Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Comparar el comportament en els Parlaments amb els galliners o els mercats és ben injust
Ara fa uns dies vaig anar al Palau de la Música Catalana a escoltar El Messies de Händel. Al final hi hagué un bis de l’“Al·leluia” i alguns vam cantar emocionats, tot i que tímids, amb l’esplèndida direcció de Mireia Barrera. No se m’ocorre res més civilitzat, llevat de cedir el pas, el torn o el seient; respondre amablement –als estranys, sí, però, sobretot, als coneguts, cosa molt més difícil–; no deixar en evidència; no acarnissar-se ni brillar a costa d’altri, és a dir, no amb llum pròpia, sinó fent ombra al proïsme, i algunes coses per l’estil, totes molt més sucoses –elegants– que no escurar el plat o no beure vi negre amb el peix. En resum, una espècie de bondat deliberada, de companyonia universal.
Com sol passar en els concerts de música clàssica, el públic és molt respectuós i es limita a tossir quan es produïx una pausa en l’execució de l’obra. Val a dir que llavors ho fa profusament i fins i tot amb violència. De fet, una tem que la glotis, el berenar o mig pulmó d’algú isca disparat com a metralla i acabe estampat en l’escenari, ruixant de manera més o menys homogènia els components –humans i instrumentals– de l’orquestra, i esguitant de pas la platea. Però el desfogament només dura els pocs segons de la pausa. Després el públic reprén el seu silenci de tomba etrusca i la música ho ompli tot.
Esta mostra sublim de civisme em meravella sovint, i pense com seria d’insòlita en els Parlaments, on sol passar tot el contrari: una catèrvola de maleducats es llancen esput sense treva i sense escoltar l’altre, que és sempre anatema. Tot i que, ben mirat, això no és exactament el contrari, ja que la música brilla per la seua absència.
Hi ha qui compara este lamentable espectacle amb un galliner o un mercat, però és del tot injust. Les gallines mereixen més respecte, i no he vist mai res semblant en el mercat, on regna la simpatia. A mi, en canvi, sempre em recorda els Primates en política de Fernando Iwasaki (Las palabras primas, Páginas de Espuma, 2018), de qui traduïsc: “Per tant, queda autoritzat l’ús del substantiu ‘primat’ per a referir-se als polítics sense incórrer en greuge o ofensa, llevat d’al·lusió expressa als encantadors micos, que es mereixen tot el nostre respecte”.
Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?