El ‘sex-appeal’ de la mar de Sot de Xera

VALÈNCIA. El cel és com si fóra un mar planetari, amb les seues corrents fredes i calentes. Els ocells quan migren, com si foren peixos, trien algunes d’estes autovies. Algunes segueixen el traç de la costa, altres van per la mar, però sense allunyar-se molt del litoral. Només les més atrevides creuen la mar, entre Àfrica i Europa, aprofitant l’aliment que avitualla algun barco.

Amb esta metàfora geogràfica, on el cel dels ocells és casi el negatiu de la mar per als peixos, representava l’ornitòleg Antonio Bañuls Patiño al taller Pardal Blau que l’arquitecta valenciana Estelle Jullian va organitzar amb ‘la cuarta piel’ al programa Estratos de Las Cigarreras CC. I a una altra geografia, esta travessada per la conca del riu Túria, es troba un dels santuaris valencians per a ocells.

El Sot de Xera, un parc natural entre els Serrans i la Plana d’Utiel, bé podria ser un paisatge submarí. Està conformat per l’erosió de rius i barrancs amb enormes fractures que han desplaçat l’escorça terrestre fins a sis-cents metres de profunditat. Un paisatge recurrent a la serralada Ibèrica entre Conca i València que deu el seu origen a un oceà juràssic, conegut com la Mar de Tethys en honor a la deessa grega de la mar. Hui només la mar Negra, la Càspia i la d’Aral són vestigis d’este oceà.

Però tornem a imaginar que els pardals són peixos i que Xera és un poble submarí. Hi ha ocells que van i tornen, i altres que trien este indret per a aparellar-se durant tot l’any. És el cas de la merla d’aigua, un pardal amb el bec llarg, el pit negre i el llom blanc. La construcció del niu forma part del ritual de seducció per als mascles. Ells trien la molsa —les plantes sense flors que creixen als llocs humits— i les fulles seques, li les mostren a les femelles i construeixen els nius amb formes semiesfèriques. Segons l’arquitecte Juli Pallasmaa, quan els ocells utilitzen molsa, líquens, plomes i cotó estan tractant d’aïllar tèrmicament els seus nius. Algunes espècies de vespes i formigues també utilitzen la molsa per a construir els seus indrets.

Tornant a les merles d’aigua, estes aprofiten la humitat per a reblanir els materials i també per a trobar els millors amagatalls. Al cap i a la fi, el niu és el lloc on criaran almenys dos vegades a l’any. Aprofiten buits dels penya-segats propers del riu, i fins i tot a vegades ho fan darrere de les cascades. Una situació molt discreta que els permet estar prop de l’aigua: els agrada tant que fins i tot comparteixen anatomia amb els ànecs per a poder capbussar-se. I així, tant mascles com femelles, obtenen l’aliment per a ells i la criança, amb una dieta d’insectes i crustacis que viuen baix l’aigua. Això sí: la presència de merles d’aigua, segons el Parc Natural, és un bioindicador de la qualitat de l’ecosistema i els últims anys està en risc de desaparèixer.

“La iniciativa i la tècnica amb què construïen els seus nius els animals és tan eficaç que no és possible millorar-les de tant com superen els paletes, fusters i picapedrers”, escrivia el filòsof de la ciència Gaston Bachelard citant a Ambroise Paré. “Doncs no hi ha home que siga capaç de construir una casa tan adequada per a ell mateix i per a les seues cries com les que construïen aquests animals. D’esta veritat procedeix el proverbi segons el qual l'home ho pot fer tot, llevat de construir un niu igual que els pardals”.

Algunes de les larves que constitueixen la dieta de les merles d’aigua són unes libèl·lules de color blau conegudes com donzell mercurial, si bé prefereixen ambients més assolellats que les merles. El més curiós d’estos insectes és l’aparellament: la femella estira el seu abdomen per aparellar-se amb el mascle mentre este li agafa el coll amb l'abdomen perquè no se’n vaja amb un altre mascle. Aquesta forma d'aparellar-se fa que es forme una curiosa forma de cor entre ells.

Una vegada han copulat, estes libèl·lules posen els ous sobre plantes i arrels aquàtiques, on els cuiden durant casi un any; per això és important que els rius tinguen plantes a la seua ribera. Les femelles són pràcticament verdes, mentre que els mascles presumeixen d’una banda trenada amb negres i el característic blau, òptima per a camuflar-se mentres cacen mosquits.