Joan Garí: "Per a poder apreciar la bellesa del món has de tindre els peus arrelats a un territori concret"

CASTELLÓ. Fa més de tres dècades que Joan Garí (Borriana, 1965) va començar a publicar assajos literaris, gènere que podria representar la columna vertebral de tota la seua obra. Aquest doctor en Filologia i catedràtic de Valencià és un dels escriptors més prolífic de les nostres comarques. Fa només uns dies va estar convidat en la llibreria Babel per l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana per a parlar precisament de la capacitat creadora i la seua consolidada carrera literària.

Garí també és col·laborador habitual dels mitjans de comunicació i acumula nombrosos premis, com el doblement rebut de la Crítica dels Escriptors Valencians (AELC) per L’única passió noble i per Un ofici del segle; o el Gourmand World Cookbook Awards en la categoria de millor llibre de cuina d'Espanya en llengua valenciana per El rebost perfecte. La cuina de Miguel Barrera.

-Eres un referent en la crítica gastronòmica i has publicat dos llibres que van de la senzillesa de la cuina de casa de ta mare a la de l'estrela Michelin Miguel Barrera. És el denominador comú de tots dos la posada en valor dels productes i la cuina de la província?
-La memòria del sabor és un llibre molt especial per a mi perquè li’l dedique a ma mare. És una rememoració literària de la cuina de ma casa. Mentre l’escrivia em vaig adonar que era una oda a la gastronomia valenciana, però no en abstracte, sinó a aquella que jo he menjat sempre a casa. Ma mare, tot i que té 91 anys, encara és una excel·lent cuinera. Amb aquest llibre vaig fer un procés deductiu. Volia fer un llibre sobre la cuina de ma casa i tal com anava documentant-me vaig comprovar que el que jo menjava cada dia era la cuina valenciana de tota la vida: els arrossos, les olles, les coques… Eixa meravella que ara li diuen dieta mediterrània i que s’està abandonant per altres pitjors. Estem mitificant-la, quan es tractaria de practicar-la. 

I d’eixe primer llibre de gastronomia passe a un segon, El rebost perfecte. La cuina de Miquel Barrera. Tot comença quan en 2012 vaig fer un reportatge sobre Cal Paradís, a Vall d’Alba. Aleshores era un restaurant poc conegut. Vaig descobrir una cuina, la de Barrera, molt interessant, i vaig escriure un article per al suplement especialitzat El Viajero que va tindre moltíssima repercussió. Al cap de sis mesos li van donar la primera estrella Michelin. Ell sempre conta de broma que jo el vaig descobrir. Eixos dos llibres de cuina es complementen perfectament.

-Fa tres anys vas fer un recorregut exhaustiu per la província per a documentar-te mentre escrivies Viatjant Castelló. Què vas aprendre d'aquells mesos de treball?
-Viatjant Castelló és un encàrrec que em va fer la Diputació provincial amb motiu del seu 200 aniversari. Volien un llibre emblemàtic i vaig plantejar fer un recorregut per les diverses comarques de Castelló acompanyat per l’excel·lent fotògraf Joan Antoni Vicent. És un itinerari amorós per paisatges, muntanyes i rius. És la continuació de tres llibres anteriors. El primer és Viatge pel meu país, on torne a visitar els paisatges que va recórrer Joan Fuster en 1962 quan l’editorial Destino li va encomanar El país valenciano. En eixe volum, 50 anys després de Fuster, recorrem el territori per veure com havia canviat el país, el paisatge i el paisanatge. Li segueix Borriana i la seua mar i, finalment, València. Els habitants del riu, que és un recorregut pels barris que donen a l’actual jardí del riu Túria. Els tres, juntament amb Viatjant Castelló, fan un total de quatre volums que dedique a la meua ciutat, a la meua comarca i al meu país.

"A castelló Els contrastos orogràfics són molt grans i, humanament, també es donen. No tens més que comparar el caràcter de la gent de la Plana amb el de la gent dels Ports"

-Però insistisc, què vas aprendre quan preparaves este últim llibre publicat per la Diputació?
-Jo ja coneixia molt les comarques de Castelló perquè he anat publicat diferents articles, a més dels llibres que t’he comentat, però vaig aprendre una cosa que ja coneixia, encara que parega paradoxal. I és que tenim un territori molt divers. Pensa que comptem amb el cim de Penyagolosa i al costat, per dir-ho d'alguna manera, la mar. Els contrastos orogràfics són molt grans i, humanament, també es donen. No tens més que comparar el caràcter de la gent de la Plana amb el de la gent dels Ports. I és eixe contrast humà, orogràfic i paisatgístic el que sempre m’han motivat molt.

