VALÈNCIA. Hi ha escriptors que construïxen la seua obra en un relatiu silenci. Autors als quals el públic no fa d’ells un motiu d’expectació constant, d’interés incansable, però mantenen al llarg del temps un nivell raonablement digne sostingut per ressenyes escasses i discretament elogioses, i uns lectors –també escassos i elogiosos– que custodien l’esperança i el reconeixement d’una eclosió massiva que en realitat, i llevat de determinades excepcions, mai no arribarà. Eternes apostes de futur que habitualment són engolides per la generació successiva sense deixar més rastre que una nota a peu de pàgina o la inclusió desganada dins d’alguna antologia més o menys erudita.
Però també existixen els autors que, des d’un primer èxit fulgurant o des d’una progressió molt ràpida i amb a penes dos o tres obres, es consagren com a carn de posteritat i popularitat immensa. Per a la consecució d’eixa ambigua fita (ambigua perquè, ja se sap, en les arts en general i en la literatura en particular mai no deixen de ser apreciades certes dosis de minoritària marginalitat o de salvador maleïtisme), un dels elements necessaris és la pertinença a una determinada generació, i sobretot que eixa generació siga triomfalment i obscenament jove i estiga ornada per un concret i sonor nom que definix i acull tots els seus integrants.
A banda dels mereixements indubtablement personals, eixe mèrit i eixa sort són les que va tindre l’anglés Ian McEwan (Aldershot, 1948). En el seu cas, el fet de pertànyer des de l’inici a l’anomenada Generació Granta (el nom de la revista literària londinenca que els va promoure) no va ser cosa menor. Eixe grapat d’escriptors, nascuts en l’estricta postguerra anglesa, configurats en principi pel mateix McEwan, Martin Amis, Julian Barnes, William Boyd i Salman Rushdie, però als quals s’afegirien també noms tan grans com Jonathan Coe, Kazuo Ishiguro o Hanif Kureishi i alguns altres, esclataren en els temps grisos del tatcherisme, el punk o la perestroika. I ho feren de manera tan sòlida que encara no han deixat de brillar, es mantenen com la punta de llança incorruptible de la literatura anglesa contemporània i són, més que probablement, el grup més perdurable de les lletres europees en el trànsit del segle XX al XXI.
Centrant-nos en la figura de McEwan (qui per a molts és l’autor més principal d’aquell grup), cal ressenyar la seua educació superior portada a terme en les universitats de Sussex i, sobretot, d’East Anglia, on va tindre com a professor a Malcolm Bradbury (no confondre amb Ray Bradbury, cosa que per cert emprenyava prou a Malcolm), autor acadèmic i literari d’una més que estimable altura i que entre memorables estudis sobre Evelyn Waugh, Saul Bellow, Scott Fitzgerald o E.M. Forster i la construcció d’una sèrie de novel·les més que dignes, encara tingué temps d’inocular en el jove McEwan el virus inextingible i feliç de la literatura, una empremta i un magisteri que este darrer autor mai ha deixat de reconéixer cap al seu mentor.
La producció literària de McEwan abasta una dotzena llarga de novel·les i un parell de reculls de relats (el primer llibre seu publicat seria un d’esta última estirp: First Love, Last Rites (1975), probablement la revelació literària més potent dels anys 70 anglesos), i entre tota eixa llista brillen particularment títols com Enduring love (1997), Amsterdam (1998), la magistral Atonement (2001), la inquietant Saturday (2005) o la senzillament perfecta On Chesil Beach (2007). Les seues obres posteriors mantenen una qualitat tan decent com la trista evidència d’haver passat el millor moment de l’autor. Perquè les cinc obres citades, que comprenen un període de publicació de deu anys, de 1997 a 2007, constituïxen un veritable repòquer d’asos i sens dubte el fragment de plena excel·lència i maduresa vital i literària de l’escriptor anglés.
El tancament d’eixe repòquer, A la platja de Chesil (La Butxaca, Anagrama, 2014) condensa la saviesa narrativa del millor Ian McEwan, i ho fa en una novel·la breu (quasi una nouvelle) en la qual, per mitjà de les vides de Florence i Edward, l’autor exposa els complexos, les prevencions, els prejuís i les pors de tota una generació de transició. O de part d’una generació. Perquè al mateix temps que pel Londres dels primers 60 es passejaven figures estrafolàries i ritmes nous, al seu costat una altra part d’eixa mateixa generació no havia trencat encara amb el conservadorisme de certes zones (concretament de la ciutat d’Oxford i els seus voltants), les convencions, els tabús i les formes ancestrals que els havien transmés els seus majors de manera secular.
Eixe contrast, eixa impossibilitat de ser realment lliures i per tant d’habitar els espais abismals de la sexualitat, però sobretot la sensació de què alguna cosa està passant ahí fora i ells són incapaços d’assumir-ho (per culpa d’aquelles convencions enfeltrides) és la verdadera història de la novel·la, l’escenari previ que conduïx a eixa escena principal del llibre (la nit de bodes en un hotel al costat de la platja de Chesil, al sud d’Anglaterra), on entre freqüents salts temporals es rememora la seua vida anterior, la seua coneixença, les seues esperances o anhels i el futur que inevitablement s’esmuny entre els dits.
Tot i la brevetat del llibre, el tractament minuciós de la psicologia dels personatges, la perfecció en la presentació del context polític i històric, els camins que com una arquitectura implacable i sense digressions aparents porten al resultat final són la mostra més fefaent de l’immens talent narratiu de Ian McEwan, la seua esplèndida maduresa literària que molts confiem en vore retornada després d’un breu parèntesi, com un comiat que mereixem els seus lectors i la seua grandiosa capacitat.