Friedrich Dürrenmatt o les grandeses del divertiment

VALÈNCIA. El nom de Friedrich Dürrenmatt és, en essència, associat a la dramatúrgia en llengua alemanya. De fet, passa per ser el gran autor contemporani en eixa llengua només un escaló per davall del paradigma i la mítica que encara representa la figura de Bertolt Brecht. En eixe confortable Olimp encara està Dürrenmatt i només baixa d’ahí quan es recorda el seu vessant com a narrador estricte, i més particularment com a autor de novel·les negres o policíaques. Però en realitat va ser encara més versàtil. Va escriure molt –i amb gran èxit– per a la ràdio i la televisió, així com diferents assajos literaris i filosòfics, o novel·les sense adscripció clara de gènere, i fins i tot va tindre alguna intervenció en una de les pel·lícules del director i també actor Maximilian Schell.

Fill d’un pastor protestant i net d’un rellevant polític local, la vida plena del suís Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, 1921 – Neuchâtel, 1990) va començar en realitat quan en 1935 va traslladar-se amb la seua família a Berna. Entre eixa ciutat i Zuric realitzaria els seus estudis de filosofia, filologia i ciències naturals, que alternaria amb les primeres peces dramàtiques que voria estrenar prompte, i així, ajudat pels necessaris escàndols (especialment el provocat per la comèdia Està escrit), assolirà el reconeixement que li va permetre la dedicació més o menys plena a la literatura.

Com un divertiment o un descans entre la consolidació de la seua producció teatral, les freqüents incursions de Dürrenmatt en la novel·la negra, tot i tractar-se de poques en realitat, li faran convertir-se en un clàssic del gènere i en un personatge conegut en eixos àmbits. A més, eixa consideració de la seua dedicació al negre com a menor respecte a les seues creacions principals (les dramatúrgiques), impregnarà d’un cert esnobisme l’acollida d’eixes obres per part de crítica i públic, i seran sempre rebudes com breus genialitats (inevitablement menors, clar), o com una sort de concessió graciosa que a vegades no va permetre albirar la grandesa que batega en qualsevol cosa sorgida de la ploma del suís.

L’encàrrec (Columna, 1987) és un d’eixos llibres. Presenta una particularitat en la seua estructura ben substancial: cadascú dels vint-i-quatre capítols que el formen consta d’una sola frase. És a dir, independentment de la llargària, i per mitjà d’un ús exclusiu de les comes, no hi ha més descans que eixe recurs fins a arribar al punt final de cada capítol. Açò permet i rema a favor de l’aire oníric que busca l’autor i traspua tot el llibre de dalt a baix. Una estratègia entre gràfica i estilística que afavorix les pretensions de certa experimentació que Dürrenmatt mai perdria de vista quan deixava d’escriure per a l’escenari.

Al llarg de les pàgines de L’encàrrec el suís vol exposar tota una visió del món centrada en les possibilitats d’observar i de ser observats. Un transfons de matriu filosòfica que obsessionava l’autor en l’època de redacció de la novel·la (anys 80 dels segle XX), quan les possibilitats de fugir d’una certa vigilància total pel sistema començaven a dificultar-se. 

La protagonista, F., una periodista de la televisió suïssa, rep de part d’un psiquiatre danés l’encàrrec d’investigar i reconstruir la mort de la seua dona, ocorreguda en estranyes circumstàncies i en un país del nord d’Àfrica que no es nomena obertament però que s’intuïx com el Marroc. Ja traslladada sobre el terreny, F. entrarà en un món d’atrocitats freqüents i on eixe joc de ser observada per hòmens que al mateix temps són observats i controlats per altres hòmens esdevindrà l’essència de tot.

Amerada de reflexions i simbolismes, L’encàrrec és també una novel·la on abunden les referències al món clàssic, explicitades en els personatges d’Aquil·les o Polifem, o el sentit homèric d’autoreconeixença que implica i imposa qualsevol eixida de la realitat quotidiana, i on la teòrica trama policíaca sovint es diluïx en eixe aire oníric que entela uns fets convencionals o esperables en una novel·la de gènere, però que ací imposa a la narració una atmosfera tan estranya com decididament brillant, addictiva, i que deixa el mateix regust entre agradable i inquietant que ens assalta quan despertem i recordem entre boires allò que hem somiat.