Héctor Arnau: “No he confiat massa en la democràcia”

Arnau, assentat en la terrassa del bar on hem quedat, raona amb un amic. “Ja estic per ací”, li dic. Em faig una cervesa, dos, mentres espere que acaben. Encara que Héctor té una bona alçada, és dels que s’afona en la cadira, però la mirada i el somriure o la serietat es mantenen a la vista. L’amic, per fi, se’n va i Héctor rep la primera pregunta rient-se.

Et conec de les actuacions amb Las Víctimas Civiles. Però desconeixia la teua faceta poètica, de traductor, d’escriptor… Tot ve de la paraula? És curiós, mon pare faltà fa un mesos i açò em du a pensar moltes coses. Des dels 15 anys jo em sentia poeta. Vinc d’una família molt esportista. La tenda Deportes Arnau era de la família, mon pare i mon iaio tenien obsessió amb el bàsquet i un cosí germà fou futbolista del Vila-real. Me’n vaig anar a estudiar COU als Estats Units per a jugar a bàsquet. Va ser la poesia la que em va traure d’eixe món. M’agradava molt recitar els meus poemes… Ahí començà tot.

Les teues composicions, com Mi reino no es de este mundo, Un hombre blanco piensa, El feminista són títols amb una càrrega metafòrica molt gran. Com t’acostes a ells? Quan vaig començar en la poesia, entre poema i poema introduïa una part explicativa. Em burlava de mi, del públic i de la condició humana. M’agradava eixa conjunció de poesia i humor. Uns amics de Portugal em convidaren a actuar i vaig fer una obra amb música d’ells, en 2005. Tingué cert èxit. M’ajudà que la visió que tenien de l’espectacle fora diferent a la d’ací.

Com veus l’escena artística a València? Soc molt crític, també amb mi mateix. De fet, quan mire coses que he fet, em veig horrible. Ací tinc dos bons amics: Paco Inclán i David Barberà. Amb Paco he tingut de sempre eixa disputa quan em deia: “Héctor, a tu no t’agrada res”. I ara veig que això diu molt d’u mateix.

Parlem de la precarietat… Pareix que sols dient “Jo escric, jo cante, jo actue” ja està, però ens paguen una merda. Per què aguantem? La cosa bonica és que ens va la vida en això. Si estem en estes merdes és perquè podem fer-ho, perquè tenim certa tranquil·litat econòmica. És important parlar d’açò. També hem sacrificat una part de la nostra personalitat, incorporem, a allò que contem, coses que són molt fotudes. Quantes voltes m’han dit que estudie per a professor de Secundària… i no vull entrar en eixe món. Mira, el disc de Víctimas me’l pagaren una nit els amics.

Els concerts de Las Víctimas són una festa, però si algú vos escoltara d’esquena, crec que acabaria pegant-se un tir. Té a vore amb les meues penes de poeta. He acabat sabent com mesurar la part més negra, sarcàstica, més bèstia… però sense fer mal. No he confiat massa en la democràcia. Tinc la inestimable ajuda dels músics. He tingut molta sort amb Pau Miquel Soler i la resta de la banda. A més, la nostra amistat té un fort component polític. Ens les hem vistes fotudes, venim d’un món de prou de risc que hem viscut junts quan ells tenien Jalea Real i tocaven en les okupes a Barcelona.

Estàs còmode a Valencia? Sempre tinc la pulsió d’eixir, com a persona i com a artista. València em costa. Cada vegada més gent del món de les arts professionals ve ací, a certes edats altres ciutats es compliquen. Després de vint-i-quatre anys de majoria absoluta conservadora, a València s’ha deixat treballar a gent underground i punki, com El Tenderete i La Resi… Crec que culturalment això té molt de valor.

La vostra cançó més coneguda és… Canción total, de 2005. El seu títol original era Heteronorma y relaciones de poder en la época de las representaciones del capitalismo posformista [moltes rialles]. Esta cançó significà molt i, a més, Maria Arnal la començà a cantar en el 2016. Ella, que era tota dolçor, amollà una macarrada de punkitud i li aportà molta profunditat.

Per on podrem vore’t pròximament? Quan començava em deien: “Has de tindre molts projectes”. Ara tinc Víctimas, un grup amb Manu (un company belga) o un projecte d’arts vives amb la Societat doctor Alonso (amb Tomàs Aragay, Premi Goya). En Nadal publique un llarg poema narratiu, il·lustrat per Ana Penyas, amiga i Premi Nacional de Còmic, que du el títol de Carta última a los tres reyes magos de Persia.

I què em dius, has viscut bé fins ara? He sigut molt feliç. Fer el que tu vols i que et coste té un punt. Les amistats i els amors. He passat penúries i m’he rist molt.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat