Diverses són les aportacions inèdites sobre la història del barri fetes pel Grup Harca
VALÈNCIA. En el procés de preparació de la propera sessió de La València Contada, una sèrie de jornades impulsades per La Rambleta i Cervezas Alhambra que es centren en el passat, present i futur dels diversos barris de València, els membres del Grup Harca, Ferran Esquilache, Frederic Aparisi i jo mateix, Vicent Baydal, hem pogut realitzar una sèrie d’interessants descobriments sobre el passat de Campanar, dels quals oferim ací un avançament. En concret, tres són les principals aportacions que podem fer, descobertes en indagar en la història del barri mitjançant les anàlisis arqueològiques i les dades arxivístiques que hem treballat durant els darrers mesos.
La primera d’elles és la relativa al topònim de Campanar. Encara que hi haja una llegenda urbana que explica que deriva de «Camp a anar», és a dir, d’anar al camp o anar a eixa zona de l’Horta de València, la realitat és que el seu origen és molt diferent, i comú a altres topònims anàlegs. Segons indica Ferran Esquilache, «ja fa temps que el reconegut filòleg Álvaro Galmés esclarí la qüestió per a tota una sèrie de noms semblants, com ara Campanario, Campania, Campanet, Campanares, Campanitx o Campaneta». Tots procedixen de l’adjectiu llatí «campanius», derivat del substantiu «campus», amb el sentit de «zona de camps oberts», «zona de planura», com en efecte ho era Campanar en època romana, ja que, pel particular traçat del Túria, justament per allà es produïen recurrents riuades que anaven aportant successives capes de sediments fins a convertir l’àrea en un gran espai de planura al·luvial, molt fèrtil.
Per una altra banda, Frederic Aparisi, en base al seu treball en l’Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca, explica un altre dels descobriments: «En època romana Campanar era el nom de tota la zona en general. Després, en època andalusina, es conformà també un poblat concentrat, que no sabem on estava, però que apareix en el Llibre del Repartiment, en el moment de la conquesta cristiana de 1238. Tanmateix, a continuació, entre els segles XIII i XV, tot apunta que el nucli va desaparéixer i la zona es caracteritzava per tindre un poblament dispers, amb alqueries unifamiliars». En conseqüència, el nucli històric de Campanar, el que actualment hi ha entorn de l’església parroquial de la Misericòrdia, no es va començar a conformar fins a les darreries del segle XV o començaments del XVI.
Concretament, darrere d’on ara està l’església, hi havia l’alqueria d’una notable família de ciutadans de València, els Dalmau, que posseïen una capella particular amb una imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia molt popular entre els llauradors del terme. En conseqüència, en 1507 els Dalmau van cedir la capella i es va construir un nou temple, l’església parroquial, a partir de la qual durant l’època moderna es van anar afegint a poc a poc cases pels voltants, com ja va indicar fa uns anys l’arquitecta Carmen Cárcel García en la seua tesi doctoral sobre l’evolució urbanística de Campanar.
Encara hi ha un altre descobriment sobre la història de Campanar, potser el més cridaner, i és que hem trobat als hereus del cronista Ramon Muntaner (Peralada, 1265 -Eivissa, 1336) instal·lats al nucli de Campanar durant la primera mitat del segle XVII. Dels descendents de Muntaner se sabia molt poc. Es coneixia al seu fill, anomenat Macari com a conseqüència dels seus viatges per Grècia –on el nom és molt comú–, i al seu nét, Ramon, que visqué en la València del segle XV, però res més. Ara hem pogut localitzar la sisena generació, és a dir, els rebesnéts del nét del cronista, en combinar una informació dels Anales del Reyno de Valencia de Francesc Diago amb el testament de l’hereu dels Muntaner, conservat al mateix Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca, que ja hem procedit a transcriure i està en procés de publicació.
En concret, Diago va indicar en 1613 que el descendent del cronista, «Hyerónimo Montaner, vive hoy en Campanar, cerca de Valencia, y tiene en ella una capitanía de la Milicia efectiva», una situació que trenta anys després confirmen plenament les darreres voluntats de l’esmentat Jeroni Montaner (com s’escrivia ací, seguint la grafia valenciana). En elles s’indica que és un cavaller, habitant de Campanar, en una casa que donava a la plaça de l’Església, i en el seu inventari post-mortem apareix, en efecte, una llança de capità de milícia. Però, més que una vida militar, el seu testament apunta que es dedicava sobretot a fer d’agricultor, amb desenes de fanecades de camps de blat i vinya distribuïts pels termes de Campanar, Paterna, Mislata i Quart de Poblet.
Per tant, salvant les distàncies, podem dir que els Montaner eren com una espècie de Quixots valencians: uns cavallers de gran llinatge i prosàpia vinguts a menys, encara que en este cas mantenien un patrimoni que els permetia viure com a llauradors benestants. La darrera gran sorpresa ha sigut trobar que aquells descendents del cronista Muntaner estan soterrats en la mateixa església de Campanar que encara hui en dia hi ha en el centre del barri. Segons explica el testament de Jeroni, els seus germans Antoni i Mateu Montaner, cavallers ja difunts, havien sigut depositats «en lo vas o sepultura del altar major» i ell mateix va ordenar que posaren allí el seu cos. Per una altra banda, com que ell no havia tingut fills, va deixar tota l’herència, incloent les cases i els camps de Campanar, al seu nebot, que també era veí del lloc i recuperava parcialment el nom del seu avantpassat, atés que es deia Jeroni Ramon Montaner.
De la història posterior d’este darrer membre de la família, com a llaurador o com a cavaller quixotesc del Campanar del segle XVII, no sabem de moment res més. Pel que fa a la resta d’informacions aportades ací, les presentarem amb més detall la propera setmana en el blog del Grup Harca i en la mencionada jornada de La València Contada sobre Campanar. Tindrà lloc el pròxim dimecres 16 de maig en el Kram Bar (Av. Campanar, 90), de 17 a 20:30 hores amb un aforament limitat de 50 persones, i amb la participació d’altres veïns i personatges que parlaran sobre el passat recent i el futur barri.
La casa museu de Blasco Ibáñez i la Fundació Blasco Ibáñez organitzen rutes per València i Burjassot per recórrer els llocs on l’escriptor, periodista i polític republicà desenvolupà la seua vida i els qual anomenava en les seues cèlebres novel·les. Les rutes inclouen zones tan diverses com la seu de l’antiga Universitat de València fins el Casino Republicà de Burjassot, que es conserva quasi intacte