-També acompanyat d'un fotògraf has publicats els teus escrits de viatges…
-Efectivament. Vaig tindre la sort de poder col·laborar amb el gran fotògraf de Borriana Ramon Usó, que va morir per desgràcia molt jove en 2021, i amb qui ja havia treballat a La memòria del sabor. Encara no hi ha dia que no pense en ell; era una amistat molt forta. Vaig estar més de 10 anys viatjant amb ell per tot el món i publicant treballs a Madrid, Barcelona i València. El resultat en format llibre va ser Cosmopolites amb arrels, que té un subtítol que ho diu tot: Una mirada valenciana al món. Volíem contar com veu el món un valencià. Vam anar a Ucraïna i a Txernòbil, entre altres, i vam tindre vivències molt fortes.

-En eixe llibre detalles com ser cosmopolita però des de Borriana...
-Exacte. És que jo crec que l’única manera de ser cosmopolita és tenint arrels. El cosmopolitisme en abstracte és una xorrada. Per a poder apreciar la bellesa del món i el repte intel·lectual que suposa has de tindre els peus arrelats i assentats en un territori concret. Per això el llibre es titula Cosmopolítes amb arrels, que ve a ser una declaració filosòfica.

"tinc sempre present aquell vell consell clàssic Nulla dies sine linea, que vol dir que no passe ni un dia sense que escrigues una línia... o una pàgina, dos pàgines..."

-Com són les rutines d'un escriptor com tu, amb tanta activitat creadora?
-Soc una persona mentalment i logísticament molt ordenada. L’únic secret per a poder escriure al mateix temps novel·les, articles de periòdics, crítiques gastronòmiques o assajos és tindre un ordre mental molt exigent i tenint sempre present aquell vell consell clàssic Nulla dies sine linea, que vol dir que no passe ni un dia sense que escrigues una línia. Eixa línia pot ser, clarament, una línia, una pàgina, dos pàgines o el que siga. Però tots els dies s’ha d’escriure. I a força d'anar escrivint van eixint diferents coses: articles, llibres, projectes que vas guardant…

-Tu que cultives quasi tots els gèneres literaris possibles, què és el que provoca que en un moment donat decidisques treballar en una novel·la i no en un assaig o en un text gastronòmic?
-És molt aleatori. Em considere un escriptor realista, i això vol dir que tinc poca imaginació. Em passa inclús a l’hora de fer novel·les. En tinc publicades tres i totes elles naixen d’una història real. Quan vaig escriure On dormen les estrelles em vaig basar en la història que em va contar Manel Mesado Mañé. A estes altures crec que ja podem dir que era un home que tenia una gran imaginació literària, però com a escriptor era pèssim. Els llibres que té publicats i que es poden llegir bé li’ls va haver de reescriure una altra persona, no és cap secret. I On dormen les estrelles, una de les meues novel·les més celebrades, conta precisament una història molt curiosa seua de quan tenia 15 o 16 anys a Borriana. Un altre exemple és quan em conten que a Manolo Tarancón, que va ser conseller de Cultura del PP i era de Borriana, li havien donat un diagnòstic mèdic i li diuen que li queden sis mesos de vida. De seguida vaig veure una novel·la en pensar com afronta eixa notícia una persona que ostenta tant de poder. A partir d’eixe argument vaig escriure La balena blanca, llibre del qual he de dir que no tot el que conta és real. No s'ha de confondre les coses. Una novel.la és un territori de llibertat. Hi ha una història que és real, però tu modifiques tot el que et dona la gana i empeltes amb les ficcions que vols, perquè és necessari empeltar realitat i ficció. Així és com jo funciona.

-Tens ara mateix alguna història entre mans?
-Ara mateix tinc una història que, quan puga, perquè ja saps que les novel·les requereixen molts mesos de faena, reprendré. El meu avi per part de pare era de Santa Bàrbara, pedania de Borriana. Ell va ser del sindicat d’UGT, com quasi tots els llauradors de l’època. Quan va acabar la guerra el van acusar d’haver participat en una organització republicana i el van condemnar a mort. Després es va demostrar que les acusacions eren mentida i en lloc d'absoldre'l el van condemnar a 30 anys. Fixa't com era la justícia de Franco. Va estar 6 o 7 anys en Sant Miquel dels Reis. Tinc pendent escriure sobre eixa peripècia del meu avi, a qui no vaig conéixer. És un projecte de novel.la i un dia la faré.

