GRUPO PLAZA

València, quina paciència  

La carpa invasora

20/06/2021 - 

VALÈNCIA. Tots els ciutadans haurien de viure en un entorn on cobrir les espatlles contra qualsevol perill. Preservar el seu medi independentment de les restes que es puguen trobar de l'edat de bronze, ferro, de l'època romana, medieval, islàmica... dels vestigis que són pel camí. Les persones tenen un valor patrimonial i històric, haurien de considerar-se béns culturals d'interès nacional (BCIN). Qui ho dubta? El nostre  paisatge, lleig o bonic, íntim o col·lectiu, no s’ha de tractar a puntades. Les estructures urbanes formen part del patrimoni dels veïns. L’arquitectura popular potencia les senyes d’identitat d’un territori, d’un barri, dels carrers d’un districte. La fisonomia quotidiana sempre s’ha de millorar, no podem anar de mal en pitjor. La nostra zona d’influència, però, cada any, es veu afectada sense poder fugir per la tangent. Es coneix que l’autocrítica municipal i d’alguns col·lectius està desestimada de naixement. L’abisme de criteris va pel mal camí. Una política “indultada” determina la desprotecció “legal” dels habitants a una ciutat que fuig del foc i cau en les brases.   

Pròximament,  tindrem al menú de la ciutat: “valencians a la brasa”. Els ciutadans viuran al caliu de la xafogor i dels carrers taponats sense que circule el corrent d’aire. El pronòstic és ben senzill d’intuir. La invasió de la carpa ens cau al damunt al mes  d’agost. No parle de Cyprinus carpio, la carpa comú que és una de les cent espècies exòtiques invasores més nocives del món. El peix té nombroses varietats, tot siga dit. Però jo us parlaré d’un tipus de carpa que no en té tantes, almenys ací. En molts llocs aquesta espècie és una amenaça per a l’ecosistema. Viu a l’aigua dolça, la seua pesca és prou popular i, fins i tot, a la gastronomia de Polònia i Croàcia és un plat tradicional a Nadal. Ací, a la ciutat, tenim un riu Túria sense aigua, no podríem pescar-ne de cap de les maneres. Si no fan una bassa de disseny! En són capaços! Koi és la típica carpa japonesa, exclusivament ornamental i domèstica, que omple aquaris, jardins privats i estanys dels colors brillants de l’arc de sant Martí. A la Xina  també tenen aquesta afició decorativa. Les d’ací, les carpes falleres, d’atractives res de res! Plantades, però més lletges que un pecat, danyen la vista, fan mal efecte.

La carpa a què faig referència tampoc no es va originar a la fi del Pliocè, ni neda en aigua dolça. Les nostres, perquè són de tots els que les patim, vénen del mot quítxua Karpa. Un tendal de lona, sostingut per pals. Les tribus d’indis nord-americans ja feien servir aquestes tendes, els tipis. En algun western hem vist els nadius viure en aquesta caseta feta amb pells adobades i de forma cònica, on, sovint, eixia el fum pel forat. Els iglús, en certa manera, són tendes de gel. I la icònica haima dels berbers és tot un símbol dels nòmades del desert. Els hebreus també les van emprar rutllant per l’arena. A Grècia, però, sembla que no van triomfar. S’estimaven més les cabanes, barraquetes que dirien per ací. Els romans, eixamplant-se, sí que les utilitzaren amb això d’expandir l’Imperi. No intente fer un repàs cronològic, però també podeu imaginar que al llarg de les monarquies europees, buscant batalles o regnes, alguna carpa alçarien. No era qüestió que per una bona xopada o per una insolació s’acabarà cap regnat. Un exèrcit, de sempre, necessita molta faramalla i pompa. El cas és que la tendència a acampar ve de lluny.

El món ambulant i “saltimbanqui” també recorre la Història de la humanitat. Un llegat unit a les civilitzacions que es desplaçaven, de l’orient a l’occident, i feien contorsions com podien, que vivien fent malabarismes. El circ s’obria a la vida. Els  romans, sempre influents,  introduirien el mot per tal de distreure el desfici. Amb el pas dels segles, a l’Edat Mitjana i al Renaixement, van rellançar l’art de l’entreteniment als carrers i viles. Amb el circ modern, al segle XVIII, s’alçaren les carpes i les troupes, a poc a poc, farien tournées pel planeta. 

Com veureu, aquesta edificació temporal i reincident, la carpa, sobreviu en polietilè, en PVC o en plàstic, blanc runós, en aquesta ciutat, la que els amatents “carpers” sovint diuen “terreta”. Les carpes gegants hospitalàries són les últimes que he vist plantades amb la pandèmia agressora i que sembla que han passat a l’oblit, a l’amnèsia festera. Ara, de bell nou,  les falles tenen carta blanca per muntar sarau. Llumenetes carrinclones i carpes irremeiablement nefastes faran el primer pas als carrers. Juliol romprà el foc amb les bombetes penjant i a l’agost esvalotaran el galliner les mega tendes “casals de campanya”. A l’abordatge, tot en marxa. Les “falles pretardor” semblen inqüestionables. No imagine cap ciutat del món rient les gràcies a una festa amb marabunta visceral. Ni els ciutadans, com uns ninots, celebrant a cremadent, veient la pedregada que els pot caure a sobre amb totes les soques que pul·lulen. Tanta precipitació és una temeritat. Però, per qui ho duu a la sang, s’acaba convertint en una addicció sense cura. No vull fer símils generats per l’impuls, ni cap comparança amb el freak show. Encara que alguna característica sorprenent i grotesca sempre hi ha. Les performances i les extravagàncies tronades són prou tendència a la ciutat de la llum i de les flors.

L’ocupació de l’espai públic no es té en consideració, va a la dula, deixat de la mà fallera. Com és que havent-hi casals, d’accés només als contribuents de la comissió, necessiten ocupar i tancar la via pública? La “cultura carpatovetònica”, també d’accés restringit, fa dels carrers atzucacs horrorosos i en perill permanent. On és el bon gust patrimonial?  Per què veiem aquesta invasió de haimes de plàstic oprimint, avasallant, els carrers? On és la València guanyadora del World Design Capital 2022, on és? A no ser que siga la city del disseny “cutre”, tronat, del “lletgisme” (ugly design) instaurat. És la “carpicultura valenciana” antiestètica i dominant, el gust que ensorra la barraca a terra, que aigualeix la candidatura ridículament. No es tiraran enrere els dissenyadors, interioristes, arquitectes que formaven el jurat?  Igual ens deixen plantats com una falla dient el nom de la porcada estètica. Només faltava aquesta, la il·luminació “kitsch-rociera”, amb el patrocini de marques d’arròs i cervesa, per ferir la vista a tentipotenti, a punta pala. A setembre haurem de fer una cercavila d’obstacles, amb antecedents i traïdoria. Un passeig inefable per l’arquitectura fallera entre carpes de plàstic brut i carrers posant-s’hi de cul. Aprofitem el moment fins que munten la “paraeta”. Carpa diem.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email