X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

Gira, il mondo gira

14/04/2019 - 

VALÈNCIA. Les muntanyes més poderoses i notables d’Europa són els Alps. Les valls alpines evoquen escenes bucòliques i pastorals, formen part dels paisatges literaris i cinematogràfics. El gènere de l’imaginari camperol, de l’entorn rural aparegut als llibres i al cinema. Les potents serralades travessen fronteres, dominen paisatges amb cims punxeguts. Tenen un currículum geològic d’allò més interessant iniciat al final de l’era primària,  des del Paleolític superior atrauen els humans. La població, espavilada, es repartia pels poblats, per les solanes i a la vora dels llacs... Ramats, pastura, boscos, vinyes, cereals, fruiters... Un indret brutal al recer de bons formatges, magnifica llet i suculentes viandes de gust refinat i exquisit. No hem de perdre de vista, mai millor dit, que de les seues formidables serralades naixen els rius més VIPS d’aquest continent: el Roine, el Rin i el Po. 

Tal vegada sembla que s’activen els elements bucòlics del meu rebost. Repense Homer, en ell s’ensuma la idealització del camp i la recerca de la felicitat. També amb Virgili que estaria a l’aguait de l’obra de Teòcrit de Siracusa per fer “Les bucòliques”. Passegen pastorel·les amb l’inconfusible estilàs dels trobadors. L’Humanisme faria lluir la poesia i la prosa  pastoral amb un trio de renom: Dante, Petrarca i Bocaccio, uns tios molt clàssics. Al segle XX també es recorden aquestes bucòliques i famoses muntanyes pels llapis de colors, els de la memòria: la caixeta de les pintures Alpino.

No estic bucòlica, no. És que els Alps sempre em duen bons records. Les primeres vies per comunicar-se, per creuar d’un lloc a l’altre, entre aquestes muntanyes amb crestes, es remunten a Napoleó Bonaparte. És l’època que s’inicia la interconnexió a través dels Alps fins que arriba el ferrocarril. Ara un trajecte de túnels quilomètrics, vies fèrries i carreteres, per veure el cel, estimulen l’accés duna punta a l’altra. Tenir-los al davant és fantàstic. No a tot arreu passa. Us recomane Torino, la capital del Piemont. Els veus venir de cara, presidint la ciutat. Alps nevats amb llum i ombres a una ciutat geomètricament ordenada, amb places fabuloses i edificis que no s’obliden. Un patrimoni que convida al passeig mentre som escrutats per l’altiva i irrepetible Mole Antonelliana. I allí a la vora el cabalós fiume, el Po, recorrent la ciutat, fent homenatge a les vessants del migjorn d’on brolla l’aigua, als Alps Cottins. La ciutat que més m’estime d’Itàlia. La que passejaven pels porxos que voregen els carrers, Pavese, Natalia Ginzburg, Gramsci, Primo Levi, Umberto Eco, Vicenzo Lancia, Carla Bruni...  i ara, amb la Juve, Ronaldo també. Torí és la ciutat que Josep Pla deia que tenia totes les entrades agradables.


El meu motor s’engega quan parle de cilindrades urbanes i d’Itàlia. Transita amb conducció suau entre les serralades i aparca la carrosseria  davant la impressionant i preciosa  factoria de FIAT al Lingotto, a la Via Nizza de Torí. La més gran i impactant fàbrica d’automòbils que l’any 1923 es posava en marxa. Una factoria on, a l’última  planta,  la cinquena, els pilots provaven (amb revoltes de  180° i pendents pronunciades) de quina manera rugien els autos al “circuit terrat” de l’aristòcrata dels cotxes, el senyor Agnelli. Un edifici d’avantguarda dissenyat per Giacomo Mattè-Trucco i que tant va impressionar a Le Corbusier. Ara la Pinacoteca Giovanni i Marella Agnelli ens espera si donem una ullada a la factoria que Renzo Piano ha redissenyat. Allí sense olor de benzina ens trobem a Canaletto, Picasso, Modigliani, Giacomo Balla, Matisse, Severini... Bona escuderia també. 

