Guillermo Colomer: "València va ser el Vietnam d’una guerra entre Madrid i Barcelona"

VALÈNCIA. Guillermo Colomer (Alzira, 1966) s’ha convertit amb L’últim dels valencians (Llibres de la Drassana, 2019) en el gran protagonista literari del 2020. La seua ficció política, social i sentimental sobre la història del poble valencià li ha comportat un èxit immediat i transversal que se sosté sobre dos eixos: la qualitat narrativa i l’exploració del destí d’un país a través d’una estirp inoblidable: els Daràs.

-L’últim dels valencians  s’ha convertit en una de les novel·les de major èxit de 2020. De fet, l’adjectiu més repetit pels lectors és imprescindible. Quina valoració en fas? 
-M’afalaga, però estic un poc sorprés, la veritat. Quan escrius no penses en estes coses, però sí que és de veres que ha sigut un procés llarg en què he posat molta il·lusió i molt de treball per tal d’arribar al cor dels lectors.

-Estructuralment es tracta d’un relat complex, amb un arc temporal  llarg, diverses trames, retrospeccions... Com ha sigut el procés d’escriptura? 
-Volia contar la història de tres generacions i cobrir un període que pràcticament abastia un segle. Per això vaig triar un model narratiu circular, que s’iniciara en el present i, a través de la ficció, viatjara al principi per tal de crear tensions i oferir, en cada etapa del viatge, claus de l’enigma fins a la seua resolució final. És una estructura fiable, que pertany a la gran tradició de la novel·la. Amb tot, a pesar de la complexitat aparent, el procés ha sigut més espontani del que pensava. Les anades i tornades, el perfil i les històries dels personatges, s’han anat desenvolupant de manera natural, sense seguir un esquema massa rígid.

-D’alguna manera proposes una expiació col·lectiva: l’intent de resolució en el pla fictici de frustracions històriques i socials que perduren. 
-Efectivament. La novel·la partix de la realitat històrica i, a l’hora de resoldre la seua tensió, vaig dubtar si mantindre’m en els fets reals o provar una ucronia. M’abellia des del principi, però em frenava que resultara massa agosarat... encara que, d’altra banda, amb la resolució realista la novel·la perdia força. Finalment vaig pensar en el Tirant lo Blanch que, com ha vist molt bé algun comentarista, és històric i ucrònic a la vegada, perquè la raó final del llibre és l’alliberament impossible de Constantinoble. I si ho havia fet Joanot Martorell fa sis segles, per què jo no? Com que el tema de fons era el conflicte identitari valencià al remat vaig intentar un final propositiu en clau de desactivació de les bases del conflicte. Per desitjar i somiar que no quede!

-Quan Martorell va escriure el Tirant feia una dècada, més o menys, que Constantinoble havia caigut. També València ha caigut i per això només en queda la via de redempció literària? 
-M’agradaria pensar que no. No sé si en el temps de Martorell la sensació de la Cristiandat europea era que Constantinoble podia ser recuperada o si la pèrdua era irreversible. Potser jo partisc de la mateixa situació i només el temps dirà si la fallida identitària és o no reparable. Recórrer a la fabulació per a resoldre-ho és perquè, potser, si tot no està perdut, com a mínim està molt difícil. 

-Un dels moments de major intensitat de la novel·la és la recreació de la Batalla de València. Quina memòria guardes d’aquells fets i com els has recreat? 
-En guarde una memòria personal difusa, i no dels esdeveniments, sinó de la repercussió que tingueren en el meu entorn. Llavors jo tenia 10 o 12 anys i recorde que fou molt dolorós. Quasi totes les famílies valencianes patiren d’una manera o d’una altra aquella intoxicació. Encara que en ma casa les disputes entre catalanistes i blavers eren més còmiques que no tràgiques. De fet, la idea d’escriure esta novel·la ve d’un flaix, de la visió d’una família valenciana que es vol, perquè no deixen de ser-ho i d’estar vinculats pels mateixos sentiments fràgils que qualsevol altra família, però que discutix acaloradament sobre qüestions que pareixia que mai abans havien existit. Eixe és el record que tinc de la Batalla, sentir per primera vegada noms i autors que feien esclatar disputes horroroses. Després, quan acudixes a l’abundant documentació disponible en les hemeroteques, comproves que l’enfrontament a València capital va aplegar a uns graus d’intolerància greus. A la ciutat, a més, com que els valencianoparlants eren minoria els fets es van prestar a cinismes i confusions irresolubles que en altres àmbits de parla valenciana, com el meu entorn, foren diferents. 

