Josep Porcar: "Amb aquest poemari he buscat la pau; la crítica t'acaba cremant"

CASTELLÓ.El poeta castellonenc Josep Porcar diu haver encontrat la pau amb el seu últim poemari, Els focs ignífugs. Una obra que respon a un canvi de rumb en la biografia de l'autor. Entre d'altres, pel seu contingut, ara menys crític amb el seu entorn. En aquest nou llibre, l'escriptor es permet parlar de les dues terres que tant el marquen diàriament, com són Castelló i, des de fa un temps, Vic. A partir de les seues muntanyes o, com diu el poeta, entre els sotaboscs i aiguamolls que hi ha, constitueix aquest llibre, per al que també dedica un lloc a les amistats, a les quals fa un petit homenatge.

"En els meus anteriors llibres hi havia molta més reflexió de tipus filosòfica i crítica sobre la societat. Hi havia una mena de tristor, queixa i incomoditat que en aquest llibre he abandonat. En aquest llibre hi ha una cerca de la pau a través de les reflexions personals. La crítica t'acaba cremant. Per això, he volgut fer un llibre més conscient i contemplatiu de la vida. Ací el cremar és lent. No és un cremar que et desgasta. Crea, per tant, un foc més perdurable", assenyala Porcar.

Des dels anys 90 du el castellonenc escrivint poesia, si bé durant una dècada va deixar de publicar. Una pausa que, afortundament, no va afectar a la seua fructífera carrera. Porcar ha sigut reconegut amb infinitats de guardons, entre d'altres el Premi Octubre de Poesia 'Vicent Andrés Estellés' (1998) per La Culpa; el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (2014) per Llambreig; o el Premi Ciutat de Sagunt (2018) per Anys llum.

La poesia, com el mateix diu, és "una marató, una carrera de fons". "Al meu entendre, la poesia ha de ser relativament discreta. El poeta no ha de buscar ser una estrella de rock, sinó una veu humana que estiga disposada a traslladar la seua visió del món. Una visió que cerque la bellesa sense deixar la reflexió", manifesta l'escriptor.

Aquesta visió ha acabat afectant, així, a la seua manera d'escriure. Per a Els focs ignífugs, Porcar ha buscat més claredat expressiva i més comprensibilitat que en els seus anteriors treballs. El castellonenc ha volgut apropar-se així de manera més exitosa al lector. "Hem de pensar que no sols escrivim per a nosaltres, els poemes s'han de poder entendre. En aquest sentit, he treballat molt l'autonomia de cada poema, perquè funcionara per si sols com un artefacte líric, directe i precís, on cada paraula estiguera molt meditada. Vaja, que no depenguera un poema d'altre. I per això, també he replantejat qüestions més tècniques com la musicalitat del poema. Tot plegat, aquest canvi de rumb segurament anirà més enllà del que pense. Implica un nou horitzó", explica Porcar.

Un itinerari lligat al poemari

Pel que fa al contingut, més que el "què", en aquest poemari importa molt "l'on". On està escrita cada paraula i d'on va vindre la inspiració per a cada poema. Així és que al final del llibre hi ha un apartat on s'especifica l'espaitemps de cada text. "Tots els poemes estan vinculats a un lloc i molts varen ser escrits a la tardor. Per això, he intentat fer un itinerari experiencial propi al llarg de tot el País Valencià i Catalunya. A la zona del Prepirineu i llocs vinculats. D'aquesta manera hi ha poemes que poden ser absolutament traslladables a l'experiència del lector. Si van a aquests llocs, comprovaran que allò que dic qualla amb el que veuen".

En començar, l'escriptor es situa a la comarca d'Osona i es deté per racons com els Cincgles de Tavertet, La Foradada o el Pla del castell de Tona. Mentre que a la part dedicada a Castelló, els poemes recorren els paisatges de Culla, El Desert de les Palmes o la Platja del Serradal.

Això sí, Porcar no s'aparta completament de la reflexió, ja que en alguns poemes parla de la pobresa i la tragèdia al Mediterrani, com ocorre en Vaixell de Paper. Amb tot, com déiem, dedica algunes fulles a poetes i amics, tal com Antonio Cabrera, Lluís Roda, Carme Pinyana o Alexandre Navarro.

Hi ha foc, hi ha crítica, però també hi ha delicadesa. Com afirma el castellonenc, aquest llibre no busca cremar. "El foc crema a altres, a si mateix. Els éssers som iguals. Intentem cremar sense cremar-se. Aquí el foc va relacionat a eixe color daurat que la natura té a la tardor. La natura és daurada, però no crema, sols crea bellesa".