VALÈNCIA. La lluna plena s’ensenyorix en la nit i la llum zenital banya els camps d’ametlers i garroferes, i en algun racó del secà esmortit udola un mussol, com una advertència. Les ombres allargades dels ciprers s’alinien en terra, interrompudes per la imponent creu que encimera l’arc neogòtic de la porta principal del cementeri, infranquejable amb la seua reixa barroca. Hi ha un camí que ve del poble. Anguileja entre bancals, estret i lúgubre, acostumat al pas taciturn de les comitives que, durant segles, han escortat i encara ho fan els cossos erms dels veïns fallits, amb més o menys serenitat. També feren idèntica via els assassins. I els assassinats. Els vells, els jóvens i els albats; els accidentats, els apestats, els d’ample canut i els de butxacó menut, els prohòmens i els captaires, llests i badocs. I també els dimonis carnals, farsants, contenidors diabòlics de les ànimes errants, conquerides pel maligne i condemnades a vagar per l’eternitat. Hi ha altres senderes, més alambicades encara, que ningú sap dir d’on vénen ni qui roda per elles. L’atracció tel·lúrica de la necròpolis atemorix els visitants i no convida a preguntar-se tot açò ni menys encara què s’amaga a la banda de darrere de l’últim mur. Més garroferes, oliveres i mussols? Un cràter que se n’entra fins les entràmenes de la terra?
Les serps repten sinuoses entre el fang viscós que ha deixat l’última pluja i s’endisen, entre llosa i llosa, per qualsevol clavill inapreciable en les fosses sepulcrals, on el silenci dissimula el pèrfid festí dels rèptils que es contorsionen entre les costelles i les cavitats dels cranis, que s’abracen i s’esmunyen en la màcabra dansa que no té fi fins al trenc d’alba. Llavors s’endormisquen en els caus, sempre a l’aguait d’algun incaut, sempre a punt per a hipnotitzar els vius i arrossegar-los als dominis de la nit i de la seua dama. Hi ha matinades en que l’udol d’algun llop lliure i solitari, perfilat contra la lluna en la rostària d’un puig, paralitza les rítmiques convulsions dels ofidis, interrompen la sinistra cerimònia, i les ànimes pressoneres, a la fi, tenen un fugidís instant d’assossec.
El vell soterramorts ja està llunt quan cau la darrera llum del dia. És extremadament respectuós amb el seu tàcit pacte de silenci: no parla amb ningú dels secrets que discretament atresora per ad ell i mai gosa entremetre’s en els rituals de la nit. És l’únic que coneix que, de sobte, una broma s’escampa per totes bandes, entre les tombes, especialment en els dies freds de l’hivern, quan la foscúria es fa tan llarga que pareix eterna. No és una boira densa; és més bé un alé sostingut per la gelor, d’un color apagat, com el groc esvaït que la nicotina deposita sobre el seu bigot canós. Ningú vol estar ni tan sols en les rodalies del cementeri, després de la posta de sol, quan el foc encén l’horitzó i les muntanyes i una llum de coure vernissa les làpides i els marbres amb les dates de falliment cisellades amb esme.
L’exhibició de tòpics que desfila pels tres paràgrafs anteriors encaixaria en les històries i els escenaris d’una novel·la o una pel·lícula de terror. Els llocs comuns permeten, a colp, despertar sensacions en el lector. D’on naixen, però, tots estos tòpics? Per quina raó el terror està associat a la mort i als cementeris quan, fa no-res, les necròpolis estaven dins de les ciutats, junt a les esglésies, i als morts se’ls tenia en casa durant dies? S’intuïx una tendència, en les nostres ciutats i pobles, a allunyar-se cada volta més de la presència de la mort i a tractar-la com un tabú i, mentrestant, de forma inversa, creix la devoció per la novel·la i el cinema negre o, fins i tot, la música, com els sorprenents Mossén Bramit Morera i els Morts, que actuaran dissabte a la nit en el marc del primer festival Xàbia Negra.
La mort, i sobretot el mal, tan vinculat a la mort, és una gran font de terror per al món de la ficció. Apartem obsessivament la mort del nostre costat, en la vida, o això intentem, però la mort, i el mal, ens sedduïx si pel mig hi ha el cordó sanitari de la literatura i el cinema quan, en realitat, com sabem, ficció i realitat no són compartiments estancs, ni molt menys. De fet, el propi mal, que tant ens atrau, és una creació humana. No el mal en sí mateix, que lògicament existix, sinó la seua gradació, que dividix als humans en bons i roïns, aücant els matisos, i la humanització del mal absolut que, al remat, no deixa de ser, també, pura ficció, inspirada en segles d’art i literatura. El rostre del dimoni, la veu, el somriure són pura literatura i vénen d’aquells temps llunyans en que la utilitat d’este símbol excedia l’entreteniment i volia perpetuar el relat maniqueu que alimentara la idea del mal extrem i, front ad ell, del bé absolut de Déu.