-Quant a la identitat, apareix representada una cruïlla de tensions en què sembla que cal buscar adscripcions substitutives o almenys complementàries al fet de ser valencians. 
-La identitat valenciana és complexa des del primer moment històric, des de la mateixa creació del regne. Ací mai s’ha parlat una sola llengua, som territori de conquesta, de comerç, de pas... i estem condemnats a una sort d’anomalia perpètua i a una obligada tolerància entre nosaltres. Es difícil de resoldre, però si mirem realment sobre què es discutia tan fortament en la Transició resulta que no era tant sobre la realitat valenciana com sobre la influència castellana o catalana sobre eixa realitat. Amb el temps t’adones que el que hi hagué va ser una mena de Madrid-Barça jugat al nostre terreny o que, en termes de Guerra Freda, València va ser el Vietnam d’un enfrontament entre potències alienes. Nosaltres vam posar el camp de batalla, les víctimes i, fins a hui, les conseqüències. Durant aquell període hi havia dos poders, dos nacionalismes que es tantejaven i que, per a evitar el xoc directe, es van enfrontar a casa nostra. 

-Fas un retrat crític del món de la cultura. Tant de les principals figures intel·lectuals com de l’empresariat que havia de bastir-ne l’estructura. 
-La ficció és ficció i interpel·la el lector, però no pretén reflectir amb fidelitat exacta la realitat històrica. És literatura, no una anàlisi exhaustiva. D’això s’han ocupat desenes de llibres molt notables. Però em cridava l’atenció que aquells fets no s’hagueren abordat des del punt de vista literari. En la novel·la no podia faltar la intel·lectualitat esquerrana nacionalista i tot un món cultural que es va moure dins de la seua peixera. De fet, la peixera apareix com a metàfora reiterada, el peix que està dins no veu les parets de vidre, però només pega voltes i voltes al mateix lloc. La realitat cultural valenciana, tant la d’influència castellana com catalana, ha viscut en cercles i és només quan mires des de fora quan veus els límits de cristall de la intel·lectualitat aïllada en el seu món. 

-La visió política tampoc no és gens amable. Martí Joan Daràs, el protagonista, resulta un visionari tràgic rodejat de gent pragmàtica, intrigants de camp de golf, taurons del periodisme... 
-Martí Joan es un professional de l’arquitectura que cau en la política, un camp alié a la seua psicologia, per un atzar del destí. Es tracta d’un valencià atípic, que no va nàixer a València ni va ser educat ací, i que s’entesta a avaluar de manera racional i cartesiana una realitat massa complexa, que l’acaba superant. Per això el seu destí expiatori, la representació d’un impossible al qual el lector pot donar diversos significats. Martí Joan Daràs està a punt de desactivar les bases del conflicte que els condiciona tots, però les forces que s’hi oposen resulten massa poderoses. El món de la política valenciana l’acaba devorant, encara que ell acudix a eixe martiri per voluntat pròpia, atret fatalment per l’obsessió urbanística de rescatar el Palau del Real, el cor arquitectònic i històric de la ciutat, l’únic palau reial de tota Europa, que jo conega, enderrocat pels seus mateixos ciutadans. Era l’edifici civil que feia recordar cada dia els valencians que açò era la capital d’un regne i no una simple capital de província. No totes les ciutats tenen un palau així i València el posseïa i, de manera simptomàtica, el va destruir. Ara no sé el que en costaria una reconstrucció, però s’han gastat molts diners en altres qüestions en la ciutat. I s’han fet rehabilitacions arquitectòniques a Dresden o l’Alcàsser de Toledo per a salvar-los de les ferides de la guerra, així que per què no? Esta pregunta centra l’obsessió de Daràs, potser utòpica. 

-Tampoc l’amor rep un retrat agradable en la novel·la. La passió i el desig són realitats problemàtiques que enterbolixen tots els àmbits de la vida dels protagonistes.  
-Des del punt de vista literari les passions difícils són les més interessants. En este cas hi ha una trama que parla de l’endogàmia i l’amor impossible entre valencians, sense voler entrar en més detalls que desbudellen  la història. I en altre punt, la figura de l’hortolana representa el símbol de la València pura, inconscient de si mateixa, les bellíssimes restes del naufragi del que va ser un regne i una societat forta i estructurada, ara reduïda a residu rural. A esta hortolana l’amen dos germans, cadascú a la seua manera, el catalanista i el blaver, encara que no ho admeten en públic per la vergonya que els fa la dona/València. Els dos la volen autènticament en un triangle simbòlic, endogàmic i tràgic. Són capaços de destruir i deixar-se destruir per una quimera, de forçar els límits del plaer i la innocència i trencar el que més volen. Igual que li passa al protagonista, víctima d’un altre tipus de fixació, en este cas cap a la dona rossa, de trets nòrdics, que no sembla valenciana encara que ho siga... i també ell fa malbé el joguet en un camí que, a pesar del penediment, no té possibilitat de tornada. La seua és una pulsió estètica que l’arrossega, com a molts arquitectes urbanistes.

