VALÈNCIA. Estos dies molts de vosaltres heu pogut compartir temps amb els iaios, uns altres sou iaios i heu pogut disfrutar dels vostres néts, però una cosa és segura: tots hem recordat per un moment els iaios que no estan. Perquè els iaios valencians estan fets d’una pasta espacial, pasteta de moniato. Perquè ací, quan som menuts, estem moniatos; quan ens fem grans igual som un poc durs, com els moniatos crus; i quan ens fem grans i hem passat pel forn de la vida, ens convertim en pasteta dolça i bona.
Molta gent se sorprén que els seus pares, que foren tan estrictes o exigents amb ells, siguen tan consentidors amb els néts. Es diu això que els pares els crien i els iaios els malcrien, encara que hui en dia molts güelos han de criar de nou. I ho fan amb generositat i amb una intenció molt clara: ajudar els fills. La generositat màxima és una de les característiques dels nostres majors. Independentment que els anomenes “iaios”, “güelos” o “avis”, són un dels patrimonis més grans que tenim i, a banda de la generositat, tenen unes altres característiques pròpies.
La discreció
Si de menut visitàveu als vostres iaios, o en Nadal vos donaven alguna estrena, sempre ho feien de la mateixa manera. Passant-vos els dinerets enrotllats i amagats com si vos estigueren passant droga. I després sempre afegien la frase “i que no s’entere ta mare”.
Complex de Hansel i Gretel
“Si hagueres patit la fam que jo vaig patir...”, i amb eixa frase no et pots negar a repetir per tercera vegada platerà de putxero. Perquè per a les iaies mai has menjat prou, sempre pots fer un poc d’espai per a una altra culleradeta de pilota i cigrons, i cal aprofitar “que a saber el que menges cada dia”. I si en sobra, segur que te’n duràs cap a casa bona cosa de carneres preparades per a alimentar-te durant dos setmanes.
Xantatge emocional
“Mira que el iaio està molt a soles, que mai em veniu a visitar” o “fes el favor de telefonar més a la iaia, que no sé res de tu”, són frases habituals amb un propòsit: que els faces cas. És la versió perfeccionada de la petició d’atenció dels xiquets, que estan sempre en el “mira mare, mira pare” perquè estigues damunt. Ací es demostra això que diuen que la infància i la vellesa no són tan diferents.
Crítica estilística
“Quin disgust em donaries si et feres un tatuatge”, “xiqueta, no vas massa curta?” o “fill meu, com has eixit al carrer sense afaitar i amb la camisa per planxar?”. Perquè les iaies no suporten que dugues les sabates brutes, ni que portes els pantalons trencats. Que açò és de veres, ho sé de bona font, hi ha iaia que ha cosit els forats dels pantalons de 150€ moderns acabats de comprar dels néts, pensant que estaven trencats.
Tenen més tecles que l’orgue de Sollana
Que si els fa mal ací o allà, que si deixeu-ho estar que encara serà pitjor, que si això em cau mal a la panxa o que allò cal fer-ho hui sí o sí. Cada any que passa els humans sumem noves manies a les anteriors, convertint-nos de grans en un conjunt de moltes tecles. Per a un iaio valencià mai està tot perfecte, sempre hi ha alguna cosa fora de lloc, alguna pastilla a prendre i alguna queixa per fer.
De joves eren...
“Cada volta que ho conta era millor futboliste”, li vaig sentir dir a un amic del seu iaio, que segons passaven els anys anava exagerant més i més els quatre gols que va marcar quan era jove. “La teua iaia era molt guapa, tenia molts pretendents” diran orgulloses, o “si jo haguera viscut en esta època, ara seria jutge o metge”, són exemples d’una realitat que, sent possiblement certa, cada any que passa s’exagera més.
Són un poc vidents
“Tapa’t o et constiparàs”, “eixe xicon no m’agrada per a tu”, “deixa estar la pilota que trencaràs alguna cosa”. I efectivament, acabes constipat, amb el cor trencat o trencant el sinaí d’un remat de cap per no haver escoltat els seus consells. De vegades pense que disfruten tant dient això de “ja t’ho havia dit jo” que els té igual el sinaí o haver de dur-te a l’hospital.
Sentencien a tota hora
“El que va davant, va davant”, “qui no vulga pols, que no vaja a l’era” o “tota pedra fa paret”, frases fetes i recurrents que formen part del seu imaginari. Cadascú té les seus frases favorites, però tots som capaços de recordar alguna frase mítica dels nostres iaios o d’emocionar-nos quan l’escoltem en veu d’altre i pensar “això mateix ho deia sempre m’agüelo”.
Els agrada fer de Cupido
“Has vist a la filla de la tia Sunsión, diuen que ha acabat la carrera” o “mira que és un bon partit, té possibles”. Frases sense mala intenció destinades normalment a investigar-te la vida sentimental.
S’indignen amb facilitat
“Total, per al cas que em feu” o “ja esteu de nou fent burla del iaio perquè no sap dir el teu treball eixe de comunió manager”. Fan com que s’indignen i hem de reconéixer que un poc de raó tenen quan “s’enfaden”, perquè acostumen a tindre molta més corretja que els jóvens, i també “raó menegen”.
I per últim i principal, patixen pels seus néts
Així com les mares valencianes, les iaies són tant o més patidores encara. “Li he demanat a Sant Pancraci perquè trobes treball d’això que has estudiat” o “jo només voldria vore-vos a tots casats i contents”. Perquè si treballes i tens amor i salut, els teus iaios ja són feliços.
Uns iaios que solen tindre a algun nét un poc més favorit que altre, per què negar-ho; que tenen un do especial per a cuinar millor que ningú els plats tradicionals, que mai tastaràs iguals ni pareguts fora de casa; i que tenen la capacitat de dir la paraula justa quan ho necessites. Des d’ací tot el respecte i admiració per eixos iaios valencians que volen als néts tant o més que als fills, i que fan d’esta terra un lloc molt millor per viure.