Quan la mort ja ha deixat d’estar en carn viva, present i dolorosa, s’esvaïx la feblesa i es refermen les conviccions racionals d’aquells per als qui no n’hi ha res després. Amb el traspàs fisiològic, els morts ja només habiten la memòria dels vius, “viuen” a través dels records, les sensacions, els sentiments, però a sovint ho fan amb una presència tan vigorosa que, des del no-res més científic, des de la inexistència absoluta, són els morts els qui ens porten de la mà per a fer front als reptes quotidians i tenen una influència decisiva en el nostre comportament.
“Què pensaria si estiguera veient-me a les hores d’ara?”, es pregunta l’ateu, igual que el creient. Esta hipòtesi, aparentment innocent i ingènua, marca les nostres vides. Ho fa durant mesos, durant anys, durant dècades, fins i tot, durant generacions. Molt més enllà de creences religioses, se’ns trasmeten els valors de pares i tutors. I, quan ja no estan, som especialment sensibles a no traïr-los. I si ens veuen? Què farien ells en esta situació? Quina opinió tindrien d’açò que hem fet? La distància entre la forma condicional del verb, per als ateus, i present, per als creients, és inexistent, si atenen a la influència que estes preguntes tenen sobre les nostres actuacions.
Però, si u creu que no hi ha vida després de la mort… ¿té sentit estar pendents d’allò que pensarien els morts, si ens veieren? ¿té sentit, des d’un punt de vista racional, regir-se pels designis d’algú que ja no està ací ni “viu”? No tinc respostes. Ni gosare aventurar-les. Però sí pareix obvi que creients i no creients “fem viure” als nostres morts en una altra dimensió i els tenim tan presents que ens condicionen el comportament. Pensem, per exemple, en un víudo que queda amb fills al seu càrrec. És molt probable que els eduque tenint omnipresent no només a la seua dona, sinó també allò que ell creu que la seua dona pensaria en cada moment, davant de cada decisió. I encara així, com la paradoxa d’espècie que som, vivim pendents d’allunyar la mort. O això ens creguem. Però la tenim ben present.
La mort iguala a tots els hòmens. No fa distincions entre rics i pobres, lletjos i guapos, blancs i negres. Tampoc, clar, entre creients i agnòstics; ni entre cristians, jueus, musulmans o budistes, per més que tots ells esperen coses distintes després de morir. La mort és un tall dramàtic per al qual tractem de preparar-nos durant dècades. I ens iguala a tots: ens mira fit a fit, amb supèrbia, i ens diu “fins ací!”. I llavors, ja com a morts, condicionem, a través del record, la vida dels vius. També podem ser un brindis abans de començar una paella, o caure en l’oblit, o que els vius trenquen palletes perquè no deixàrem ben nugada l’herència, etcètera.
Tenim por, pànic a la mort. I la detestem perquè deixar de viure per a ser una mena de jutge moral que s’autoimposen els teus vius, té maleïda la gràcia. En açò també som iguals els uns i els altres, en el terror i l’odi que ens inspira. Amb tot, la vida, en general, és divertida. Potser només per moments i per a uns més que per a uns altres. A ningú, en tot cas, li fa goig que s’acabe la festa. Hi hi qui arriba a les acaballes exhaust, per anys, per malaltia, per desgast. Però en general ningú viu amb joia la proximitat del propi òbit. Ni tan sols els que tota la vida l’han viscuda convençuts que, en morir, vorien al pare fundador i als sers volguts que partiren abans. I tot i la convicció no desitgen la mort.
L’1 de novembre, amb certa despreocupació, ens tirem al llom el misteri de la vida i la mort, de l’eternitat, per a celebrar als morts, recordar-los, reconéixer-los, posar en escena el nostre afecte, entre l’esclat cromàtic i sensitiu de la flor nova que inunda les cel·les. El dia 1 reocupem els cementeris, com si li reconeguérem al cos una vigència que, segons la religió, deixà de tindre amb la flaccidesa del darrer sospir. El dia 1 els morts, els seus cossos que ara són terra, pols, fang que torna al fang, es retroben amb nosaltres just en l’espai físic en el qual els diguérem adéu. Visitem als morts, en la lànguida llar que habiten cada dia, baix terra o en una cel·la, pendents de nosaltres com nosaltres d’ells. En la memòria, en el record, en la certea del retrobament o en la fe. A esta banda o en la de més enllà. Uns i altres, a banda de creences i conviccions, necessitem la mort per a omplir de sentit la vida, necessitem tindre present la seua possibilitat per a relativitzar les coses, per a fruir, gojar i gaudir sense mesura, per a celebrar la joia de cada moment viscut, de cada bes, de cada paraula, de cada cançó, de les imàtgens amb que construïm els escenaris caòtics que se’ns revelen en els somnis, de cada somni, fet realitat o no. I necessitem els nostres morts, per a no oblidar qui som i d’on venim. Per a no oblidar.