-Cap a la segona part del llibre se citen en diverses ocasions versos de L’Espill, de Jaume Roig. Per què recuperes precisament este text? 
-Ho faig perquè Martí Joan tracta d’exposar cartesianament, racionalment, als valencians que algunes qüestions al voltant de la senyera no tenen tanta importància i que la suposada incompatibilitat entre símbols no és certa. Com a prova pren els versos de Jaume Roig, metge, fill de metge i net de notari, que descriu com era la senyera en aquell moment de manera diàfana. Per això els introduïsc. I també perquè em sembla sagnant el desconeixement sobre els nostres autors; de fet, el mateix Martí Joan acaba dient que si a un valencià li preguntes qui fou el Marqués de Santillana et respondrà que un escriptor, però si li preguntes per Jaume Roig et dirà que és un carrer... i encara gràcies que té carrer. 

-Eixa recuperació històrica és una de les claus d’adhesió explícita de molts lectors. El redescobriment davant el descrèdit planificat de la memòria. 
-Sí, es com si haguérem patit un  esborrat col·lectiu de disc dur. La desconnexió juvenil amb la història, no sols dels valencians, és enorme. I no parlem de fets del segle XIII, sinó de fites de fa vint o trenta anys. El gust pel redescobriment em satisfà molt i d’alguna manera sí que l’anticipava, perquè hi ha assajos i literatura sociològica sobre la qüestió, però no ficció, que potser és la forma més directa d’interpel·lar el lector. Ara bé, no pretenc que ningú sàpia d’història a través de la meua novel·la, sinó que se senta interpel·lat, que s’hi interesse i acudisca als llibres d’història a documentar-se i formar-se. D’esta manera es resoldria en part una certa disfunció segons la qual la història –vinga d’on vinga– queda entre la sospita i el desinterés, mentres que des de fa dècades les novel·les històriques ocupen el seu lloc. Jo crec que la literatura d’arrel històrica està molt bé, però hem de saber diferenciar la ficció del treball seriós dels historiadors i no confondre entreteniment amb formació. 

-En la novel·la, els grans mitjans de comunicació valencians juguen un paper actiu i gens innocent. Quina influència creus que van tindre? 
-Va passar en els anys 70 i continua passant hui, encara que no de manera tan intensa com llavors. En aquell moment hi havia, bàsicament, dos diaris i eren part del conflicte. La premsa es va utilitzar a València per a intoxicar, orientar, desorientar i donar directrius. Hi hagué una generació sencera excitada per la premsa partidista, i les fòbies que s’hi van crear no estan superades en absolut. Com hem dit adés, ningú parlava del futur dels valencians, sinó de quina havia de ser la influència castellana o catalana en la nostra realitat. I això encara passa, tot i que el context comunicatiu fa que no siga tan determinant com en temps de Maria Consuelo Reyna. 

-Tampoc ix ben parada la burgesia agrària. Almenys el seu encaix en els cercles urbans i cultes de poder. 
-D’això s’ha parlat molt, sobre si una burgesia agrària pot ser, efectivament, burgesia en pla d’igualtat amb les fortunes industrials. No ho sé, realment. En un moment donat es va crear una classe social reeixida vinculada a la taronja i fou, precisament, l’època de Lluís Lúcia, creador d’un partit estrictament valencià, que aglutinava els interessos dels propietaris rurals. I aquella gent, que venia dels pobles, en aplegar a València va comprar cases meravelloses a l’Eixample i va tindre molts diners durant algunes generacions... però no van calar en les estructures civils castellanitzades. Eren valencians d’origen que ho ignoraven tot sobre la terra i la llengua que parlaven i que, a més, no trobaren classes urbanes il·lustrades que les pogueren guiar, que saberen conjuminar la força intel·lectual amb la potència econòmica que venia del camp. Per tant, el problema no fou de la burgesia agrària estrictament, sinó de les elits urbanes, castellanitzades i funcionarials, que no les saberen absorbir. Quan a la ciutat es burlaven dels fills dels empresaris d’Alacant, Alcoi, Ontinyent, la Ribera... quan no podien convertir el seu pou de bitllets en prestigi social i poder polític, alguna cosa estava fallant. 

-D’aquella situació penses que ha quedat algun solatge traumàtic en part de l’empresariat valencià? 
-És possible que sí, que algunes sobreactuacions actuals responguen a la necessitat de fer-se perdonar, encara hui, el fet de ser valencians. Com si no ens bastàrem a nosaltres mateixos i ens volguérem desmarcar dels cosins d’allà dalt, amb qui compartim llengua, cognoms i cultura, per a que ens accepten en Espanya. Al remat és una forma de disminució que no pertany al camp de la novel·la, sinó directament de la psicologia. Cal preguntar-se com s’aplega a menystindre tota una col·lectivitat, que és un procés que mai resulta espontani, sinó que és el resultat d’una hostilitat llarga i implacable. En el fons del problema segurament hi ha una qüestió històrica complexa que resum una expressió que ha desactivat ja la seua càrrega política i s’ha reduït a tòpic: el meninfotisme. Eixa paraula continua interpel·lant cada valencià conscient –i cada valencià intel·ligent– a pensar què hi ha darrere. De què parlem realment quan la pronunciem amb l’excusa  d’una descripció fàcil del nostre ser col·lectiu? És tan natural o habitual que una persona o un poble es menystinguen a ells mateixos?