Illes llunyanes

VALÈNCIA. No us escric la primera postal de l’estiu des de Schiermonnikoog, en frisó Skiermûntseach. Encara no he arribat a viure a una illa amb 900 habitants. Ni quan vaig passar un estiu a Formentera hi havia tan poca gent. Els finals dels anys vuitanta ja irradiaven constant marabunta i Eivissa, a tir de pedra, era un 7-Eleven incombustible. Sembla que aquesta illa frisona, Lytje Pole al seu dialecte, no va ser coneguda fins a l’edat mitjana. Els monjos benedictins es van enamorar de l’indret, sempre saben triar bones vistes. Pau i  tranquil·litat amb una longitud de setze quilòmetres i una amplària de quatre, ben petita i bufona. La sort dels cistercencs se’n va anar al carall amb la Reforma protestant, a les acaballes del segle XVI, i van perdre les seues propietats. Com que valia un potosí, la província de Frísia la va vendre clavant un bon pessic, fent bossa. Un illot privat des de 1638 fins a l’any 1945! Qui podria permetre’s el luxe de viure acompanyat d’infinitat d’aus i d’orquídies silvestres?

Els monjos meditaven la mar de bé, contemplaven de nord a sud. El mediterrani també ha estat molt generós en qüestió de panoràmiques i monestirs. La vida d’ermità va picar soleta, cap al segle III, d’aquells deserts sense una ànima en pena i de la  foscúria de les coves on els ascetes s’aïllaven del brogit de les poblacions. Entenc que si volien una existència senzilla i solitària, haurien de trobar un paratge esplèndid. Treure algun profit, encara que fos visual, allunyats de la poblada vall de llàgrimes. Òbviament, si la tendència a aquest viure ascètic anava a més, calia fer un canvi radical de coordenades. Cercarien, amb regles monàstiques pel mig, uns altres “sorolls” en comunitat. Vestits amb hàbit renunciarien al món escampats per paisatges naturals i increïbles. Ni sant Benet ni la seua ordre han influït en aquest article, en absolut. Però la recerca d’un indret estratègic, allunyat una mica del tràfec politicosocial, no està gens malament. 

Ara que aquesta enganyosíssima normalitat torna a arrambar amb el seu particular estil discriminatori de caiga qui caiga sense que res ho puga evitar, potser és l’hora de replantejar una ventilada extra. Anem en dansa com més aviat millor, abans que ens crispen els nervis i ens facen bullir l’enteniment. Trobe que seria un bon pensament escampar la boira. Hem de tenir vista, com els monjos, encara que acabem baldats. La nostra penitència seria haver de patir de bell nou el desgavell d’una societat alimentada d’una eufòria fraudulenta, exposada, en moltes places i viles, a les inclemències temporals de governants incapaços. No sé si somiar que abandonem un lloc a la recerca d’altres aires, aprofita per passar la nit més distrets, arrossegant maletes plenes de rutines. Tampoc no sé si la “irracionalitat” dels somnis contribuirà a allunyar-nos dels usos i costums autòmats. Hem d’aturar-nos a dos dits del “precipici” diari. Els somnis, segons sembla, es consideren epifenòmens, tenen com un tarannà addicional, com si la consciència fos un accessori. Els neurocientífics i filòsofs ja diran la seua amb això de  les xarxes neuronals profundes. El cas és que somiar és un misteri. Tota una narrativa nocturna, si dorms de nit, sustentada d’estímuls. Al·licients sensorials que intenten asserenar els reptes, la capacitat del cervell.  

Les zones de confort, amb tots els respectes, són prou traïdores, tenen molts cops amagats. Te la juguen sense mirament. Per això, i alguna cosa més, no convé quedar-se quiet. Forçar el pas i apressar-se per creuar la frontera del “paradís terrenal confortable”. Ací els somnis s’enfronten amb una alineació d’hipòtesis de primera. Igual ajuden a fer que la concepció del món que xafem siga menys avorrida i no tan simple com una sabatilla d’espart. El nostre microcosmos s’ha enriquit d’alguna manera. O bé “escapant-se” amb il·lusions o  fent de mestres d’aixa, sense drassana, per construir la nau del viatge. L’embarcació que ens farà ser llops de mar. Córrer a onades per arribar a port. Fent al·lusió al llibre d’Houellebecq, buscant la possibilitat d’una illa.

