i solitari es vorà prompte alterat per la presència real d’algunes d’eixes dones, d’amics o de parents que per raons diverses acaben confluint en eixa casa estrambòtica, sense llum elèctrica i sacsada de manera permanent pel rugit o la calma del mar.
I entre eixes presències indesitjades (reminiscència inextingible de la vida mundana i activa de Arrowby durant dècades) sorgirà, com una burla del destí, la de la dona ja tan vella com ell, casada (no com ell), habitant casual d’eixe poblet minúscul i anodí, que havia sigut l’amor immaculat i pur de la infància i primera joventut del dramaturg i a qui havia perdut de vista (per voluntat d’ella i sense oblidar-la mai) més de quaranta anys arrere. Eixa presència alterarà de dalt a baix els sentiments i la raó d’Arrowby, i donarà peu a una sèrie de situacions tan patètiques com còmiques, tan delirants com pures, i a les quals contribuirà amb les seues aportacions tota eixa pintoresca fauna i cort de vells amics, familiars i amants que s’instal·len en la casa més o menys temporalment per a ajudar o corregir al dramaturg en la seua passió renovada i antiga.
La devastació que un record idealitzat pot fer en les ments més lúcides, els viaranys de l’egoisme, els perills de la intel·ligència i de les elaboracions excessives, l’autoengany com una forma de redempció, la capacitat o no d’assumir determinades circumstàncies inalterables són només alguns dels magmes que bullen al compàs dels ritmes del mar i les onades que alça esta novel·la perfecta, del soroll de fons que s’instal·la en la consciència i que el talent d’Iris Murdoch va construir amb la paciència, la seguretat i la solidesa d’una obra mestra.