I és que parlar de Torí també és parlar de cotxes. En l’actualitat sembla políticament incorrecte. Ho lamente, m’agraden. Un invent més que fantàstic per a moltes generacions. Quina manera de ser lliures i cavalcar pel món. La meua generació desitjava tenir el volant de la vida a les mans. La il·lusió de tocar el dos a cobert o amb la capota baixada, amb la música enganxada a l’asfalt. Recórrer la península i creuar fronteres, deixar enrere els Pirineus. Els joves ja no tenen aquest irrefrenable desig de treure’s el carnet només complir els divuit anys. La “L” al vidre ja no és prioritat. Es coneix que s’enlairen amb una altra mena de tracció que els estimula més. La gasolina va l’última de la fila, l’electricitat suma punts, juga i s’alia amb la mobilitat sostenible, lliure de rum-rum tòxic. Les ciutats i els endolls literals (els altres agusades que n’hi ha, sempre de moda) seran habituals a qualsevol districte, a les zones habilitades per carregar l’aliment dels vehicles, nyam-nyam.

Rutllar per carreteres per guionitzar les nostres road movies és ben aconsellable. Viatjar amb carrosseries italianes de Pininfarina a bord d’un Lancia, d’un Ferrari, d’un Maserati... depenent dels gustos potser és suggeridor. També resulten motivadors uns altres “carros” dignes d’acompanyar l’aventura de carreteres comarcals o autovies. Models amb dissenys icònics que et recorden una pel·lícula, un paisatge, una situació... Il·lusions amb benzina immortalitzades amb un Citroën DS 20, o un  2CV, ben francès. Si ens estimem el toc British passem al Mini. Per aquells que es queden a la vora, el Seat serà el vehicle autèntic i genuí. Imprescindibles els cotxes per traçar el desplaçament de l’aventura, per ser protagonistes de la intimitat a tota pastilla o amb parsimònia. 

Vehicles clàssics, perfectes, futuristes, formen part dels episodis cinematogràfics dels recorreguts generacionals. Als més grans, tal vegada, els hauria agradat recórrer món amb un Alfa Romeo Spider com havien vist al "El graduado". Gaudir de la conducció d’un descapotable, avançant sense intermitència els anys seixanta, conduint un Lancia Aurelia B24 com Jean-Louis Trintignant i Vittorio Gassman a Il sorpasso.  Transitar per carreteres amb ganes de deixar a la cuneta les seqüeles de la Segona Guerra Mundial. Un altre Lancia Aurelia B10, vehicle de referència del cinema italià, en I Soliti Ignoti” amb l’extraordinària  fotografia de Gianni di Venanzo. Fer de teenagers californians pujats al Chevrolet Impala d’"American Graffitti” amb el soundtrack  de la pel·lícula a tota màquina. Emular Clint Eastwood mantenint inalterat el Ford Gran Torino... I què em dieu del MG TD de "Dos en la Carretera" fent tombs per Normandia? Stanley Donen dirigia els viatges d’Albert Finney i Audrey Hepburn damunt aquest mític descapotable. Inoblidables i emotius els trajectes de Stranger Than Paradise”, aquesta road movie de Jim Jarmusch on el Dodge Coronet fa via, transpira amb els desitjos dels protagonistes. 

M’agraden de sempre els cotxes, què hem de fer!  Si escarbe i rebobine veig joguines, cotxes teledirigits, go-karts, el Troncomòbil de The Flintstones, àlies Los Picapiedra...  Pèrò probablement la sèrie d’animació “Els autos Locos”, Wacky Races, amb el consentiment del senyor Karl Benz  i el senyor Henry Ford,  han estat ben responsables d’aquesta afició: l’Auto Superconvertible del científic i professor Locovitch. El mig avió vehicle, el Stuka Rakuda del baró Hans Fritz. Pierre Nodoyuna i Patán amb l’Auto Doble Zero sense guanyar cap carrera. La llonganissa cotxe, el Superheterodino, que perseguia el fantàstic Compact Pussycat de Penélope Glamour, un model d’automòbil farcit d’accessoris... Ui, i com no, The Jetsons, uns protagonistes del futur, avançant-se als temps que vindrien, pilotant l’Autonau  supersònica...  I el món volta amb pneumàtics o sense.

Els automòbils, essencials fa poc més d’un segle, formen part del nostre imaginari cinematogràfic i quotidià. Han contribuït a narrar la història, les pròpies històries. Han conduït fantasies, amors, ruptures, rialles, solituds, pluges, passions, llàgrimes, calors, paratges exòtics, dessolats... Han estat els coprotagonistes de quatre rodes amb dissenys inconfusibles, senzills, primaris, sofisticats, irrepetibles. Els cotxes ens han transportat a paisatges bucòlics i pastorals, ens han organitzat viatges d’iniciació a la vida adulta, han fet via per reconèixer cultures i identitats, han circulat buscant el punt més genuí... Han mogut els dies, els nostres dies. Cordeu-vos el cinturó de seguretat perquè el món sempre gira. Poseu la directa.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email