-Sempre fas el que vols, Joan? Tens eixa llibertat?
-He tingut molta sort fins ara. He publicat quasi 30 llibres en els últims 30 anys i sempre he trobat editorials que volgueren publicar els meus treballs, cosa que no és fàcil. A vegades la jugada m'ha anat millor i a vegades m'ha anat pitjor, però sempre han agradat els meus projectes i he pogut escriure del que he volgut, és la veritat. I, en fi, jo a la literatura només puc estar-li agraït. Per a mi ha sigut una font de plaer enorme i espere que ho continue sent durant molts anys.

"Anem a un horitzó on hi haurà una minoria ben informada i una majoria desinformada que consumirà qualsevol cosa, qualsevol bulo, i això és molt perillós"

-Fa molts anys que escrius en premsa i coneixes els mitjans de comunicació. Com veus els canvis que s’han anat produint últimament i la situació actual?
-El periodisme ha canviat molt, i més que canviarà. El gran drama de la premsa va ser l’aparició d'internet, que és quan comença el declivi de periòdics i publicacions en paper, sobretot per a la gent que fem reportatges i literatura. Jo he tingut molta sort i em considere un supervivent. Però el periodisme actualment està fatal. Si una persona, un xaval de 18 anys per dir alguna cosa, em pregunta si val la pena que estudie periodisme jo quasi li diria no. No, perquè estarà a l’atur. No és que no tinga futur el periodisme, però ara està en un moment molt roïn. Encara no ha desaparegut del tot la premsa de paper i encara no s'ha implantat de manera total la premsa solvent digital. Dic solvent perquè avui en dia, amb quatre amigatxos pots fundar un periòdic digital per a dir barbaritats i inventar-te el que vulgues, i això no és periodisme, òbviament. Periodisme és treball contrastat fet per periodistes i no el que publiquen aficionats que munten una web. Anem a un horitzó on hi haurà una minoria ben informada i una majoria desinformada que consumirà qualsevol cosa, qualsevol bulo, i això és molt perillós. No ens podem permetre que les grans majories estiguen desinformades. Des del punt de vista polític, per exemple, d'això depén la supervivència de les democràcies.

-Eres catedràtic de Valencià i és de sobres coneguda la teua labor en aquest camp. Què hem de fer els valencians per a preservar la nostra llengua i la nostra cultura?
-Podríem estar hores parlant d’eixe tema. He escrit llibres en castellà i fins i tot en anglés, però el 90% de la meua producció és en valencià. Ho he tingut clar sempre. Tot el que faig ho escric en valencià. Ara mateix estic fent crítica gastronòmica en una web que es diu Almanaque Gastronómico. Soc l’únic que hi escric en valencià i ningú m’ha posat mai cap problema. I són articles llegits. El secret és fer coses que realment interessen a la gent. No importa l’idioma, i sí el contingut, que ha de ser de qualitat. El que hem de fer els escriptors valencians que estimem el nostre país i la nostra llengua és oferir un contingut de qualitat, i això atraurà lectors. En qualsevol cas, jo no soc queixó, no m’agrada estar queixant-me. Eixe temps el dedique a treballar.

-Acabem parlant de nou de literatura. L’últim llibre que has publicat, La vida plenament viscuda, és un treball d'allò més curiós sobre la gran novel.a de Marcel Proust. Com se't va ocórrer esta idea tan original?
-Realment, el meu últim llibre ha estat escrit durant els darrers 15 anys. El meu amic Josep Maria Pinto és un gran traductor del francés i va començar a traduir per a l’editorial Viena la gran novel·la de Proust A la recerca del temps perdut, un volum a l’any. I jo, cada volta que apareixia una de les seues traduccions, publicava la ressenya d’eixe treball que feia Pinto. És la meua visió de la traducció. Una volta acabada vaig veure que en els meus escrits hi havia una introducció magnífica a esta obra mestra que a mi tant em fascina i que pot servir perquè la gent que li té por a esta novel.la no li la tinga. La idea és que servisca d'ham per a després poder entrar en el món de Proust. La vida plenament viscuda està publicada per Vincle, editorial afectada per la DANA de València. Hi ha hagut una desfeta dels llibres en valencià perquè estaven tots en un magatzem d’una mateixa distribuïdora de Catarroja i s’han perdut 300.000 exemplars amb la riuada. Cal que comprem llibres d'aquestes editorials, doncs.