'Attenberg' de Athina Rachel Tsangari VALÈNCIA. El Centre del Carme Cultura Contemporània, dins del seu cicle de cine De què ens riem a Europa?, obri la porta a la comèdia grega amb signatura femenina amb la projecció, el dimarts 20 d’agost, d’Attenberg (2010), dirigida per la cineasta Athina Rachel Tsangari.
Probablement siga el cine grec el que produeix el cine més crític i arriscat d’Europa. Aquest és el film més celebrat d’Athina Rachel Tsangari, que va produir els primers films de Yorgos Lanthimos. Attenberg ofereix surrealisme punk en mans de les dues joves protagonistes, capaces, entre moltes altres coses, de reproduir amb gràcia algunes cabrioles dels Monty Python, les de l’esquetx del Ministeri de Passes Absurdes. L’Acadèmia de Cine de Grècia la va triar per a optar a l’Òscar a la millor pel·lícula estrangera.
Un altre dels plats forts de la setmana es podrà veure el dimecres 21 d’agost. La comèdia danesa Århus by night (1989), de Nils Malmros, és aparentment una versió nòrdica de La nit americana (1973), de François Truffaut, però aquesta obra, inèdita a Espanya, resulta molt superior.
Que el cine pot ser una eina que ajuda a transcendir les nostres pròpies limitacions és el que acaba contant aquest memorable film de Nils Malmros. A diferència del mític film francés, ací el rodatge exposat al·ludeix a una pel·lícula que sí que existeix, Dregen (Boys, 1977), que va significar el trànsit de cineasta amateur a professional quan era l’únic que fins llavors rodava a la seua ciutat. En cada una de les seues obres, aquest personalíssim cineasta danés narra la seua vida i és aquesta la més divertida.
El dijous 22, arriba el torn de Shik (El traje, 2003), amb direcció de Bakhtyar Khudojnazarov, una coproducció de Rússia, Alemanya, França, Itàlia i Ucraïna.
Els protagonistes d’El traje només busquen millorar les seues oportunitats, però l’èxit d’aquest interés pot resultar titànic en un país tan complex com Rússia. Com ja va demostrar en Luna Papa, Bakhtyar Khudojnazarov imprimeix aquell aire alegre que despedeix la poètica d’Emir Kusturica per a adobar el periple ingenu dels seus tres protagonistes, ansiosos d’obtindre i compartir un preciós trage que hauria de canviar les seues grises vides.
Enmig de les seues col·laboracions amb Pier Paolo Pasolini, Mauro Bolognini presenta amb Arrangiatevi (1959), el divendres 23 d’agost, una obra magistral que s’origina arran del greu problema de l’habitatge que es va donar després de la II Guerra Mundial. Amb un argument molt propi de l’època en què es va produir, ofereix un retrat mordaç d’un país assotat per una llei, Merlí, i bolcat en l’elecció d’un papa que succeïra Pius XII.
El dissabte 24, la comèdia alemanya Das leben ist eine Baustelle (La vida en obras, 1997), de Wolfgang Becker, ens condueix cap a un viatge al que és desconegut, com ho va definir el seu director “perquè mai sabem què ens ofereix el dia de demà”.
Molt propi del moment en què es va produir, aquest film de culte de Wolfgang Becker té l’habilitat d’utilitzar el caòtic paisatge germànic que va seguir la caiguda del mur per a generar una saludable i torrencial diversió. Tot un mèrit per a una comèdia lleugerament romàntica gestada quan Eros i Tànatos estretien forts llaços, aquell cine dels noranta que reflectia l’assot temible que va produir la sida en les relacions més personals.
Una altra de les joies d’aquest cicle es podrà veure el diumenge 25. Tandem (França, 1987) va suposar el descobriment sorprenent per part de la crítica de Patrice Leconte, el qual, fins a aquell moment, no passava de ser un cineasta comercial especialista a ordir comedietes i pel·lícules d’acció. Aquesta ‘road movie’ d’aires clarament quixotescos oculta una història íntima i subtil. En les capes externes, gaudim d’un argument deliciós i amarg; en les més profundes, d’una història d’amor entre homes que, per descomptat, també palpitava en la ploma complexa de Cervantes. La seua primera seqüència no narrativa descriu perfectament què és exactament i visualment això que anomenem cine. Segons Daniel Gascó, “a part de guionista i director, Patrice Leconte va fer d’operador de càmera amb la qual cosa va fer una lliçó magistral de com s’escriu amb la llum i les imatges”.
