VALÈNCIA. Vaig acudir este passat cap de setmana a una festa cultural, amb concert en valencià i gent jove, quan des de l’escenari algú va afirmar que València era una ciutat mediocre. La meua reacció immediata va ser la d’alçar-me indignat a contestar-li, però un segon després vaig pensar que és millor pensar les coses, i respondre en gelat.
Si busquem MEDIOCRE al Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL, ens trobem que significa: Que té poc de valor o escassa qualitat. Quan diuen això de ta casa, et toca un poc la corfa, la veritat. Més que res perquè estàs convençut que no és veritat que siga una ciutat de poc valor i sense qualitat. Però com els teus arguments són sentimentals, has de buscar arguments de pes, i precisament esta setmana me’ls han donat.
València va estar recentment designada com la 49 del rànquing de millors ciutats del món per a viure segons la IESE Business School. València es considera una ciutat millor per a residir que Florència, Stuttgart, Miami, Lió o Osaka, per nomenar-ne unes quantes. A Espanya està només per darrere de Barcelona i Madrid, en un rànquing que lidera Nova York seguit de Londres, París i San Francisco. A l’indicador es mesuren qüestions com la salut dels habitants, la criminalitat, l’atur, la productivitat, el nombre de museus i galeries d’art, el turisme, el nombre de botigues de bicicletes, la pol·lució o el nivell d’estudis dels seus habitants.
Com que és un estudi universitari, es deixen fora altres qüestions més difícils de quantificar (o no), que en molts casos són les que importen a la gent a l’hora de decidir-se per traslladar-se a viure a una ciutat o a una altra. Com la qualitat/preu de la seua gastronomia, la distància a la platja, els dies de pluja i sol, la possibilitat de fer esport a l’aire lliure, les festes de la ciutat, el caràcter dels habitants o el preu de l’alcohol als bars. Per exemple, Hèlsinki està el 25 i Oslo el 28, però a no ser que sigues el Yeti o penses només en els diners que guanyes, el 80% del planeta preferiria viure a Màlaga o Sevilla (58 i 67 de la llista) que a les capitals nòrdiques, on una cervesa et costa 15 euros a un bar i 9 al supermercat, i plou o neva 200 dies a l’any.
Pel que fa a València, destaca negativament en la gestió pública, indicador que inclou el deute, els impostos, els estalvis o els influencers de Twitter que habiten a la ciutat. Ja saben que ací diners en queden pocs, i que paguem impostos per fer front a factures del passat més que per invertir en el present. Així que no és complicat imaginar-nos els motius pels quals estem el 106 en este indicador. El que sí que podem arreglar és el tema dels influencers, així que tots a “piular” en Twitter a vore si pugem al rànquing.
En canvi, destaquem positivament en medi ambient, on ens col·loquem al 21 del rànquing mundial tot i que encara som gent d’agafar molt el cotxe, i som els 16 en planificació urbana. I açò de planificació urbana és molt curiós perquè mesura quants arquitectes hi ha per persona a la ciutat, quants ciclistes entusiastes, quants propietaris d’habitatges, i si es depuren les aigües fecals com toca. Així que si omplim una ciutat d’arquitectes, ciclistes i depuradores serà una ciutat fabulosa per a viure.
Deixant de banda que el rànquing estiga menys o més encertat, i el fet que aparega A Corunya i no aparega Alacant (incomprensible), les coses que importen a les persones potser són unes altres. Més enllà de la pol·lució, l’atur, les galeries d’art, els impostos i els arquitectes que habiten la ciutat, totes qüestions bàsiques (o no), hi ha uns intangibles que són els que determinen si una ciutat és bona per a viure o no. En eixes qüestions és on València destaca i deixa de ser una ciutat mediocre. Qüestions que no valorem massa però que són importants, com per exemple:
—Tindre al costat de casa desenes de mercats municipals amb productes frescs cada dia.
—Poder eixir a córrer pel centre de la ciutat (llit del riu) rodejat de natura.
—Eixir a esmorzar i menjar-te un chivito, 4 gots de vi amb llimonà, cacaus, olives, tramussos, i cremaet, per 5 euros.
—Tindre a un tir de pedra el Saler, l’Albufera, el Garbí o el riu Túria (la part amb aigua).
—Poder passejar de matinada sense por que t’atraquen o et violen.
—Comptar amb els veïns si et falta sal, ous, o has de deixar-li les claus perquè li òbriguen al llumener.
I vos parlaré de la nostra gastronomia, ni del nostre patrimoni cultural, ni de les nostres festes, ni del nostre clima privilegiat. Perquè en totes estes qüestions de mediocres en tenim ben poc. Per això crec que més que mediocres podem afirmar que València és una ciutat mitjana. Amb una dimensió ideal, ni gran ni menuda, on ho tens tot a mà. Un lloc amb possibilitats de fer negoci però sense que la gent visca estressada. Amb savis que no han anat a escola i trompellots que tenen diversos màsters. Amb restaurants on sopar molt bé sense que et coste demanar un préstec. Uns carrers amb molta història que contar, i molts altres amb molta història per escriure. En definitiva, una ciutat que com diu l’estudi de la IESE, està consolidada però entre les que més potencial de créixer tenen. I tots sabem que en el terme mitjà està la virtut, i ahí se situa València.
Que hi ha gentola mediocre és un fet, això no podem negar-ho. Que econòmicament per uns motius o per altres no som ni de lluny la millor ciutat per a viure, també és cert. Que tenim molt de marge de millora en mobilitat, difusió internacional, corrupció, administració, atur o cultura museística, no ho dubta quasi ningú. Però senyors, si nosaltres mateixos ens considerem mediocres i no lluitem per canviar eixa mediocritat amb excel·lència, aleshores serem gent mediocre que viu en una ciutat molt millor que els seus habitants. Perquè els que fem les ciutats som els seus habitants, i dir que València és mediocre, en si, és reconéixer la pròpia mediocritat.