El relat somiat transcriu les nostres quimeres. És l’escriptura mental del desig per fer un canvi de vida, d’arribar a  llocs sense alarmes. Una localització amb anhels compartits de qualitat, campant lliurement. Un recer “monacal” i plàcid per evitar intromissions mediocres, injustes, despietades, incompetents. Defugir de gentola que cala foc a les ciutats, que gasta pólvora i sega vides, que fa perdre les rialles. Diuen que el soroll de les ciutats dificulta l’aprenentatge del cant als ocells. Probablement als humans els facilita la discussió. La gresca nociva causa infinitat de danys, provoca de tot, és mala herba. Massa efectes secundaris, no desitjables, deixen cua. La ràbia i la impotència  alteren els gestos dels descontents. La performance de normalitat controlada és una impostura clonada a molts llocs del món. Sempre surt, a color, acompanyada de la marginalitat acceptada. L’artificialitat dels dies reclama somnis reals, empentes que facen moure els culs. Indrets versemblants que ens avassallen la retina. Emulant monjos o a qui faça falta. Sabent posar els peus.

Darrerament hem llegit que molts pobles estan en perill, la seua supervivència és d’alt risc. El món rural  i el medi ambient viuen amb un ai al cor. Les catàstrofes s’ensumen amb la flaire del foc, de terra cremada, deshabitada. El despoblament a l’estat espanyol se situa molt per sobre del conjunt de l’Eurozona. Al nostre país les comarques de Castelló són les que més perill tenen seguides de les de València. Sembla que Alacant només té una dotzena i escaig de poblacions desganades de gent. Són els pobles de l’interior els que pateixen l’amenaça d’aquesta solitud. Testimonis rurals de segles, de moltes vides amb fred i solana, ara són deserts demogràfics. L’abandonament no s’atura. Fins i tot llegia que garses, tórtores turques, tudons, cotorres... fan el salt a la ciutat com si res. Les aus, les noves inquilines, viuen tan panxes a les urbs embotides de menjar i pol·lució, sense l’assetjament dels depredadors. Es coneix que l’asfalt els cau en gràcia.

No sabem què pot passar demà ni en somnis. Les persones tenim moltes caixes tancades, sovint són enigmàtiques. També són capses de sorpresa. “La història del món és la suma d’allò que hauria pogut ser evitable”, deia Bertrand Russell. Probablement, té raó el professor. Si ho transferim a les persones de manera individual què fem? Continuem fent com si res? Ens conformem amb ànsies adormides i caiem del llit? Ens alcem plens de bonys? Au, dit i fet? Passem via? Anem a l’altra banda del món? Iberia llançava aquests dies un reclam en espanyol que deia: “A punt? El món s’enlaira, fes que la teua vida s’enlaire amb ell! Ens acompanyes? Entra en Iberia.com”. Ens treu de  dubtes la persuasió de la línia aèria? No és perdre el temps si fem parada i fonda en paratges dissenyats al llarg dels dies. Tant fa que tu tries Catí o Vallibona, que ells s’allunyen a Benasau o Quatretondeta buscant la pau o la llum, que diria l’amic Pele, Raimon. O que nosaltres donem popa i fem bona proa per arribar al nord somiat i existent. He canviat de parer, la postal que us deia al començament de l’article no l’enviaré de Skiermûntseach. Agafaré una altra ruta, la carta de navegació amb coordenades que xiulen als penya-segats i afavoreixen la calma visual. Us arribarà amb segell de l'arxipèlag de les Illes Fèroe, un país autònom ple de piuladisses i melodies llunyanes. Us acostaré la possibilitat de surar entre divuit illes que muten de pell per compartir les emocions de l’Atlàntic nord, dels cops de vent. Per somiar en Føroyar, 'Illes de xais', l’ambició de viure a un “despoblament” poblat. Seguint la pista. Rastrejant la vida tranquil·la.