Íñigo Soler: “Amb el temps les cançons van adquirint nous significats”

VALÈNCIA. Una de les històries més conegudes de la història de la literatura és aquella en la qual Ulisses, el personatge d’Homer, va haver de passar mil aventures, i guanyar així la seua ànima, per poder tornar a sa casa. La història ha sigut reproduïda infinitat de vegades en pel·lícules, llibres, discos, etc., des de temps immemorial. Però, tal vegada, si hi ha un músic valencià que millor personifique el personatge homèric en la seua pròpia carn siga el músic valencià, nascut a Gandia, Iñigo Soler. 

Malgrat que haja iniciat la seua carrera en solitari des de temps relativament recents, Soler no és cap nouvingut en el panorama musical valencià després d’haver militat en grups com Geografies i Spensicidae. I la veritat és que la intrahistòria del seu primer disc en solitari, Ahora que está en blanco (2019), és la història de tota una odissea. Compost i gravat mentre vivia a Madrid, amb col·laboració del seu productor Pau Paredes (responsable de discos d’Amatria, Jero Romero, Ginebras, etc.), no va ser fins que va viure a Chicago quan es va animar a traure el disc a la llum. 

Publicat en primera instància a través de plataformes digitals, va ser a principis d’aquest any quan Íñigo va decidir-se a publicar una edició física en vinil del seu debut en solitari. I aleshores, boom! Pandèmia de coronavirus a l’acte. No serà fins el pròxim 31 d’octubre a la Pèrgola de la Marina de València quan podrà presentar el seu disc al públic de la seua ciutat.

Què tenen aquestes cançons que Íñigo no les va fer entrar en altres projectes com Geografies o en Spheniscidae?

“Bàsicament —ens respon Iñigo—, se’m va llevar la por a presentar les cançons sota el meu propi nom. Quan vaig començar amb Spheniscidae, que és el nom científic que tenen els pingüins, em feia molta vergonya que algú trobara el meu nom quan escoltaven les cançons. Amb el pas del temps em va abellir més donar la cara i no amagar-me. Si al cap i a la fi soc jo qui està darrere de les cançons, per què tanta por? A més, és el disc més personal que he tret, en el qual parle del meu dia a dia, així que tenia tot el sentit.”

Les cançons d’Ahora que está en blanco prenen com a fil conductor els dies de la setmana, cadascun d’ells amb el seu corresponent subtítol. Cançons que canten des de la soledat, el desamor i la desubicació a l’èpica de la quotidianitat. Si Ulisses s’havia d’enfrontar a ciclops o sirenes, les cançons de Soler basculen al voltant de qualsevol instant o situació diària a la que qualsevol ens puguem enfrontar en qualsevol lloc de la societat occidental. D’on va eixir la idea d’utilitzar els dies de la setmana com a fil conductor estructural?

“La primera cançó que vaig fer va ser Viernes, perquè eixe dia de la setmana té una càrrega alliberadora de la resta de la setmana molt potent. Un pla molt d’eixir eixe dia perquè ho fa tot el món, no siga que vages a perdre’t alguna cosa (somriu). Però va arribar un moment en què els divendres no m’abellia eixir, sinó quedar-me a ma casa amb la meua xicona, i si ella no hi era jo ja no estava a gust. Quan vaig fer la cançó em vaig adonar que era una cançó que descrivia perfectament els meus diumenges, i després en vaig fer una que em recordava als meus dilluns. Aleshores, em vaig adonar que hi havia un concepte que podia vertebrar tot un disc, per saber quines cançons anava a incloure o deixar fora de l’àlbum.” 

Un disc que va ser compost i gravat mentre Íñigo es trobava molt lluny de la seua terra i, en ocasions, molt lluny de la seua gent estimada. No sabem si eixe cant a l’èpica de la quotidianitat van ser el seu antídot contra la desubicació...

