VALÈNCIA. What is love? S’ha preguntat milers de vegades este habitant de la nit valenciana. Un espècimen únic al món, nascut a la Barraca, criat entre plàtans (Bananas) i cacau (KKO), amant del color Arabesco, li agradava baixar a l’Arena, menjar Chocolate, i jugar a fer Puzzles. Ara ja està massa major i té massa responsabilitats per a eixir el divendres de casa i tornar el diumenge ben entrada la nit després de passar 50 hores sense dormir, era una Espiral repetida cada cap de setmana, ara impossible de repetir. Per això és més fàcil trobar-lo un dissabte de vesprada assegut al sofà al costat de la filla (o de la néta) mirant a la televisió la pel·lícula de Toy Story 3, eixa on apareix el vaquer Woody, pintant amb ella una Aquarel·la o passejant pel parc Central al gos, que tancant alguna discoteca de les que solia freqüentar. Llocs que formaven part d’una ruta que el nostre espècimen seguia com si fóra una processó, i que ara han quedat abandonats.
Als remembers menys vells (de jóvens no en queden) encara és possible trobar-los algun Saturday Night, en eixes reunions que organitzen els membres de l’espècie per a recordar aquells anys. Perquè si una cosa tenen els remembers és Memories, tenen tanta memòria que poden parlar hores i hores d’aquelles nits mítiques dels anys 90 quan tancaven tots els garitos i vivien festes “com les que ja no es fan”. Tampoc es fan ja les barreges que ells bevien, unes creacions dignes del millor químic com Malibú amb pinya, Licor 43 amb Cacaolat, whisky amb taronja, i molt de licor blau i verd de Ribes barrejat amb vodka.
Els remembers han evolucionat, antigament s’anomenaven bakales, però el nom era lleig i com si foren pokémons han evolucionat. Per això ara és més difícil reconéixer-los que en la seua època daurada, els anys 90. En aquells anys els podies distingir per les jaquetes bomber de nit, i de xandall de dia, per portar les ulleres de sol inclús en la foscor, i per dur un pentinat anomenat de “cendrer” que ja ha passat a millor vida. Les dones bakales solien mostrar el melic, anaven més pintades que una façana i ficaren de moda el pentinat del monyet rapadet en unes grenyes als costats, un pentinat molt afavoridor, tant, que mai més es tornarà a ficar de moda. Per cert en aquella època les sabates eren requisit per a entrar en les discoteques, així que molts duien sabates de mudar en calcetins blancs, o es quedaven tota la nit a l’aparcament inventant “el botellot”.
Ara no els distingiràs per la vestimenta de vaquer i camiseta, semblen persones normals en aparença, però si els fiques una d’estes tres cançons: Toffee, Flying Free, o Get it up no podran evitar ficar-se a ballar. A més si en eixe moment els dónes un palmito, descobriràs un dels grans secrets del remember: té una habilitat extrema en el domini “fantasia” del palmito, com els de Locomia, però sense donar-se aires.
La capacitat inhumana per a passar tantes nits de festa sense parar, i la visió nocturna, diuen les males llengües que estava provocada per la ingesta de substàncies prohibides. Però no, això no és cert, era tot talent natural, com li passava a Maradona o a Armstrong. I si tenien sempre molta calor o bevien molta aigua era per la mala climatització de l'època, no perquè prengueren estimulants, que sou uns malpensats…
Era una espècie molt nombrosa, però que està cada volta més envellida per l’absència de jóvens que ocupen els seus llocs. De fet els seus espais de reunió estan desapareixent, potser per culpa de l'alcoholímetre, o potser siga perquè molts d’aquells jóvens es quedaren un poc “pillats”. Perquè 1 de cada 10 membres d’esta espècie s’ha quedat un poc tronat, i ara sembla que els falte una fornada o un bull. Causa probable: l’insomni, que crema moltes neurones.
Mètode de transport: acostumaven a desplaçar-se en un Ford Fiesta, un Opel Kadet, un Seat Ibiza o Panda, o un Renault 5. També estaven els que vivien a prop d’alguna de les discoteques i acudia en un Vespino trucat amb un tubarro i decorat amb adhesius d’ACTV. També utilitzaven el tren, més concretament el disco-tren al Romaní, i el Chocobus. Però tots ells sense excepció han superat alguna volta el límit de velocitat de la recta de Sueca.
Ídols dels remembers: per a ells el DJ és el músic per excel·lència, des de José Coll, a Carlos Simó passant per Toni “el Gitano” o Raúl Platero. Encara que el seu messies és Chimo Bayo i la seua maredeueta la Faraona de Sueca.
Activitats actuals: molts d’ells duen vides normals i passen desapercebuts, la teua fornera o el teu carter poden ser remembers sense tu saber-ho. Ara bé, si acudix a algun festival que conté en les paraules Forever, 90’s o Love, pots sospitar. I si els dius “naf naf” a l’orella i et conesten “naken”, els has descobert. Per cert, com va dir un membre insigne de l’espècie “els meus amics han canviat l’speed per l'Espidifen”.
Efectes secundaris: com passa a la guerra, passar tant de temps sotmés a músiques repetitives, ambients humits i calents, i llums de colors cegadors, té conseqüències. Una d’elles és l’amor pels pàrquings, allí poden passar hores i hores sense fer gran cosa, i altre efecte la defensa irracional del so dels vinils. En casos extrems també patixen dilatació permanent de pupil·les, o espasmes en la bancà dental.