VALÈNCIA. Ximo Díez va deprendre a nadar en la Gità. Tenia ja huit anys i l’aigua li feia fredat. Això no podia ser, ni en aquell lloc del món ni en aquell temps. Un amic de son pare, Amadeu Branchadell, que alçava dos metres de terra, fort com una garrofera i traça de boxejador, li digué que li deixara al xiquet un dissabte i li’l tornaria el dilluns fet un home. Dit i fet. Ximet no acabà fet un Mark Spitz, però, més que manco, s’aguantava en l’aigua. Com ho va aconseguir? Don Amadeu li nugà una corda a la cintura i el refilà a l’aigua, entre els dos clotxiners que tenia. Corrien els anys 40 i així eren les coses. I per a mon pare, sense anar més llunt, no foren distintes poc després, en els 50. Molts infants entraven d’aprenents en les barques, sent ben menuts, i embarcar-se sense saber nadar era mala cosa. O sense aguantar-se almenys. El meu iaio Felipo també nugà a mon pare, amb un cap, i li digué que quan passara la panxa de la barca per baix, d’un costat a l’altre, ja ho podrien deixar estar. Com per a no deprendre!
Díez, membre dels Cronistes del Regne de València i el més preclar dels erudits marítims del Cap i Casal, afirma orgullós que va deprendre a nadar en la Gità, aquella Ítaca efímera que tingué el Grau, amb les concomitàncies fonètiques incloses. En aquell temps els clotxiners, i entre ells els de Branchadell, s’ubicaven a sotavent del popular escull en forma de L en espill. La Gità fon una illa artificial, estreta com un pirulí, i hui és un moll ingent. El dic nord del port (popularment dit el paretó) està arrematat amb el vell far de rajola que tardà vora tres dècades en ser realitat, des que es projectà. Entrà en funcionament l’any 1930. A pesar de la protecció de l’escullera nord, finalitzada a primeries del segle XX, les tempestes convertien la dàrsena interior en una mar bollint “com a cassola en forn”, que diria el poeta March. En molts ports mediterranis es construïen dics paral·lels a la costa per a protegir la flota dels temporals. I així fon que també en València es va decidir construir l’illa artificial que trencaria les ones i va nàixer aquell paradís llarguerut on regnaven l’orada, el llobarro i l’esparralló. Com ens conta el propi Joaquim Díez, el Túria desembocava molt més prop del Grau que hui i, per açò, l’àrea del port secularment havia sigut rica en nutrients, provinents del riu, que, per les corrents, es concentraven entorn a la Gità i ajudaven a fer créixer el mite de la millor clòtxina del món.
Ans del trenc d’alba salpaven les barques que deixaven als pescadors en l’escull, carregats amb els atifells, la cadireta de boga, la caixa dels hams, les canyes i la il·lusió per un bon matí de captures. Uns altres anaven en la “golondrina” que sempre feia parada en l’insospitat illot fèrtil en peix que, primer s’uní a terra i en acabant s’eixamplà fins a convertir-se en el descomunal moll que és hui, on encara es concedixen llicències de pesca. La llegenda romàntica atribuïx el nom de l’illa al fet que, vista des de terra, pareixia una dona gitada, surant en les aigües. Cal un exercici d’imaginació superlatiu per a donar versemblança a l’explicació. Tant que segurament el topònim deu tindre un altre orige: en valencià una gità(da) és també un vòmit i realment les gavarres “gitaven” pedres i terra sobre la mar per a bastir l’escull. Hi ha una segona opció: en la mar “gitar” vol dir llançar per la borda la càrrega d’un vaixell per a que no s’afone. L’illa “gità(da)” seria aquella feta a pur del rocam que es bolcà des d’“anclons” i barcasses.