“Sí, la veritat és que els tirs van per ahí. Quan vaig deixar Madrid per tal d’anar-me’n a Chicago, vaig començar a veure Madrid amb perspectiva, i ja em vaig animar a traure el disc. Em vaig adonar que els temes de les cançons eren universals, i les situacions que es descriuen podien passar-me, o a qualsevol altra persona, tant a Chicago com a València.”

Soler va anomenar Domingo al personatge principal de les històries del seu disc, una mena d’alter ego musical. És tal vegada la cançó a la que aboquen la resta de temes del disc, la que funciona com a conclusió i dona sentit final a l’àlbum?

“La veritat és que sí, soc molt fan de les cançons finals dels discos que funcionen com a coda. M’agraden les cançons curtes per obrir dels discos, i llargues al final per posar punt final a la història. En aquest cas és una conclusió bonica després de la foscor d’algunes de les cançons. Un cant d’esperança que anima a alçar-se i tirar endavant.”

Deixat ja clar el fil narratiu temporal del disc, hi hauria un fil temàtic que dona cohesió al primer disc de Soler?

“Podríem dir que sí. Les cançons no només parlen d’una batalla contra un mateix, sinó també de les fluctuacions que hi ha en una relació de parella, de quan la teua parella està més o menys present. Són cançons d’amor en les quals el focus depèn de la major o menor presència de la persona que estimes.”

Al llarg del confinament, Íñigo va publicar Nuestra mejor versión que s’afegeix a la col·lecció de cançons que un bon fum d’artistes van compondre al llarg de l’etapa més dura de la pandèmia. Continua representant el mateix per l’autor una cançó que va retratar un moment tan concret del nostre passat recent?

“Sí. La vaig tornar a escoltar ahir mateix, i continua agradant-me molt. I això que fins ara jo no solia escoltar molt sovint les meues cançons. No sé si dins de dos anys continuaré pensant el mateix al voltant de la cançó, encara que a hores d’ara és una cançó que em va molt bé per a lluitar contra la passivitat, perquè al final la cançó va d’això, de totes les possibilitats que tenim al nostre abast per tal de no avorrir-nos, de mantindre’ns actius.”

El llançament més recent d’Íñigo és el videoclip de la cançó Martes (Todo va antes) que perllonga en format audiovisual la història de la cançó en la seua versió sonora original, afegint una segona part que no puguem trobar al disc. Un vídeo que es va gravar en cinc ciutats alemanyes diferents al llarg d’un viatge amb Alain Dupláa, el director del vídeo. Parteix de la intenció de donar una nova vida i un nou final a la cançó?

“Efectivament. Amb el temps les cançons van adquirint noves capes respecte al moment en el qual les vas gravar, adquireixen nous significats. Després d’una ruptura vaig viure el moment en el qual dos persones estan descol·locades perquè els toca viure un nou rol. Davant d’una situació personal diferent, tenia sentit eixe canvi de final.”

Una situació personal que ha portat Íñigo a establir-se de nou a València, la seua Ítaca particular, després de recórrer mig món. Segurament, un Íñigo molt diferent al que va partir fa temps. És el que tenen els viatges en els quals, descobrint el món, acabes per descobrir-te a tu mateix.

El dissabte 31 d’octubre estarà acompanyat sobre l’escenari de la Pèrgola per David González (teclista de Polock) i Santi Ciges (guitarrista d’Òrbites). Així doncs, el concert de la Marina suposarà presentar per fi el seu disc amb banda a la seua ciutat o, per contra, representa el punt i final a la vida d’aquest primer àlbum?

“Segons la lògica, el concert de la Pèrgola hauria de ser el punt final, perquè ja estic treballant en noves cançons, però al mateix temps és la presentació. És una situació molt paradoxal. De tota manera, crec que el disc continua encara molt viu, els vinils continuen venent-se a bon ritme. Per això m’abelleix seguir tocant aquestes cançons, i per això estem preparant nou concerts, que esperem poder dur a terme.”

Això esperem. Benvingut a casa.