VALÈNCIA. Al voltant dels poliesportius, la fauna valenciana troba un microclima que atrau animals molt diferents. Mentre els runners i els ciclistes busquen "pegar a fugir", als pavellons municipals el que busquen és reunir-se, com més millor. L'olor de desinfectant econòmic, a humitat i pintura desconxada, a suor pudenta humanitat, i a desodorant perfumat té un no sé què, que què sé jo, que encisa a gents de totes les edats. L'enlluernador vernís del parquet, el melòdic so de les sabates grinyolant, el lluent plàstic de l'herba artificial, la "comoditat" del ciment de les graderies plenes de corfes de pipes i eixe café recremat del baret especialitat de la casa: són encants irresistibles.
Per tant és normal que l'encís els focus dels camps de futbol i pavellons municipals atraga tantíssima gent. Gent variada que forma la fauna dels centres esportius municipals. Alguns exemples són:
No hi ha poble sense esportista "de futur". Eixe xiquet que passa hores tirant a cistella o xutant a porta, pensant que serà el pròxim Gasol, el nou Messi o la nova Arancha Sánchez Vicario, és inherent al fet que hi haja una cistella, canxa de tenis o una porteria. Els pares no perden detall del seu entrenament i es passen hores supervisant-los i animant-los a seguir ploga o faça fred. Normalment els xiquets paguen els somnis frustrats d'uns pares, que estan obsessionats a tindre un fill esportista, i acaben convertint-se en "quina llàstima, tan bo com era".
Com més veterans, més bons eren... perquè conten el dia que jugaren un partit al costat de Ricardo Arias, o quan encistellaren 8 triples en un partit (d'alevins). Tots tenim un moment de glòria en el qual van córrer, botar o marcar molt i amb els anys va fent-se més i més gran aquella gesta. És com quan algun "flipadet" et conta historietes de la mili, que igual no sabia ni muntar un fusell i sembla que haja participat en la segona guerra mundial.
No s'ha demostrat que hi haja una relació directa entre tindre les claus del pavelló i consumir molts cafés tocats de brandi, simplement perquè no s'ha fet un estudi. Resulta curiós que els vigilants dels poliesportius són els menys esportius de tots. Ara bé, si te'ls guanyes podràs jugar al pavelló quan no hi haja ningú i, si eres el seu enemic, allí no jugaràs ni al dòmino.
Entre els pares que van a disfrutar mirant als seus fills practicar gimnàstica rítmica o tenis, sempre n'hi ha algun que dóna exemple... del que no s'ha de fer. Pares, mares i de vegades iaios que es pensen que són l'entrenador i que un partit de benjamins és la final de la Champions.
Segur que al vostre poble hi ha alguna xica que es passa hores pegant voltes a la pista d'atletisme, o a algú que es passa més temps al frontó pegant raquetades que amb els seus fills. T'entren ganes de dir-li "per molt que li pegues pilotà no trencaràs la paret" o "si pegues una altra volteta més acabaràs marejat". Mai viuran de l'esport, però l'esport és la seua vida.
Els gimnasos públics i gratuïts barregen a un grup d'adolescents que vol fer bíceps i tríceps, amb el iaio fa els seus exercicis de manteniment. I curiosament sempre hi ha algú que es pensa és campió mundial en halterofília, un altre que va corregint a tot el món "així no es fa, no estàs agafant bé la pesa", i inclús hi ha xaval que es porta l'arròs bollit de casa per a menjar-se'l entre exercici i exercici com dient "mireu com em cuide"
Els presidents dels equips de futbol locals tenen dos perfils. El que viu la passió del futbol base, s'ha passat tota la vida lluitant perquè hi haja un bon equipet al poble, i arriba a fer de taxista, rentar la roba de l'equip a casa o preparar el berenar de tots els xavals de l’infantil. I els que es pensen que són Florentino Pérez i van al futbol per a la foto i per a fer fitxatges com si jugaren al PC Fútbol.
I després està la fauna dels bars, de la que ja parlarem, però en un ambient esportiu és dissemblant. Això vol dir per exemple, que al bar del poliesportiu s'ajunten els de la beguda isotònica, amb els del cremadet i gintònic a les 10 del matí. L'estampa per moments és estrambòtica, i al mateix bar es troben: els que s'han estat insultant a les graderies tot l’encontre; l'entrenador qüestionat amb la família; els àrbitres que s'han equivocat en el partit; xiquets plorant perquè han perdut; xiquets botant d'alegria perquè han guanyat; alguns pares de ressaca que només volen café en vena; el ric del poble fent la cua per anar a pixar darrere del comunista del poble que resulta que tenen fills al mateix equip; la mare que té una taula reservada amb 8 cadires on ha ficat una peça de roba en cadascuna i està aguaitant mitja hora que ningú li furte cap cadira; el soroll de la màquina de moldre café i tot envoltat d'una olor a cansaladeta torrada que això no hi partit que ho supere. Llarga vida als poliesportius municipals!!!