GRUPO PLAZA

València, quina paciència 

La marató de cada dia

2/05/2021 - 

VALÈNCIA. Una vegada em van encomanar un treball de traducció al voltant de les maratons, de la mitja i de la sencera, de les camades quilomètriques. Em va sorprendre, com els batega el cor, l’entusiasme dels apassionats a les carreres de llarga durada, la resistència dels maratonians forts com una roca, a pas lleuger. Les ciutats del món s’afanyen per tal d’organitzar aquestes proves que fan suar la cansalada, curses on els participants acaben exhausts, caminant pengim-penjam. Els fanàtics incondicionals que s’apunten a córrer van de Tòquio a Londres, passen per Berlín, Nova York, Eivissa... i també, abans de la pandèmia, arribaven a València, acabant a la fotografiada Ciutat de les Arts i de les Ciències que tant agrada als publicitaris del motor, que ens persuadeixen, a tota màquina, amb una altra mena de tracció. 

Amb aquest encàrrec, maratonià en tots els sentits, vaig saber que els hemeròdroms (Titus Livi els anomenava hemeroscops) eren els primers runners-missatgers coneguts de la història que van córrer la Seca i la Meca i la Vall d’Andorra, naturalment a Grècia. Entrenats, com ànimes en pena, tot el sant dia per portar les news amunt i avall. Un dels més notables va estar Fidipides o  Filípides (no està massa clar el nom), parlem del 490 aC. Els atenencs l’enviaren, al pobre, a Esparta i d’allí a Marató, això ens conta Plutarc. Diu que aquest gran corredor va arribar a Atenes fet pols de tant fer gambades i l’esgotament va acabar amb ell. Sembla que les seues últimes paraules van ser: Νενικήκαμεν, “hem vençut”. “Niké”, victòria! Supose que la marca de les sabatilles Nike vindrà directament del grec gràcies als seus peus. 

Segles més tard, l'any 1896, el lingüista francès i pare de la semàntica, Michel Bréal, proposaria al fundador dels Jocs Olímpics, Pierre de Coubertin, la celebració d'una cursa amb el nom de Marató. L'any 1908, la prova, volent agafar el cel amb les mans, era de 42,195 quilòmetres i clausurava els Jocs Olímpics d'estiu amb els esportistes veient-se-les morades, suant tinta. Nosaltres, no patiu, tenim un corredor famós al país, va de boca en boca: José Morant Fuentes, de malnom el Meló. “Córrer més que Meló” és l’expressió que ret tribut a aquest xic veloç de Novelda. Als anys vint del segle passat, al mes de febrer, gelat com un poll, va fer Alcoi-València-Alcoi en 30 hores, corria com la tramuntana. Però “córrer més que Cardona” no és una fantasia meua, això també s’ha dit. Un modisme comparatiu del segle XIV que té a veure amb el vescomte de Cardona. En assabentar-se que l’infant Ferran d’Aragó, per ordre del rei, havia estat mort a Borriana, tot tement per la seua vida va anar escopetejat al seu feu de Cardona. Açò passava l’any 1363, però si em permeteu una llicència “privada”, he de dir-vos que els Cardona-Bosch sempre van a tota màquina i no tenim feu.

La gent vol estar en moviment, brandar-la sense parar. Anar al pas de les idees, de la confiança, dels arguments, tòrcer el coll escolant raons, arronsar les espatlles, abaixar el cap, mirar amb bons ulls... Cavalquem sobre un cavall de batalla rutinari que trota i es mou, que ens fa discutir a ritme de la sintonia individual i de l’humor. Detectem, tant en la intimitat com en companyia, bombes de rellotgeria quotidianes que no acaben, o sí, en festa major. El gran món, el dels grups minoritaris, sempre afavorits, sota un bon bastiment econòmic, no entren al pas, no van a galop sense llinatge. Augmentar la velocitat cada dia, travessar camins, dreceres, culs de sac... ja és més popular. És la marató sense dorsal de dilluns a diumenge, la que hem de recórrer amb tota mena d’obstacles sobtats, sense alè, mentre intentem treure els dubtes quotidians. En aquesta cursa interminable, on mai no es veu la meta, la gent més agosarada es defensa amb capa i espasa dels detractors que ensopeguen al llarg de la carrera. Tris-tras, contra vent i marea, cap al lloc, de seguit, sense arrossegar-nos, ens diu “l’entrenador interior” que tots en tenim, que ens té apamats, que ens coneix de cap a peus. Alçant la veu en off, sovint desentonada i afònica, ens estimula per tal d’aconseguir el trofeu del dia, el de la supervivència. 

Els humans terrenegem buscant-nos la vida de valent, com si s’escaparen tots els busos i vehicles del món. Caminar amb ganes, no guanyar per a sabates ni per a sabatilles o amb els peus descalços és un mèrit de rècord, de campions de raons a jornal. Caldrà esquivar al màxim els moviments bruscos que ja ens sorprenen prou sense retre compte, que ens aigualeixen la “festa” dels dies massa moguts. Fer tronar i ploure sense torçar-se els peus també és essencial. Encara que potser ens excita l’enrenou. Som la població amb marques maratonianes anònimes. Els nostres arguments animats i inanimats, sense especificar, han d’estar en forma, a punt de solfa (disculpeu l’obvietat) per persuadir-nos i inscriure’ns en la cursa que està en marxa, agafant ales.

L’atletisme el practiquem diàriament amb la intenció de superar-nos amb resistència, tot volent tenir més velocitat que els contrincants nefastos que ens avantatgen en despropòsits antidemocràtics i amb un intel·lecte pla digne d’estudi. Els esdeveniments diaris, puntuals, fan tenir uns entrenaments interminables que mai no ens deixen descansar l’esperit, que no permeten pensar amb els peus. Obrir la marxa no és cap novetat, ni tampoc anar a la cua, ni a la ventura sense propòsit ni direcció, ni errar el camí. Si la locomoció és una antigalla, si caminem des de l’any de la catacumba! Temps era temps! Avançar a passes amb la por ens fa moure amb intermitència, donar-se aire per arribar a casa o sota els ponts, per protegir-nos a cobert. Fem via perquè també és saludable. Anem per feina perquè no en queda una altra. Tirem milles, amb neguits i plaers, volent guanyar temps a marxes forçades. 

La velocitat és la líder, reclama a tota hora la nostra atenció. Tot ha de ser ràpid com un llamp, més prompte que la vista. Veloços com  a una atracció de fira. Posem coets als dies, bevent-nos les hores en una xuclada. Semblem, segons els moments, part de la fauna animada, com ara el Coiot i el Correcamins. Aquests dibuixos de la Warner Bros creats per Chuck Jones i inspirats en un llibre de Mark Twain, Roughin Itvan causar sensació als anys cinquanta. Vivim amb la rapidesa dels gags, com li passava al pobre Coiot que mai no aconseguia el seu propòsit ni acaçava Correcamins gambant pel desert, Beep, Beep. Ara resulta, només faltava aquesta, que la velocitat de les persones i la dels Tyrannosaurus rex  quan caminen és, si fa no fa, la mateixa. El ritme es coneix que no avança. Els científics, després de fer una còpia tridimensional de l’esquelet, anàlisis biomecàniques i un fum de  càlculs, van arribar a la conclusió que la rapidesa, el pas, d’una femella adulta Trix de 12 metres, d’uns 66 milions d’anys, i la  meua, la nostra, ve a ser la mateixa: 4,6 quilòmetres per hora. Ves per on, dinosaures i humans tots plegats van la dula en paral·lel, campant olímpicament.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email