El “rompeolas” –que així era coneguda també la Gità– frenava l’ímpetu dels temporals de llevant i protegia les embarcacions arrecerades en el port, una de les obsessions de tots els enginyers des de 1483, amb el primer privilegi conegut per a bastir un pont de fusta en la platja del Grau. A una d’aquelles “golondrines” que feien el trajecte a la Gità i oferien un passeig dominical per la dàrsena li deien, també, Rompeolas. Potser fóra fins i tot la de Melchor Gallart Cerveró, de professió maquiniste de vaixell. Els vells pescadors i marins del Cabanyal —i la mar envellix ràpid als hòmens– buscaven oficis menys exigents en aplegar la primavera d’hivern a les seues vides, però sempre prop del negre “ponto” homerià. Aquelles barques es deixaven engrunsar per les ones com un jonc i, amb elles, es bellugaven també els bancs, fets de cabirons amb els cantells matats, on s’assentaven els passatgers, quan l’oratge no convidava a estar al ras, en la coberta superior. Tot desprenia una olor a fusta banyada i a puro, com els vagons del trenet, i a gas-oil.
Melchoret colava molts diumenges a les seues nétes Marisa i Maria del Mar, que passaven el trajecte fins la Gità estralejant entre la gent i fantasiejant amb el cofre del tresor, tancat amb una abraçadera metàl·lica, i en el refresc i les papes promeses. L’excursió a l’escull enfervoria als valentins, especialment als més menuts, i els dissabtes i diumenges les barcasses navegaven a gom. N’eren moltes, també, les famílies que anaven a passar el dia, amb ombrella i entrepans, ja que l’illot tenia uns escalons de pedra des d’on els xiquets es llançaven a l’aigua. L’última “golondrina” solia tornar al Grau carregada amb els pescadors, els seus poalets de peix i els rostres petulants o decebuts, i també amb les famílies que més estiraven el jorn. Els curiosos s’acostaven a dotorejar el gènere en els poals. Els més aclamats sempre eren els qui, per amistat, tenien ocasió de deixar caure la xamberga des de les estructures de fusta dels clotxiners. En realitat es tractava d’un acte de simbiosi: el pescador tenia accés a un lloc privilegiat per a la captura de la preuada orada i l’amo s’estalviava uns quants criançons de clòtxina, el botí favorit de les orades.
Sí, la València marítima tingué una Ítaca junt al vell far. La hipèrbole s’acreix en els records idealitzats de la infantesa; tant que, de fet, l’anhel de xafar de nou la Gità és com el retorn utòpic als llocs on la felicitat ens abraçà de xiquets. La memòria d’aquella joia primerenca convida a relativitzar, de forma intensa, la dimensió de les coses i com canvia en funció de l’edat i dels estats d’ànim: la distància entre la Gità i l’amarrador de les “golondrines”, la grandària de l’illot, el comfort de les casetes dels clotxiners, la calma de les aigües, a sotavent, com un llac oriental d’una pel·lícula de Kim Ki-duk, la robustesa impertèrrita del far o el tamany dels peixos. I a extrapolar-ho a la vida sancera. Qualsevol moment és bo, per a retre honors a Einstein i la seua teoria.
En aquells anys el port era només, pràcticament, l’actual dàrsena deportiva. Per nord el tancava l’escullera que unia la platja de Les Arenes i el paretó. Feta de roca i pedra, els sediments formaven en ella algunes minúscules cales on buscar cucs, guardar tresors –una tella, un tros de fusta motlejat per la mar–, fumar els primers cigarrets d’amagotis i, els més afortunats, furtar algun bes innocent. Al final hi havia un pas d’accés al paretó, només per a vianants, des d’on s’ataüllava la Gità. Al fons, en recte, el vell far anava creixent amb cada pas, com un ariet que s’adinsava suicida entre les ones i apuntava al cap Negret d’Eivissa, on tantes voltes encararen la proa els marins del Poble Nou de la Mar.
Ens ha tocat viure un temps de paradoxes, de presses –ànsia, a sovint–: al volant, per consumir, per arribar, per acabar, aliens al camí i a Kerouac. Tot és un afany que, al remat, esdevé avorriment, no saber què fer i caure esclaus d’alguna andròmina tecnològica. El pas del temps en la mar és tota una altra cosa. És prou amb una “golondrina” de la infància, amb un vell i el seu rostre nostàlgic de mirada perduda en l’horitzó, amb esperar que el suro s’afone entre les suaus ones de l’espill negre o, senzillament, amb observar el no-res i escoltar el silenci, hipnòtic. El temps era tot un altre en la Gità, en l’efímera Ítaca valentina on Ximo Díez, a qui tant devem, deprengué a nadar quan tenia huit anys.