Martini, Cinzano o Vittore? En la primera seu del Llevant o en el bar on es funda el València? Un Torino de Teulada? Un escabussó en Moraira?
El vermut era un antiquíssim licor amarg d’escàs èxit fins que Alessandro i Luigi pegaren una cavil·lada per a capgirar la història i li afegiren la combinació de notes botàniques que li donen el sabor amable que té hui. Açò era 1863. L’any 1890 Martini & Rossi, des de Torí, ja exporta 300.000 caixons als Estats Units d’Amèrica.
L’any 1893 Flaminio Mezzalama obrirà en Barcelona una bodega on embotellen el vermut que reben en gros i així eviten aranzels i, més tard, dos bars modernistes que es diran Torino: el Petit (1901, Escudellers 8, actual Grill Room) i el de Passeig de Gràcia 18 (1902, desaparegut). Vermouth Torino és com paella valenciana o fabada asturiana: l’orige dona prestigi i singularitat i aplega a ser marca. El Torino és diferent als altres vermuts. És únic i està de moda. Molts cellers locals l’imiten però cap d’ells és Martini.
No tardaria la febra (encara sense xic Martini ni tocadeta de llavis) en aplegar a la ciutat de València. En 1906 Enrique Novajarque inaugura el bar Torino. Allà es fundarà en 1919 el València FC, entre vermuts, orxates i monedes a l’aire. Conta Hernández Perpiñà que Milego i Medina s’amagaven en l’andana per a esquivar els creditors. Potser no fora per a tant, però la cèlebre escena recorda la xarcuteria Satriales, on Tony Soprano feia negocis mentres l’agent Harris, del FBI, devorava entrepans de pastrami.
El vermut ja era conegut en València. Cherubino Valsangiacomo s’instal·la en Alacant l’any 1880 per a accedir al raïm de les zones d’interior i en 1923 compra cellers en Utiel i en el Grau de València, que, per les seues connexions ferroviàries i portuàries, es convertix en un node vitivinícola essencial. En els 40 la família apareix vinculada al Llevant UD, que veu definida la seua granota marinera en un anunci de… Cinzano.
Ignorem si el Vittore produït per Valsangiacomo des de 1904 és el vermut que servien en el bar del vell federal Arlandis, primera seu llevantina en 1909, en el desaparegut carrer Xapa del Grau, o si algun portuari despistava ja botelles de Martini mentres Harris vigilava des del cantó de la Casa de les columnes.
L’estiu passat encomanàrem una paella magnífica en el Racó de l’Arròs de Moraira. El propietari ens regalà una botella. “Tasteu açò. Jo no bec una altra cosa. El fan a Teulada”. Era el Vermouth Torino de Llobell, fet amb moscatell de la Marina i botanitzat. Com a fi de festa ho fonguérem tot amb un escabussó en les cristal·lines aigües del Portet.
Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.
@FelipBens
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?