La història de la licoreria es conserva a València

VALÈNCIA. El número 28 del carrer Corretgeria, des de fora, és només una anodina porta de fusta tancada. Els pocs elegits que tenen el plaer de traspassar-la comprenen de seguida que no és una porta sinó la tapa d’un enorme cofre de tresors: Vicente Gabarda, col·leccionista de sabors, guarda dins 8.000 botelles de licor i miniatures centenàries plenes d’exquisits beuratges, creats amb fórmules extintes que mai no tornaran a fabricar-se. Duu col·leccionant-les tota la vida, una vida dedicada a l’estudi i comerç de vins, licors i olis a la bodega Baviera, al local contigu. 

“A aquest espai jo l’anomene la meua xicoteta Capella Sixtina”, diu obrint la porta del xicotet museu privat en què ha convertit la part de darrere de la bodega. L’habitació, que no farà més de 20 metres quadrats, conté prestatgeries que, des del sòl fins al sostre, guarden centenars de joies de la destil·leria que mai han sigut obertes i conserven als envasos originals sabors mai tastats. 

“El 1870 la família Baviera, de Picanya, va fundar una tenda de vins, licors i olis a granel al número 28 del carrer Corretgeria de València. El 1970 la meua família, Gabarda Capilla, va assumir la regència del negoci. La meua iaia Bàrbara sigué la primera de la família a costar-se al món de les begudes i ja tenia una cantina a Villar del Arzobispo”, explica envoltat de prestatgeries plenes de xicotetes botelles de vidre. 

“Acurada elaboració de l’exquisit i higiènic licor Nuez de Kola Ríos”, diu l’etiqueta d’una botella. “En els anys 50-60 hi havia un licor indispensable en totes les celebracions socials, batejos, bodes... era la crema Riera, un licor de rovell. A més a més, per descomptat, l’anís, el conyac i la Kola, feta amb anou de kola”, detalla. 

Xarop de llima, licor de calisan, crema d’anís, curaçao, licor de pippermint, conyac, armanyac, vermut... la diversitat de receptes és enorme. Silla, Benicàssim, Burjassot, Benetússer... Veient l’enorme varietat de botelles, immediatament assalta la curiositat per saber quin gust feien aquells licors, però el seu propietari assegura que no n’obrirà cap. “Moltes vegades he tingut la temptació d’obrir una botella, però no ho he fet perquè les botelles son valuoses per estar intactes i perquè el seu contingut no es mor amb els anys com sí que ho fa el vi. El licor té una vida molt llarga. Potser que haja perdut amb els temps, però es conserva. Analíticament no es podria comprovar si no es destapa alguna botella però la grandesa de les botelles de la col·lecció és que es conserven intactes”.

Licors dels frares Cartoixans, Benedictins... la religió té una presència important en la història. “Els grans licors estaven en les ordres religioses: els carmelitans, en el Desert de les Palmes. Els benedictins de l’abadia de Fecam a França... Durant els anys 20, moltes destil·leries franceses es varen traslladar a Tarragona i San Sebastià fugint de la fiscalitat francesa, atrets per un impost molt generós i una mà d’obra econòmica”, conta sostenint entre les mans una botella de licor dels anys 20 gravada amb un impost de huit pessetes.

L’esplendor de la licoreria arribà als anys 50 i 60, moment en el qual quasi cada poble tenia la seua destil·leria pròpia. “Fins als anys 70 aproximadament en totes les celebracions era obligat tindre licors com l’anís o el conyac, que ja no es consumeixen tant. Les següents generacions es van anar deixant dur per licors que abans estaven en possessió de les elits econòmiques, com els whiskys, ginebres vàries, rons... i en aquest fenomen han intervingut també els mitjans de comunicació i les multinacionals que s’han fet amb el mercat i han obligat a desaparéixer a tots els artesans de l’època hui en dia inexistent”, es queixa. “El 95% de les destil·leries de l’època han desaparegut”.

Botelles amb forma de lloro, de barraca, de torero, de flamenca o de dones amb vestit regional balear de la dècada dels anys 50 o 60 es barregen amb antigues botelles dels anys 20 amb etiquetes anunciadores de les propietats quasi miraculoses. Els dissenyadors també han format part de l’evolució de la licoreria. “L’objectiu del disseny, inicialment, era crear marques i etiquetes que sigueren reconeixibles pel públic. Que perduraren invariables en el temps. Amb els anys, el disseny ha anat evolucionant cap a la creació d’etiquetes i botelles cada vegada més cridaneres per atraure cada vegada més el consumidor”, conta.

“Reconstituent estomacal, Quina San Clemente”, diu una etiqueta. A pocs centímetres la quina “Santa Catalina” pugna per ser més visible amb una imatge de la Santa a tot color. “Hi havia una gran rivalitat entre San Clemente i Santa Catalina per veure qui era el millor”, conta Vicente divertit. “La quina s’emprava per donar-la als xiquets que no tenien fam mai. Tenia una part nutritiva i una altra alcohòlica, però clar, en aquell temps s’abandonava la part perniciosa”, detalla.

Amagades entre milers de botelles, Vicente guarda joies com una botella de Martini que conté el vermut de la primera bóta que va fabricar l’empresa a Espanya el 1922. Però la vertadera joia de la col·lecció està encara més amagada. Darrere d’altres botelles, dins d’una vitrina tancada, apareix, blanca i deforme, com si fluïra: “Aquesta botella fou dissenyada per Dalí per a Osborne. Aquesta botella és de l’època però no és de la primera edició perquè, encara que mon pare en tenia una, li la va regalar a un metge. En morir el metge, vaig anar a tractar de recuperar-la, però la seua família ja no sabia on estava”, conta. 

Encara que Vicente no vol posar preu a algunes de les estranyes botelles que posseeix, el valor d’algunes d’elles pot ser molt elevat. “Les aconseguisc als encants, són cessions... o rescatades de mudances on la gent les vol tirar perquè no té cap interès en elles i me les donen”.

Entre les rareses de la col·lecció estan les botelles de licor en homenatge a polítics com l’anís Antonio Maura, el primer president de la República, fet amb sucre de remolatxa a Real de Montroi o la botella d’anís Requeté, dedicada als soldats carlistes de principis del segle XX.

Encara que la filla de Vicente està prenent el relleu familiar del negoci i de la col·lecció, el futur, per a Vicente, es planteja en forma de desig: “Les antigues bodegues quasi han desaparegut, substituïdes per hipermercats. Necessitaríem que les generacions actuals volgueren venir a comprar a les bodegues perquè no moriren del tot”.